L’apostasia d’Israel. – Núm. 1

TAM1897 Q1 33.6Sermó pronunciat el diumenge al vespre, 7 de març de 1897 Imprès al Butlletí de la Conferència General, primer trimestre de 1897, vol. 2, núm. 1, pp. 33-40.

TAM1897 Q1 33.7A la lliçó de l’altre vespre vaig afirmar que mai no havia vist, fins fa poc, una còpia dels deu manaments publicada pels adventistes del setè dia, a part de la Bíblia, que fos tal com Déu els va pronunciar. M’alegra que hagi arribat el temps en què els adventistes del setè dia puguin tenir una còpia de la llei de Déu tal com Déu la va donar. M’alegra que el germà Howe hagi publicat còpies de la llei de Déu, tal com Déu la va donar. I ara, no deixem que se’ns faci més la mateixa acusació que als altres, de deixar fora una part de la llei de Déu quan ens adrecem al poble.

TAM1897 Q1 33.8Es pot veure prou clarament que l’home que va donar per primer cop aquella còpia de la llei de Déu que gairebé tothom utilitza, era un egipci. Diu: «Jo sóc el Senyor, el teu Déu, que t’ha tret de la terra d’Egipte, de la casa de servitud». Però ell es va dir a si mateix: «Això no s’aplica ni a mi, ni a ningú que visqui avui dia; perquè a nosaltres mai no ens han tret d’Egipte». Això era només per als jueus. Per tant, el va deixar fora i va imprimir la resta de la llei, i així va presentar al món una còpia mutilada de la llei que el Senyor mateix va donar. D’aquesta manera va fer que semblés que l’únic document que el Senyor hagi pronunciat mai des del cel començava sense dir qui n’era l’autor, sense ni tan sols presentar-lo, sinó que començava d’una manera directa i indefinida: «No tindràs altres déus davant meu». Podria sorgir immediatament la pregunta: Qui dimonis sou? Qui parla? Bé, quan la llei es pren tal com va ser donada, Déu diu qui és qui parla. «Jo sóc el Senyor, el teu Déu, que t’ha tret de la terra d’Egipte, de la casa de servitud». Aquest és qui parla; no tindràs altres déus davant meu, «que pot redimir de la servitud d’Egipte».

TAM1897 Q1 33.9Un altre pensament és important aquí: quan la llei es publica sense la introducció que el Senyor mateix va parlar, com sol passar en gràfics i targetes, cal posar al principi les paraules «La Llei de Déu». Això demostra que els homes són conscients de la necessitat que hi hagi algun tipus de certificat sobre de qui és la llei i qui parla amb aquests manaments. I, veient aquesta necessitat, els homes posen al capdavant de la llei de Déu el seu propi certificat que és la llei de Déu.

TAM1897 Q1 33.10Però si només imprimissin la llei tal com el Senyor la va donar, tindrien el propi certificat del Senyor que és la llei de Déu i que és ell mateix qui parla aquests manaments. Ell diu: «Jo sóc el Senyor, el teu Déu, que us va fer sortir de la terra d’Egipte, de la casa d’esclavitud. No tindreu altres déus davant meu», etc. I quan els homes puguin tenir el certificat del Senyor mateix que és la seva llei, segur que no caldrà cap certificat d’un home per dir que és la llei de Déu.

TAM1897 Q1 33.11I no és millor el certificat del Senyor que aquesta és la seva llei que el certificat de qualsevol home o de tots els homes junts? I quan els homes deixen de banda el certificat del Senyor mateix que aquesta és la seva llei i hi posen el seu propi certificat, podria haver-hi un cas més clar d’homes que s’ubiquen al lloc de Déu? Oh, deixem de banda aquesta obra altiva i chapucera; i prenguem la santa llei tal com el seu sant Autor la va pronunciar i escriure! «Jo sóc el Senyor, el teu Déu, que t’ha tret de la terra d’Egipte, de la casa de servitud». Amén. Que així sigui.

TAM1897 Q1 33.12Tenint allà tot el que el Senyor va dir, la llei de Déu presenta aleshores al món tant el Redemptor com el Creador. Aleshores diu a tots els homes que qui és l’Autor d’aquesta llei, qui crida l’home a la seva observança, és tant Redemptor com Creador. Això ho demostra la llei mateixa. I quan deixen de banda la part que revela el Redemptor, no és d’estranyar que estiguin disposats i estiguin preparats per deixar de banda la part que revela el Creador de l’home. Satanàs sempre ha volgut desfer-se de la llei i amagar als homes la seva importància. Va començar fent que s’hi deixés de banda el Redemptor, i ara acaba fent que s’hi deixi de banda el Creador. Però el Senyor vol que sapiguem que és ell qui ens va alliberar d’Egipte, perquè puguem veure tant el Redemptor com el Creador en la llei que va donar a l’home.

TAM1897 Q1 34.1Una altra cosa. Quan tu i jo puguem veure, i veiem, que Israel, en entrar a la terra, no va anar en absolut a la terra que el Senyor els havia destinat, sinó que la van errar completament, podem veure com va ser una decepció per a Moisès no anar-hi. Ara bé, quan sembla, com a alguns els sembla, que Israel va entrar a la terra que el Senyor els havia preparat, i que aquell era exactament el lloc on el Senyor els volia portar, i després veuen que Moisès va morir i va anar al cel, diuen que, al capdavall, Moisès va sortir-hi guanyant; i que no va ser tan gran decepció treure’l de la terra i portar-lo al cel.

TAM1897 Q1 34.2Però quan entenem que el Senyor volia portar-lo a la seva santa habitació, al lloc que s’havia fet per a si mateix per habitar-hi, al santuari que les seves mans havien establert, aleshores podem veure com va ser una decepció fins i tot per a Moisès morir i anar al cel sense entrar en aquella terra. Quan va poder veure que era el seu pecat el que tenia alguna cosa a veure amb el fet que no entressin a la terra promesa benedicta; quan va poder veure que Israel havia perdut allò que el Senyor tenia preparat per a ells: quan va veure la terra gloriosa, com ho va fer des del cim del Nebo, i es va veure obligat a contemplar els llargs períodes de vagareig, d’apostasia i de tribulació que la causa i el poble de Déu havien de passar, i va saber que ell hi havia tingut fins i tot una petita part de culpa en causar aquell llarg període de vagareig; és prou fàcil veure quina greu decepció va ser per a ell no entrar en aquella terra sense morir, tot i que va ser portat al cel des del sepulcre.

TAM1897 Q1 34.3Un altre text, si calgués algun per demostrar el fet que Israel no va sortir d’Egipte mentre va estar al desert, es troba al llibre de Josuè. Recordeu el passatge: després de creuar el Jordà, van ser circumcidats; hi ha escrit: «Avui us he tret el deshonor d’Egipte». Aquella gent, com veieu, que va sortir d’Egipte, no va sortir de debò d’Egipte fins que van creuar el Jordà; perquè no va ser fins aleshores que se’ls va treure el deshonor d’Egipte. Llavors tots eren homes convertits. Tota aquella nació va creuar el Jordà per la fe. Era una nació que creia en Déu, i no hi havia ni una veu dissident ni un pensament dubtós... llavors van sortir d’Egipte. Així doncs, veieu que és perfectament evident que l’Egipte espiritual és l’Egipte literal de la Bíblia.

TAM1897 Q1 34.4Ara passem al text d’aquesta nit. És el llibre de Nombres 23:9. Començo a llegir pel setè verset. És Balaam profetitzant per a Balac, rei de Moab.

TAM1897 Q1 34.5I va començar la seva paràbola, i va dir: «El rei Balac de Moab m’ha fet venir d’Aram, de les muntanyes de l’est, dient: “Vine, maleeix-me Jacob, i vine, desafia Israel”.» Com maleiré jo a qui Déu no ha maleït? O com desafiaré jo a qui el Senyor no ha desafiat? Perquè des del cim de les roques el veig, i des dels turons el contemplo: MIREU, EL POBLE VIVIRÀ AÏLLAT I NO SERÀ COMPTAT DINS DE LES NACIONS.

TAM1897 Q1 34.6Aquest text ens parla a nosaltres aquesta nit. Aquesta és la veritat present. Aquesta era la voluntat expressa de Déu pel seu poble quan eren a la frontera de la terra a la qual els volia portar després de cridar-los a sortir de la terra d’Egipte. Havien errat per la terra desèrtica durant quaranta anys i ara havien arribat a la frontera de la terra. I aquesta és la seva voluntat respecte a ells: que habitin sols i no siguin comptats entre les nacions.

TAM1897 Q1 34.7La raó fonamental d’això, o una de les raons, més aviat, la descobrireu si us remeteu al setè capítol dels Fets dels Apòstols. Esteve parlava aquell dia i va explicar que el Senyor va treure el poble d’Egipte, de la terra de l’esclavitud, amb miracles i senyals, i als versicles trenta-set i trenta-vuit hi trobareu aquestes paraules; al versicle trenta-vuit hi ha el passatge en concret:—

TAM1897 Q1 34.8Aquest és aquell Moisès que va dir als fills d’Israel: «El Senyor, el vostre Déu, us suscitarà d’entre els vostres germans un profeta com jo; l’escoltareu». Aquest és ell, que era a l’església del desert.

TAM1897 Q1 34.9Llavors, què era Israel al desert? — L’església. Què havia de ser quan haguessin creuat el riu i entrat a la terra? — L’església. Què significava això, si no que havia d’haver-hi una separació entre l’església i l’estat? — Justament com, quan va treure Abraham d’aquell país, el Senyor va ensenyar al món la separació entre l’església i l’estat, i com va mostrar per mitjà d’Abraham que aquesta separació entre l’església i l’estat ha de començar en el cor de l’individu.

TAM1897 Q1 34.10Si no estic separat en el meu cor de l’estat, hi haurà una unió entre l’Església i l’estat allà on sigui. Així doncs, encara que no ocupi cap càrrec a l’estat, ni hi concorri a cap elecció, seré un polític a l’església; i allà concorreré a les eleccions i faré pressió. De manera que si un home no està separat de cor de l’estat, i malgrat tot pertany a l’església, li aniria millor participar en la política del món i ser-ne un polític, que no pas portar la seva política a l’església.

TAM1897 Q1 34.11Així que, quan el Senyor va cridar Abraham, li va dir, en primer lloc: «Ves-te’n de la teva terra». I ara que Abraham ha crescut i s’ha convertit en l’església, i aquesta església està a punt d’entrar al servei especial del Senyor davant les nacions, declara que aquesta església no ha de ser comptada entre les nacions; han de viure sols. Podeu veure com el Senyor volia que el poble s’hi aferrés, perquè sabia quines eren les nacions; i sabia com les nacions havien arribat a aquella condició. Volia que la seva església vivís a part, que no tingués cap altre governant que ell mateix, cap altra llei que la seva, cap legislació de cap mena que no fos la paraula del Senyor, cap altre govern que el del Senyor.

TAM1897 Q1 35.1Déu pretenia, quan els va portar a la terra, ser el cap de l’església. Jesucrist era el cap de l’església, és clar, tan realment com ho és ara. Ja sabeu, per les lliçons que hem estudiat, com el poble va caure en el regne, la monarquia, i tot això; va ser apartant-se d’ell, en no reconèixer Déu com el seu únic Governant, i la seva llei com l’única llei. Es van tornar idòlatres i, per tant, van perdre el govern de Déu sobre si mateixos i el poder de la seva llei sobre ells; i, havent-se separat de Déu, va caldre un govern entre ells per satisfer l’ambició d’aquells que volien governar els seus semblants i per protegir-los d’ells mateixos en la seva salvatge naturalesa, per haver-se apartat de Déu.

TAM1897 Q1 35.2Però el Senyor va separar Israel de tots els pobles i governs, per a si mateix. El Senyor va començar Israel ara just on va començar Abraham, a ser separat dels reis i governants que els envoltaven, de tota mena de govern terrenal que els rodejava. Volia que el seu poble habités a part, i que no fos dels que es poguessin comptar entre cap de les nacions, de manera que quan les nacions els miressin, veiessin que Israel no es podia comptar com dels seus.

TAM1897 Q1 35.3Volia que Israel es presentés davant del món de manera tan distintiva —i això els faria diferents de totes les altres nacions— que totes les nacions que els veiessin diguessin: «Això és singular; el govern que tenen no és com el nostre. No tenen rei; sembla que cadascú se’n surt sense cap governant». I començarien a interessar-se per això; dirien: «Quina és la causa d’això?». Com us en sortiu sense tot aquest aparell d’un rei, exèrcits, impostos i totes aquestes coses que nosaltres hem de suportar? La resposta seria: «Perquè Déu és el nostre rei». I el seu govern no costa ni de bon tros tant com el vostre, perquè nosaltres no tenim els problemes que teniu vosaltres. Sí; no tenim impostos, i ell és tan bo que ens agrada donar-li tot el que tenim per sostenir i difondre les benediccions del seu govern.

TAM1897 Q1 35.4I quan el seu poble ho digués als pagans, els pagans dirien: «Certament, aquest és un poble savi i entenedor. Quina nació a la terra és tan gran, que tingui lleis tan sàvies i tan bones com tota aquesta llei? I quina nació té Déu tan a prop com ho és el Senyor, el teu Déu, en tot allò per a què l’invocam?». Això era el que el Senyor pretenia. I va dir: «Israel habitarà sol i no serà comptat entre les nacions». Volia ensenyar a tot el món la separació entre Església i Estat, no només dins de l’Església, sinó també entre les nacions pel que fa als estats, i també pel que fa a l’Església mateixa.

TAM1897 Q1 35.5Només mireu aquí l’escriptura, i ho veureu. Deuteronomi 4. Uns quants versicles expliquen tot el que he esbossat. Començant pel primer versicle, i llegint fins al vuitè:—

TAM1897 Q1 35.6Ara doncs, escolteu, oh Israel, els estatuts i els judicis que us ensenyo, per tal que els poseu en pràctica i visqueu, i entreu a posseir la terra que el Senyor, Déu dels vostres pares, us dóna. No afegireu res a la paraula que us man, ni en traureu res, perquè guardeu els manaments del Senyor, vostre Déu, que us man. Els vostres ulls han vist el que el Senyor va fer per causa de Baal-peor: perquè tots els homes que van seguir Baal-peor, el Senyor, vostre Déu, els va destruir d’entre vosaltres. Però vosaltres, que us vau mantenir fidels al Senyor, vostre Déu, tots sou vius fins avui. Mirau, us he ensenyat estatuts i judicis, tal com el Senyor, el meu Déu, m’ha manat, perquè els poseu en pràctica a la terra on aneu a posseir-la. Guardau-los, doncs, i poseu-los en pràctica; perquè aquesta és la vostra saviesa i el vostre enteniment als ulls de les nacions, que, en sentir tots aquests estatuts, diran: «Certament, aquesta nació gran és un poble savi i entenedor». Perquè, hi ha cap nació tan gran que tingui Déu tan a prop seu com el Senyor, el nostre Déu, ho és en totes les coses en què l’invocam? I hi ha cap nació tan gran que tingui lleis i ordenances tan justes com tota aquesta llei que us poso avui davant?

TAM1897 Q1 35.7Aleshores, hi havia lloc per a la creació de cap mena de llei o legislació entre Israel? «No afegireu res a la paraula que us mano, ni en traureu res.» Havien de fer justament això. Les seves lleis estaven totes fetes per a ells. La seva legislació estava tota completa i era perfecta; i mentre la tenien, no en necessitaven cap altra, i tan bon punt es donava el cas que en necessitessin una altra, això mateix era la prova que havien abandonat Déu.

TAM1897 Q1 35.8Mentre necessitessin qualsevol mena de legislació, feta per ells mateixos i entre ells, això era la prova que havien abandonat Déu, que la seva llei ja no els era suficient i que el seu govern ja no els bastava. Així és precisament com passa amb tots els altres pagans. Així és com passa amb totes les nacions. D’aquesta manera es van fer pagans. I sabeu que Israel va seguir exactament el mateix camí. Van oblidar Déu i van caure en la idolatria, i llavors van dir: «Hem de tenir un rei, per poder ser com totes les nacions». Però no oblideu que van haver de rebutjar Déu abans de poder tenir un rei; i en rebutjar Déu, per ser com les nacions, com els pagans —aquest és el sentit literal—, en rebutjar Déu per ser com les nacions, es van fer com les nacions que rebutgen Déu. Això ho sabeu per tota la història posterior.

TAM1897 Q1 35.9Per tant, és perfectament evident que no és la voluntat de Déu, ni convé als interessos del seu poble, que siguin com les nacions. No és la voluntat de Déu, ni convé al bé del poble, que tinguin cap mena de govern com les nacions que els envolten. Sabeu que aquests no van sorgir de seguir Déu, sinó que van sorgir de l’apostasia. De tot això, és perfectament evident que Déu no pretenia que el seu poble s’establís un govern per si mateix.

TAM1897 Q1 36.1El Senyor no pretenia que establissin un govern com les nacions que els envoltaven. Quan diu: «No afegireu res a la paraula que us mano, ni en traureu res», es pot veure que així els prohibia qualsevol mena de legislació, qualsevol ombra de legislació, i, per tant, els prohibia establir mai cap forma de govern entre ells.

TAM1897 Q1 36.2I d’això se’n dedueix perfectament que quan van veure la necessitat de qualsevol mena de govern entre ells, en el qual havien de tenir lleis i governants diferents de Déu, això en si mateix era la prova irrefutable que havien oblidat Déu; que s’havien allunyat d’ell; que el seu govern no era suficient; que el seu poder no era sobre ells per sostenir-los, i que, per tant, havien de crear i establir alguna forma de govern pròpia per protegir-se d’ells mateixos.

TAM1897 Q1 36.3Així doncs, veieu que no era segons la voluntat del Senyor que el seu poble, vivint a part, tingués un govern propi. No era la seva voluntat que visquessin entre les nacions i tinguessin un govern com el de les nacions; perquè quan s’haguessin d’encarregar de crear un govern propi per a governar-se entre ells, aquest seria exactament com els governs de les nacions, ja que tots eren humans, i la humanitat és tota igual. Així que quan Israel va emprendre la creació d’un govern per governar-se a si mateix, va ser com el dels països veïns, i no podia ser d’una altra manera. Era pagà. I sempre ho serà allà on s’intenti.

TAM1897 Q1 36.4«No afegireu res a la paraula que us man, ni en traureu res, perquè guardeu els manaments del Senyor, vostre Déu, que us man.» Déu vol que els seus manaments, la seva llei, el seu govern, siguin suficients per al seu poble. I això és suficient per al seu poble. Això està decidit. Sempre serà suficient per al seu poble. Però no és suficient per a aquells que no el tenen; no és suficient per a aquells que es separen de Déu i de la seva llei i govern. El seu govern no és suficient per a ells, doncs, perquè no el tenen; i llavors, si se’n fan un de propi, és exactament com el dels pagans.

TAM1897 Q1 36.5Els vostres ulls han vist el que va fer el Senyor per causa de Baal-peor: perquè tots els homes que van seguir a Baal-peor, el Senyor, el teu Déu, els ha destruït d’entre vosaltres. Però vosaltres, que us heu aferrat al Senyor, el vostre Déu, sou vius tots vosaltres avui. Vet aquí que us he ensenyat estatuts i judicis, tal com el Senyor, el meu Déu, m’ha manat, perquè els dugueu a terme a la terra on aneu a posseir-la. Per tant, guardeu-los i poseu-los en pràctica, perquè aquesta és la vostra saviesa i el vostre seny als ulls de les nacions.

TAM1897 Q1 36.6«Aquesta és la vostra saviesa i la vostra entesa davant de les nacions». No pas només davant meu; sinó que feu això, i totes les nacions, els pagans, diran que sou savis. Les nacions, els pagans, diran que teniu bon seny.

TAM1897 Q1 36.7Mirau, us he ensenyat estatuts i ordenances, tal com el Senyor, el meu Déu, m’ho va manar, perquè ho feu a la terra on aneu a posseir-la. Per tant, guardeu-los i poseu-los en pràctica; perquè aquesta és la vostra saviesa i el vostre seny als ulls de les nacions, que, en sentir tots aquests decrets, diran: «Sens dubte, aquesta gran nació és un poble savi i assenyat». Perquè, hi ha cap nació tan gran que tingui Déu tan a prop seu com ho és el Senyor, el nostre Déu, en tot allò que li demanem? I quina nació és tan gran que tingui lleis i decrets tan justos com tota aquesta llei que us exposo avui? Només vetlla per tu mateix i guarda la teva ànima diligentment, no sigui que t’oblidis de les coses que els teus ulls han vist, i no sigui que s’allunyin del teu cor tots els dies de la teva vida; sinó que les ensenyis als teus fills i als fills dels teus fills; especialment el dia que vas estar davant del Senyor, el teu Déu, a Horeb.

TAM1897 Q1 36.8No t’oblidis del que has vist i sentit, sinó que sobretot no t’oblidis del que vas sentir quan vas estar davant de l’Horeb aquell dia. Què van sentir? —Oh, la llei de Déu; els manaments de Déu i la fe de Jesús van sentir aquell dia; una veu del cel va proclamar la redempció i la creació, perquè els homes no pequessin. Però Israel va oblidar Déu, i es va tornar idòlatra, i va dir: «Feu-nos un rei; feu-nos un rei, com totes les nacions». Però d’aquell temps, mentre eren purs, el Senyor va dir després (Salm 81:13-16):—

TAM1897 Q1 36.9Oh, si el meu poble m’hagués escoltat, i Israel hagués caminat pels meus camins! Aviat hauria sotmès els seus enemics i hauria tornat la meva mà contra els seus adversaris. Els qui odien el Senyor s’haurien sotmès a ell: però el seu temps hauria durat per sempre. També els hauria alimentat amb el millor del blat: i amb mel de la roca t’hauria saciat.

TAM1897 Q1 36.10Ara bé, el Senyor diu de nosaltres que ens ha alliberat del poder de les tenebres i ens ha traslladat al regne del seu Fill estimat. El regne de Déu s’ha establert de nou entre el seu poble, i «el regne de Déu és dins vostre», i és entre vosaltres perquè és dins de cadascun i de tots. Doncs, el regne de Déu és un regne perfecte, perquè el rei és un rei perfecte, perquè la llei d’aquell regne és una llei perfecta. Llavors, un rei perfecte, una llei perfecta i un regne perfecte, us són suficients? Ho són? N’hi ha prou per a un home? —Oh sí, sens dubte! Haurien de ser suficients per a un home?

TAM1897 Q1 36.11I si tot això no és suficient per a un home, el problema és del regne o de l’home? —Ja sabeu que el problema només pot ser de l’home. Però suposem que l’home professa ser cristià. El problema continua sent de l’home o del regne?

TAM1897 Q1 36.12(Veus) Amb l’home.

TAM1897 Q1 36.13Suposeu que professa ser un Adventista del Setè Dia, i el regne de Déu no li és suficient; suposem que ajunteu una multitud d’ells, i el regne de Déu no els és suficient, sinó que han de tenir un regne propi, un altre regne; han d’establir un govern, han d’imposar-se impostos, escollir governants d’entre ells per governar-se a si mateixos; són fills de Déu? Els és suficient el perfecte regne de Déu? Pertanyen al govern de Déu? El govern de Déu els és suficient? El regne de Déu és en ells? Ho és? Com pot ser, si el regne perfecte, i el rei perfecte, i la llei perfecta, no els són suficients?

TAM1897 Q1 37.1Veieu, doncs, que la separació entre Església i Estat, fins i tot entre els Adventistes del Setè Dia, comença en el cor; i ha de començar allà en cada persona, a tot arreu, o no hi pot haver cap separació entre Església i Estat on ell sigui. Si cap persona al segle IV, a l’Imperi Romà, no hagués tingut una unió entre Església i Estat en el seu propi cor, no s’hauria format el papat al segle IV. Si en el seu cor hagués tingut només l’església, només l’església, i cap cosa de l’estat, cap dels principis de l’estat, només l’església —Déu, el seu regne, la seva llei, la seva justícia, ell sol governant-hi—, hauria pogut existir mai el papat?

TAM1897 Q1 37.2(Veus) No.

TAM1897 Q1 37.3Llavors, quina és la cosa que cal evitar sempre?—Qualsevol unió de l’Església i l’Estat en el cor. Quina és, doncs, l’única salvaguarda segura contra un papat?—Amar Déu amb tot el cor, tota l’ànima, tot el pensament i totes les forces. És «marxa’t de la teva terra, i del teu parentatge, i de la casa de ton pare». És girar l’esquena a Egipte. És «viure sol, i no ser comptat entre les nacions».

TAM1897 Q1 37.4Ara llegeixo de «Imperis de la Bíblia», a partir de la pàgina 152, algunes citacions que hi vaig inserir de «Patriarcs i Profetes», amb escriptures, sobre aquesta mateixa connexió. Primer llegeixo algunes de les meves pròpies paraules; però us diré quan llegeixi les paraules de «Patriarcs i Profetes»:—

TAM1897 Q1 37.5“Heus aquí que el poble habitarà sol i no serà comptat entre les nacions.” El Senyor mai no va pretendre que el seu poble es formés en un regne, o estat, o govern, com la gent d’aquest món. No havien de ser com les nacions que els envoltaven. Havien de ser separats per a Déu “de tot el poble que hi havia sobre la faç de la terra”. “El poble no serà comptat entre les nacions.”

TAM1897 Q1 37.6Ara, si em considero pertanyent a l’estat d’Alemanya, m’estic considerant entre les nacions? Si em considero pertanyent al govern d’Anglaterra, una part d’aquest, un ciutadà lleial i patriòtic que lluitaria per la bandera, m’estic considerant entre les nacions? I si jo lluito per aquesta bandera, la meva bandera, la meva bandera britànica, i el meu germà adventista del setè dia d’aquí pertany als Estats Units, i és lleial i patriota, i les dues nacions entren en guerra, i ell ha de repel·lir invasions, i hi ha un conflicte, aleshores jo estic d’una banda i el meu germà de l’altra, i germà lluita contra germà. Ho ha ordenat Déu? —Ja sabeu que no. Llavors, volia dir alguna cosa quan va dir que el poble habitaria sol i no seria comptat entre les nacions?

TAM1897 Q1 37.7Continuo llegint una mica del que he escrit jo mateix a “Imperis de la Bíblia:”—El seu govern havia de ser una teocràcia pura i senzilla: Déu, el seu únic Rei, el seu únic Governant, el seu únic Legislador. Era, de fet, una organització eclesiàstica, que començava amb l’organització de “l’església al desert”, i havia d’estar separada de qualsevol idea d’estat. El sistema format al desert per Moisès, i continuat a Canaà per Josuè, estava pensat per ser perpetu.

TAM1897 Q1 37.8Ara llegeixo de «Patriarcs i Profetes:»—

TAM1897 Q1 37.9El govern d’Israel s’administrava en nom i per autoritat de Jehovà. La tasca de Moisès, dels setanta ancians, dels prínceps i jutges, era simplement fer complir les lleis que Déu havia donat. No tenien autoritat per legislar per a la nació.

TAM1897 Q1 37.10Qui no tenia autoritat per legislar per a la nació?

TAM1897 Q1 37.11(Veus) L’església.

TAM1897 Q1 37.12Quants formaven l’església? Incloïa un, dos, deu, dotze o cinquanta? —Sí. Llavors, tenien ells, o qualsevol d’ells, autoritat per legislar per als altres, o fins i tot per a ells mateixos? —No.

TAM1897 Q1 37.13Escolteu, oh Israel, els estatuts i els judicis que us ensenyo, per tal que els poseu en pràctica, i visqueu, i entreu i poseu-vos en possessió de la terra que el Senyor, Déu dels vostres pares, us dóna. No afegireu res a la paraula que us mano, ni en traureu res.

TAM1897 Q1 37.14Citant de nou ara de «Patriarcs i Profetes:»—

TAM1897 Q1 37.15Aquesta va ser, i va continuar sent, la condició de l’existència d’Israel com a nació.

TAM1897 Q1 37.16Llavors, quan Israel se’n va apartar i va fer el pas de formar un regne i de ser com les nacions, què va significar això? —La pèrdua de l’existència. No ho oblideu.

TAM1897 Q1 37.17Ara, un altre paràgraf que he escrit i que vull repetir ara:—

TAM1897 Q1 37.18Els principis de govern d’Israel eren exclusivament els d’una pura teocràcia. En qualsevol govern, només la lleialtat dels ciutadans als principis del govern pot fer-lo reeixir.

TAM1897 Q1 37.19Això es considera universalment així. Quin govern estem considerant aquí? — El govern de Déu. De quin govern eren ciutadans? — El govern de Déu. Llavors, la lleialtat als principis d’aquell govern era l’única cosa que podia fer que aquell govern i aquell domini tinguessin èxit, fins i tot amb Déu.

TAM1897 Q1 37.20Només gràcies a la presència constant de Déu amb Israel, el govern establert allà podia tenir èxit. Per tant, la lleialtat als principis d’aquell govern per part del poble exigia que cadascun dels seus membres procurés constantment la presència de Déu amb si mateix, com a únic Rei, Governant i Legislador, en tota la conducta de la seva vida quotidiana. Però «sense fe és impossible agradar-li». És «per la fe» que Déu habita en el cor i regeix en la vida. Per tant, el principi fonamental, i de fet l’existència mateixa, del govern d’Israel, residia en una fe viva i constant per part del poble d’Israel.

TAM1897 Q1 38.1I precisament aquí és on Israel va fallar. De fet, és l’únic lloc on podien fallar. No van perseverar en la fe; no van romandre lleials al seu Rei i govern. El poble que va entrar a la terra, que per la fe va creuar el riu Jordà a peu eixut quan el riu anava del tot desbordat, per la fe del qual les muralles de Jericó van caure de pla quan les havien envoltat durant set dies i havien llançat el crit victoriós de la fe, aquest poble va creure el Senyor, i ell era amb ells amb poder. Però va arribar un canvi. El poble va perdre la puresa de la fe i va caure en el formalisme. La història se’ns explica en uns quants versos breus de les Escriptures. «El poble va servir el Senyor tots els dies de Josuè, i tots els dies dels ancians que van sobreviure a Josuè, que havien vist totes les grans obres que el Senyor havia fet per Israel. I Josuè, fill de Nun, servent del Senyor, va morir a l’edat de cent deu anys.... I també tota aquella generació es va ajuntar amb els seus pares i se’n va alçar una altra generació després d’ells, que no coneixia el Senyor, ni tampoc les obres que ell havia fet per a Israel. I els fills d’Israel van fer el mal als ulls del Senyor i van servir els Baals; i van abandonar el Senyor, Déu dels seus pares, que els havia fet sortir de la terra d’Egipte, i van seguir altres déus, dels déus dels pobles que els envoltaven, i s’hi van inclinar, i van provocar la ira del Senyor. I abandonaren el Senyor i adoraren Baal i Astarté.”—“Imperis de la Bíblia”, pàg. 153, 154.

TAM1897 Q1 38.2Això és precisament el que van fer en temps de Nimrod. Quina va ser la conseqüència en temps de Nimrod? —Van establir un dels seus com a rei, havent rebutjat Déu com a rei. És estrany, doncs, que la conseqüència sigui la mateixa amb Israel ara en aquests temps?

TAM1897 Q1 38.3En no tenir la presència de Déu en el cor per separar-los fins i tot d’ells mateixos i, així, fer-los diferents de les altres nacions, eren tan semblants a les nacions circumdants que era prou natural que s’hi afegissin en el culte als seus déus. Quan, com a conseqüència de la seva apostasia, la càrrega de les seves pròpies accions i les opressions dels pagans es va fer tan pesada que ja no la podien suportar, es van convertir al Senyor amb tot el cor, van posar la seva confiança només en ell i, així, en ell van trobar una gloriosa alliberació dels seus pecats i de tots els seus opressors. Però, en trobar-se alliberats, van continuar sense cultivar i buscar la presència del seu Senyor i Alliberador; per tant, la seva religió es va tornar a fer formal, i aviat van tornar a adoptar els costums dels pagans i a adorar els seus déus.

TAM1897 Q1 38.4Si només haguessin posat el seu cor en el Senyor i confiat en ell en tot moment, com ho feien en aquests moments de reforma, haurien descobert que ell era per a ells en tot moment exactament el mateix que va ser en aquestes ocasions. Llavors tot el seu camí hauria estat el que ell sempre va desitjar que fos: un progrés continu endavant i cap amunt, creixent en la gràcia i en el coneixement del Senyor nostre Salvador. Aleshores haurien estat una llum brillant i resplendent per a totes les nacions.

TAM1897 Q1 38.5En lloc de ser portats per aquestes experiències repetides al punt en què finalment i per sempre desconfiarien d’ells mateixos i confiarien només en el Senyor, en realitat van arribar a l’estat en què finalment van desconfiar del Senyor i es van proposar confiar del tot en ells mateixos. En la seva incredulitat i apostasia, només podien veure en les incursions continuades dels pagans, per les quals el país era saquejat i el poble oprimit, una prova que, a tots els efectes pràctics, el govern de Déu havia fracassat.—«Imperis de la Bíblia», pàg. 154, 155.

TAM1897 Q1 38.6Ara, citant de nou de «Patriarcs i Profetes»:—

TAM1897 Q1 38.7Tots els mals que eren resultat del seu propi pecat i follia, els imputaven al govern de Déu.

TAM1897 Q1 38.8Veieu, doncs, quan qualsevol poble que professa ser del Senyor necessita un govern diferent del seu, quina és la causa del problema. S’han allunyat de Déu; s’han ficat en el mal; pateixen mals de tota mena; i els atribueixen al govern de Déu. El govern de Déu no era prou bo per a ells; no els feia prou. Per què?—Perquè no el tenien.

TAM1897 Q1 38.9Continuo llegint de «Patriarcs i Profetes:»—

TAM1897 Q1 38.10A poc a poc van perdre el seu respecte per Déu i van deixar de valorar l’honor de ser el seu poble escollit. Atraïts per la pompa i l’ostentació dels monarques pagans, es van cansar de la seva pròpia senzillesa. La gelosia i l’enveja van sorgir entre les tribus. Les dissidències internes els van debilitar; estaven contínuament exposats a la invasió dels seus enemics pagans, i el poble començava a creure que, per mantenir la seva posició entre les nacions, les tribus havien d’estar unides sota un govern central fort. A mesura que es desviaven de l’obediència a la llei de Déu, desitjaven ser alliberats del domini del seu Sobirà diví; i així, la demanda d’una monarquia es va estendre àmpliament per tot Israel.

TAM1897 Q1 38.11Ara llegeixo del que he escrit a «Imperis de la Bíblia»:—

TAM1897 Q1 38.12Era la mateixa història de Babilònia i Egipte una vegada més. El gran enganyador els va seduir cap a la idolatria, i des de la idolatria cap a la monarquia, per tal de guanyar-se la supremacia sobre ells i, amb influències terrenals, allunyar-los del servei a Déu o prohibir-los per la força el servei a Déu.

TAM1897 Q1 38.13I sabeu que Israel va perseguir els profetes, van prohibir la predicació de la paraula de Déu, tal com ha fet tota altra nació pagana de la terra des dels temps de Nimrod fins a aquesta nit, i tal com farà tota altra nació pagana, encara que sigui establerta pels Adventistes del Setè Dia.

TAM1897 Q1 38.14Ara torno a citar de «Patriarcs i Profetes»:—

TAM1897 Q1 38.15Déu desitjava que el seu poble mirés només cap a ell com a donant de la Llei i font de la seva força. Sentint la seva dependència de Déu, s’anirien acostant constantment més a ell. Esdevindrien elevats i ennoblits, aptes per al alt destí al qual els havia cridat com a poble escollit. Però quan un home era posat al tron, tendiria a desviar les ments de la gent de Déu.

TAM1897 Q1 38.16I no m’importa si és un Adventista del Setè Dia; tendeix a desviar les ments de la gent de Déu.

TAM1897 Q1 38.17Continuo llegint de «Patriarcs i Profetes:»—

TAM1897 Q1 38.18Confiarien més en la força humana i menys en el poder diví—

TAM1897 Q1 39.1Necessitaven protecció contra els pagans?—Sí. No els atacaven els pagans i feien incursions contra ells?—Sí. Necessitaven protecció?—Sí. Per què van establir un govern?—Per protecció—per protecció contra les incursions dels pagans.

TAM1897 Q1 39.2Què va dir el Senyor si l’obeïen i guardaven les seves lleis? En temps de les festes, tots els homes podien deixar les seves cases i pujar a Jerusalem, i ningú els faria cap mal ni desitjaria la seva terra. Però quan es van allunyar de Déu i no tenien la seva protecció, no podien deixar les seves cases sense que els pagans hi entressin. I fins i tot mentre tots eren a casa, els pagans hi entraven. Quan el seu blat estava madur i a punt per a la sega, els pagans venien i se l’emportaven tot, fins i tot quan tots els homes eren a casa. I quan els raïms estaven madurs i a punt per a la verema, els pagans venien i els veremaven tots. Per què?—Perquè el poble s’havia allunyat de Déu, i ell no els podia beneir en la seva separació com els hauria beneït quan estiguessin amb ell, perquè fer-ho només els hauria animat en la seva separació.

TAM1897 Q1 39.3Així doncs:—

TAM1897 Q1 39.4Quan un home pujava al tron, tendia a desviar la ment del poble de Déu. Confiarien més en la força humana i menys en el poder diví, i els errors del seu rei els portarien al pecat i separarien la nació de Déu.

TAM1897 Q1 39.5Per tant, li van dir a Samuel: «Dóna’ns un rei que ens jutgi com totes les nacions.»

TAM1897 Q1 39.6Ara cito de nou un altre passatge de «Patriarcs i Profetes» que arriba fins al present:—

TAM1897 Q1 39.7I encara [On porta això? — Al present.] el desig de conformar-se a les pràctiques i costums mundanes existeix entre el poble professant de Déu. A mesura que s’allunyen del Senyor, es tornen ambiciosos pels guanys i honors del món. Els cristians cerquen constantment imitar les pràctiques d’aquells que adoren el déu d’aquest món. Molts preconitzen que unint-se als mundans i conformant-se als seus costums, podrien exercir una influència més forta sobre els impius.

TAM1897 Q1 39.8Això és el que va dir Israel.

TAM1897 Q1 39.9Però tots els qui segueixen aquest camí, s’allunyen així de la Font de la seva força. En fer-se amics del món, esdevenen enemics de Déu. Per la distinció terrenal, sacrifiquen l’honor inefable al qual Déu els ha cridat, que és el de manifestar les virtuts d’aquell qui ens ha tret de les tenebres a la seva llum meravellosa.— «Patriarcs i Profetes», cap. 59, par. 13.

TAM1897 Q1 39.10Ara llegeixo sobre Israel, allà lluny:—

TAM1897 Q1 39.11«Com totes les nacions». Els israelites no es van adonar que, en aquest aspecte, ser diferents de les altres nacions era un privilegi i una benedicció especials. Déu havia separat els israelites de tots els altres pobles per fer-ne el seu tresor particular. Però ells, ignorant aquest alt honor, desitjaven amb afany imitar l’exemple dels pagans.

TAM1897 Q1 39.12Continuo llegint de «Patriarcs i Profetes»:—

TAM1897 Q1 39.13Els dies de major prosperitat d’Israel havien estat aquells en què reconeixien Jehovà com el seu Rei, quan les lleis i el govern que ell havia establert eren considerats superiors als de totes les altres nacions.

TAM1897 Q1 39.14Quan considero que el govern i la llei de Déu són superiors als de totes les altres nacions, com puc tenir res a veure amb les altres nacions? Aleshores, si he de crear un sistema com el de les altres nacions per governar-me, per mantenir-me en el camí correcte, i per a aquells que m’envolten i són com jo, és que considero que el govern i les lleis de Déu són superiors a les que jo faré? Llavors, quan compto les seves lleis com a no superiors a les que jo faré, on em situa això?

TAM1897 Q1 39.15(Veus) Per sobre de Déu.

TAM1897 Q1 39.16Igual que l’altre papa; igual que Nimrod, posant-me en el lloc de Déu. Cap home no es pot posar en el lloc de Déu sense posar-se per sobre de Déu.

TAM1897 Q1 39.17A més d’això, he escrit el que reconeixereu com la veritat:—

TAM1897 Q1 39.18Però tot això s’havia oblidat ara, en el seu propòsit ferm de tenir un rei, un govern, un estat, com totes les nacions. En contra de la voluntat expressa del Senyor, Israel seria comptat entre les nacions.... Oh, si Israel hagués conegut en aquell dia les coses que pertanyien a la seva pau! Oh, si haguessin cregut en el Senyor i haguessin admès que ell sabia, millor que ells, quin camí havien de prendre pel seu bé! Però en contra de la seva súplica més forta i de l’advertiment més solemne, es van tapar les orelles i es van endurir el cor, i aleshores i allà van emprendre el camí que, amb una lògica inexorable, va conduir a la seva aniquilació tant com a nació com com a poble escollit.

TAM1897 Q1 39.19Així mateix, les tribus es van dividir: les deu i les dues. Què va passar amb les deu? Van seguir un camí continu d’apostasia, fins que van exclamar: «No tenim rei». Llavors el Senyor els va parlar per mitjà del profeta Osees i va dir: «Jo seré el vostre rei; torneu a mi, oh Israel, que heu fugit de mi; jo seré el vostre rei». Però no van voler tornar; i van ser portats a la captivitat i es van perdre per sempre.

TAM1897 Q1 39.20Quan això es va fer, es va escriure de Judà per mitjà d’Osees: «Judà encara regna amb Déu i és fidel amb els sants». Però sabeu que Judà va anar pas a pas, a la baixa en el camí de l’apostasia, fins que va arribar la paraula: «Tira la diadema, i treu la corona: això ja no serà igual: exalta el qui és baix, i abaixa el qui és alt. Ho capgiraré, capgiraré, capgiraré: i ja no hi serà més, fins que vingui el qui en té dret; i li ho donaré.»

TAM1897 Q1 39.21El Senyor va haver de fer que els pagans governessin el seu propi poble. I quan el Senyor, per mitjà dels pagans, pel govern dels pagans, els va haver preservat fins que ell mateix els va venir a trobar, ells encara van cridar la paraula que van pronunciar en els dies de Saül: «No; volem un rei.» I quan Crist no va voler ser el seu rei, el van crucificar i van cridar: «No tenim rei sinó Cèsar».

TAM1897 Q1 40.1Quan, contra la protesta del Senyor per mitjà de Samuel, van cridar: «No; però volem un rei que ens regni», en aquell crit el Senyor va sentir, i ara és fàcil que tothom senti, el seu crit definitiu contra ell: «No tenim rei sinó Cèsar». En rebutjar Déu per ser «com totes les nacions», es van fer com totes les nacions que rebutgen Déu.

TAM1897 Q1 40.2El crit que van llançar contra Crist davant del tribunal de Pilat era contingut en aquell crit de «Volem un rei» que s’havia pronunciat en els dies de Saül; i Déu el va sentir. Aquesta és la lògica, i no s’hi pot escapar. I si tu i jo hi volguéssim escapar, hauríem de convertir-nos a Déu amb tot el cor, tota l’ànima, tot el pensament i totes les forces. Hem de sortir del nostre país, i del nostre parentatge, i de la casa de nostre pare. Hem de girar l’esquena a Egipte, encara que estiguem a un pas del tron del domini terrenal; hem de renunciar-hi, girar-li l’esquena i deixar-ho tot, i tornar-nos a Déu amb una fe viva; i aleshores hem de viure a part i no ser comptats entre les nacions.

TAM1897 Q1 40.3Així doncs, veieu que Déu ha estat ensenyant al seu poble, i sempre a les nacions, que la salvació eterna del seu poble, i de qualsevol home, depèn de la separació absoluta entre l’Església i l’Estat en el cor.