L’Esperit de la Profecia. – N.º 1

TAM1897 D 2.2Sermó pronunciat el dimarts al matí, 9 de febrer de 1897 Publicat al General Conference Daily Bulletin, 12 de febrer de 1897, vol. 1, núm. 1, pàg. 2-6.

TAM1897 D 2.3SUPOSO que no hi ha ningú en aquesta sala que no pensi que creu veritablement en l’Esperit de la Profecia; és a dir, que l’Esperit de la Profecia pertany a l’església, — a aquest missatge tal com es manifesta a través de la germana White, i que aquestes coses són cregudes, o almenys es professa creure-les, pel que fa a la idea i a les Escriptures que demostren que aquestes coses formen part d’aquesta obra. Però el problema no rau aquí, perquè ara mateix tenim problemes. Si no ho sabem, estem molt pitjor que si tinguéssim problemes i ho sabéssim. I més encara, la causa de Déu, així com vosaltres i jo, estem en un problema tan gran que correm el perill, dia a dia, d’encórrer la ira de Déu per la situació en què ens trobem. El Senyor ens ho diu més d’una vegada, i ens explica com hi vam arribar i com en podem sortir. I l’única cosa que sé dir-vos aquí és que estudieu l’Esperit de la Profecia i en traieu el que necessiteu.

TAM1897 D 2.4Aquesta és només una de les afirmacions que es fan. En conèixer aquestes afirmacions, i havent-les conegut durant un temps, m’hauria agradat quedar-me a casa i continuar amb la feina d’allà, perquè hi ha moltíssim per fer i hi ha molta gent implicada. Déu demana molts canvis entre els homes que han format comitès, juntes, consells, etc., i aquests homes que componen aquests comitès, juntes i consells són precisament els que són aquí reunits i als quals els tocarà fer els canvis. Ara bé, com podran aquests homes fer els canvis dels quals ells mateixos formen part, si primer no canvien ells mateixos? L’única manera que el canvi es produeixi és que canviïn els homes. Déu treballarà a través de tots aquells que ho facin, i de tots aquells que no ho facin... què serà d’ells? És per això que dic que avui estem en perill. Quan el Senyor ens diu en quin embolic estem, ens diu com hi vam arribar i com en sortir. Tot ve de desatendre els Testimonis. Llavors, quan entrem en un embolic per desatendre els Testimonis, i els Testimonis ens diuen exactament com sortir d’aquest embolic, i seguim el testimoni que ens en treu, llavors estarem en línia amb els Testimonis.

TAM1897 D 2.5No tinc res a retreure-us, perquè hi estic amb la resta de vosaltres. El Senyor diu que la causa està en perill, i jo en formo part; hi pertanyo, la meva vida hi està empenyada, i la vostra també; ho és tot per a nosaltres. Aleshores, quan la causa està en perill, tu i jo estem en perill. Pot ser que personalment no tinguis cap connexió directa amb els passos que van portar la causa a aquest perill; tanmateix, nosaltres, com a part de la causa, i la causa mateixa, que és la nostra vida, estem igualment en perill perquè la causa ho està. Però Déu ens diu què hem de fer per sortir-ne.

TAM1897 D 2.6No us vull donar el consell d’un home, sinó el del Senyor. Pot ser que vegem noms de persones, i si és així, no m’hi escusaré. Si un nom s’oblida i no es llegeix, i sabem qui és, no vol dir que s’estigui atacant aquell germà. Suposeu que cometo una falta i el Senyor me’n parla en un testimoni. Quan aquest testimoni arriba a mi, li dono l’esquena a la falta, i el podeu fer servir tant com vulgueu, i no anirà en contra meva; perquè jo no hi estic implicat si li he girat l’esquena reconeixent-la i actuant en conseqüència.

TAM1897 D 3.1De fet, és qüestió si algú troba ben endins del seu cor una creença en els Testimonis fins que no en rep un, dos o tres, i els ha acceptat tots; i només llavors estarà bastant convençut que creu en els Testimonis, i no abans d’haver tingut una experiència semblant. Començaré i acabaré amb la Paraula. Aquí teniu alguna cosa que ens diu què hem de fer quan arribem a llocs com aquest: «Si el Senyor és enmig dels vostres consells, veient el vostre ordre, amor i temor, i el vostre tremolor davant la seva paraula, aleshores esteu preparats per fer la seva obra desinteressadament.»

TAM1897 D 3.2Aquí estem en consell. Tot i que siguem diferents en caràcter, si estem modelats pel mateix esperit de Crist, som un sol cos. Llavors l’església pot alçar-se tan clara com el sol al migdia i avançar tan temible com un exèrcit amb banderes.

TAM1897 D 3.3Déu ha estat apartat de la seva obra, de la gestió de la seva obra en general, en l’obra als estats, en els consells, en les juntes, en les esglésies, etc. Hem tingut falsos déus, perquè la gent ha posat homes, i els homes s’han deixat posar, entre Déu i l’obra. Déu treballarà en la seva causa de totes maneres, i si no us aparteu del seu camí i no el deixeu actuar al seu propi estil, la ira de Déu caurà sobre aquells que s’hi posin. Els homes es mantenen, i permeten que els mantinguin, en llocs dels quals haurien d’haver sortit fa molt de temps. Si ens apartem del seu camí i el deixem actuar, treballarà amb una mà suau. No volem un fuet de cordills. Val més que ens sorprenguem una mica ara que no pas que ens sorprenguem molt més endavant; i que ens reprenguin amb amor, que no pas continuar sense saber aquestes coses i haver de fugir del temple com van fer aquell dia, o quedar-nos completament sorpresos quan no hi puguem fer res.

TAM1897 D 3.4Així que si el Senyor és enmig dels vostres consells, contemplant el vostre amor i la vostra por, i els vostres tremolors davant de la seva paraula, aleshores esteu preparats per fer la seva obra; i ell no s’associarà amb cap transacció injusta.

TAM1897 D 3.5Llegeixo de nou: «La manera de l’home és idear i maquinar. Déu implanta un principi». I on Déu ha implantat un principi, la nostra vida i les nostres accions en conjunt són simplement una expressió d’aquest principi. I si el principi de Déu no hi és, aleshores el principi del diable hi és. «Les circumstàncies no poden provocar reformes. El cristianisme proposa una reforma en el cor. Allò que Crist obra a dins es manifestarà sota el dictat d’una intel·ligència convertida. El pla de començar per l’exterior i intentar obrar cap a l’interior sempre ha fracassat i sempre fracassarà».

TAM1897 D 3.6No puc aplicar un testimoni a ningú més que a mi mateix, perquè s’ha d’aplicar al cor i actuar des de dins. Llavors Déu l’aplicarà allà on jo vagi. I el mateix passa amb tots nosaltres pel que fa al testimoni que rep qualsevol, en qualsevol reunió, consell o reunió de Conferència General. El president no pot aplicar a tot el camp un testimoni que se li ha donat. L’ha d’acceptar a la seva ànima i rendir-s’hi cos, ànima i esperit; i llavors Jesucrist aplicarà el testimoni a tot arreu on vagi ell, el president. És una cosa viva en ell, i llavors, si avança, aquell testimoni és aplicat pel Senyor allà on sigui. Però els homes han intentat aplicar els Testimonis a altres persones sense que el testimoni fos una cosa viva en ells mateixos. S’ha intentat una vegada i una altra, i aquí rau el problema. Si el testimoni no és acceptat per ell cos, ànima i esperit, de manera que el principi que hi ha en ell sigui una cosa viva en ell, no importa quant llegeixi aquell testimoni i l’apliqui a altres persones, la seva pròpia influència anirà en contra del testimoni que està aplicant. Perquè si no es viu en la seva vida, i en tot el que diu i fa, queda destruït per les seves accions. I això és el que ha provocat les condicions que existeixen ara. «El camí de Déu és donar a l’home allò que no té». Hem de prendre allò que no tenim, que Déu ens dóna, i això ens farà un poder en el Senyor. 2 Corintis 2:14: «Gràcies siguin a Déu, que sempre ens fa triomfar en Crist i difon per mitjà nostre en tot lloc l’aroma del seu coneixement». Quan aquest principi és present, allà on anem Déu parla; està parlant. Està fent conèixer el coneixement de si mateix per mitjà nostre a tot arreu. Pot ser una transacció comercial; això no fa cap diferència. Tot el que fem els recordarà Déu després que hàgim marxat, així que fa manifestar l’aroma del seu coneixement per mitjà nostre a tot arreu.

TAM1897 D 3.7«El camí de Déu és fer l’home alguna cosa que no és»; fer-me alguna cosa que no sóc. Llavors, quan arriba un testimoniatge que em diu que no estic bé, aquell testimoniatge és per fer-me allò que no sóc, per fer-me estar bé. No puc quedar-me on sóc i aplicar-ho; però quan ho apliqui, seré allò que no era, i a tot arreu on vagi Déu es pot manifestar.

TAM1897 D 3.8«El camí de l’home és aconseguir un lloc còmode i satisfer l’apetit i l’ambició egoista. El camí de Déu és treballar en poder. Ell dóna la gràcia si el malalt s’adona que la necessita. L’home massa sovint es conforma a tractar-se segons els mètodes del curanderisme, i després defensa la seva manera de fer com si fos correcta». El camí de Déu és diferent. Tots som homes malalts i, si ens en poguéssim adonar, Déu ens donaria la cura necessària. L’home prefereix el curanderisme i pensa que la seva manera de treballar és correcta; però Déu té la intenció de purificar l’ànima. Joan 7:38: «El qui creu en mi, com diu l’Escriptura, rius d’aigua viva correran del seu ventre». Aquest és el regne de Déu dins seu. «Dia a dia, els homes revelen si el regne de Déu és dins seu. Si Crist regna en els seus cors, guanyen força de principi, poder i capacitat per ser sentinelles fidels, veritables reformadors; perquè no hi pot haver cap reforma si no hi ha una cooperació total amb Jesucrist. A través de la gràcia de Crist, els homes han d’utilitzar les facultats que Déu els ha donat per reformar-se a si mateixos. Amb aquesta acció de negació de si mateix, que el Senyor del cel observa amb aprovació, aconsegueixen victòries sobre les seves pròpies tendències heretades i cultivades; aleshores, com Daniel, deixen en els altres impressions que mai no s’esborraran. Aquesta influència s’estendrà per totes les parts de la terra.»

TAM1897 D 4.1Aquest és el testimoni al qual m’he referit fa un minut. Quan reps un testimoni i el fas teu en el cor i en la vida, això et converteix en algú que no eres, i aleshores és el regne de Déu dins teu, i el testimoni s’estendrà per totes les parts de la terra. Potser mai no sortiràs del teu estat. Llavors, com pot ser? Allà on vas tu i on vaig jo, Déu està deixant impressions al cor que mai no s’esborraran, i aquestes impressions generen altres impressions, i així successivament. Algú es pot endurir davant d’això, però la impressió hi arribarà igualment; i quan aquesta impressió la facis tu, ell sabrà que ve del Senyor. Els saduceus no creien en la resurrecció, però també deien que havien reconegut que els deixebles havien estat amb Jesús i havien après d’ell després de la seva mort. En el seu cor sabien que havia ressuscitat. El fet era evident, però no es van convertir per això. Aquest és el principi que hi ha a la Bíblia. D’un testimoni escrit el 1896 llegeixo: «Molts dels homes que han actuat com a consellers en les reunions de juntes i consells necessiten ser eliminats». Fixeu-vos que diu molts. No són gaires en total, de manera que quan se n’eliminin molts, no se’n podrà deixar gaires. «Altres homes haurien de prendre el seu lloc, perquè la seva veu no és la veu de Déu. Els seus plans i maquinacions no són segons l’ordre de Déu. Els mateixos homes han estat mantinguts en el càrrec com a directors de juntes, fins que, sota la seva pròpia gestió i les seves pròpies maneres, s’ha utilitzat foc comú en lloc del foc sagrat que Déu mateix encén. Aquests homes ja no són anomenats Israel, sinó usurpadors». Usurpadors en lloc d’Israel! En quina pitjor dificultat podríem estar?

TAM1897 D 4.2De nou, d’un testimoni escrit el 1894: «Fa temps que s’haurien d’haver fet canvis. Déu voldria que l’església es desfés del seu deshonor.» Aquí són les paraules: «Els mateixos homes no han de formar la vostra junta any rere any; fa temps que s’haurien d’haver fet canvis. Déu voldria que l’església s’apartés de la seva vergonya; però mentre es mantinguin en el càrrec any rere any homes que s’han sentit plenament competents per treballar sense acceptar el consell de Déu, això no es pot fer. Aquesta situació està fermentant totes les branques de l’obra, perquè els homes no senten la necessitat de la guia de l’Esperit Sant.”

TAM1897 D 4.3Què s’ha de fer? Tindrà el Senyor l’oportunitat de treballar ara? Se li permetrà dur a terme els canvis necessaris? Aquest testimoni no s’ha d’aplicar perquè nosaltres agafem aquesta obra i comencem de sobte a fer els canvis. El meu cor ha de ser recte abans de poder participar en qualsevol canvi. El que cal fer és entregar-nos a Déu i, després, deixar que Ell treballi a través nostre. No ens importa qui siguin els homes si Déu hi és.

TAM1897 D 4.4No hem de començar ara a buscar candidats, a favor dels quals puguem treballar per col·locar-los en els càrrecs que ara ocupen altres persones; perquè llavors, encara que ells haguessin de deixar els càrrecs, nosaltres els ocuparíem, i el Senyor estaria tan lluny com abans. El problema ara és que s’ha deixat de banda el Senyor. Ara bé, si ens hi volguéssim colar, el Senyor tornaria a quedar-se fora i la causa estaria pitjor que abans. Però això no és el que es vol. Aquí no hi ha d’haver política; però si la política és en nosaltres, serà aquí i es mostrarà aquí. Si un home té política dins seu, el millor lloc per exercir-la és en el món obert, entre aquells que són polítics i res més, perquè això és tot el que és; i si no l’exerceix allà, l’exercirà a l’església, i només hi escamparà malifetes i diablures. I, per descomptat, és millor que una tasca d’aquest tipus sigui oberta al món que no pas a l’església. Així que no és per a això que som aquí. Som aquí per trobar Déu i obrir els nostres cors perquè Ell ocupi el lloc des del centre fins a la circumferència, en cada pensament, paraula i acció; i Déu no és un polític; és Déu. El que hem de fer és cercar Déu amb tot el cor, perquè Déu faci tot el que cal fer; i ho farà si el deixem. Doneu a Déu una oportunitat. Els qui són al camí s’han de fer a un costat, i la resta de nosaltres hem de mantenir-nos fora del camí. Llavors Déu podrà tenir el lloc que li pertany.

TAM1897 D 5.1A continuació, se’ns cita aquí la història de Nicodem i Crist. Nicodem era un dirigent d’Israel, i diu que «Nicodem va buscar una entrevista amb Jesús de nit, dient: “Rabí, sabem que has vingut com a mestre de la part de Déu; perquè ningú no pot fer aquests miracles que fas, si Déu no és amb ell.”» Tot això era cert fins on arribava, però què va dir Jesús? Ell «li va respondre i li va dir: En veritat, en veritat et dic: si un home no neix de nou, no pot veure el regne de Déu». Aquí teníem un home en un alt càrrec de confiança, un home que era considerat un model per la seva educació en els costums jueus, un home la ment del qual estava plena de saviesa. Efectivament, posseïa talents d’un caràcter no pas ordinari. No anava a trobar Jesús de dia, perquè això l’hauria convertit en objecte de comentaris; hauria estat massa humiliant per a un dels dirigents dels jueus reconèixer que simpatitzava amb el menyspreat nazarè. Nicodem pensa: «Esbrinaré per mi mateix la missió i les pretensions d’aquest mestre, si és realment la llum que il·lumina els gentils i la glòria d’Israel.

TAM1897 D 5.2Jesús li diu pràcticament a Nicodem: «No és la controvèrsia el que ajudarà la teva causa. No són els arguments el que portarà llum a l’ànima. Has de tenir un cor nou, o no podràs discernir el regne dels cels. No és una evidència més gran la que et portarà a una posició correcta, sinó propòsits nous, noves fonts d’acció: has de néixer de nou. Fins que no es produeixi aquest canvi, que ho renova tot, les proves més sòlides que es poguessin presentar serien inútils. La manca és en el teu propi cor; tot ha de canviar, o no podràs veure el regne de Déu.

TAM1897 D 5.3Això va ser una declaració molt humiliant per a Nicodem, i amb un sentiment d’irritació reprèn les paraules de Crist dient: «Com pot un home néixer quan és vell?». No tenia prou esperit espiritual per discernir el significat de les paraules de Crist. Però el Salvador no va respondre a l’argument amb un altre argument. Alçant la mà amb solemne i serena dignitat, subratlla la veritat amb més fermesa: «En veritat, en veritat et dic: si un home no neix d’aigua i d’Esperit, no pot entrar al regne de Déu. El que neix de la carn és carn; i el que neix de l’Esperit és esperit. No et sorprengui que t’hagi dit: heu de néixer de nou. El vent bufa on vol, i en sents el so, però no pots dir d’on ve ni cap a on va; així és tot aquell que neix de l’Esperit.» Nicodem li va dir: «Com poden ser aquestes coses?»

TAM1897 D 5.4Alguns raigs de veritat penetraven la ment del dirigent. Les paraules de Crist el van omplir de reverència i el van portar a preguntar: «Com poden ser aquestes coses?». Jesús va respondre amb profunda sinceritat: «Ets un mestre d’Israel i no saps aquestes coses?». Les seves paraules transmeten a Nicodem la lliçó que, en lloc de sentir-se irritat per les paraules clares de la veritat i recórrer a la ironia, hauria d’haver tingut una opinió molt més humil de si mateix a causa de la seva ignorància espiritual. Tanmateix, les paraules de Crist es van pronunciar amb una dignitat tan solemne, i tant l’expressió com el to expressaven un amor tan gran cap a ell, que no es va ofendre en adonar-se de la seva posició humiliant. Segurament, algú a qui se li havien confiat els interessos religiosos del poble no hauria de ser ignorant de la veritat tan important per a ells d’entendre com a condició per entrar al regne dels cels. «En veritat, en veritat et dic —va continuar Jesús—, parlem del que sabem i testifiquem del que hem vist, i no rebeu el nostre testimoni. Si us he parlat de coses terrestres i no creieu, com creureu si us parlo de coses celestials?»

TAM1897 D 5.5«Aquesta lliçó a Nicodem la presento com a altament aplicable a aquells que avui ocupen càrrecs de responsabilitat com a governants a Israel, i les veus dels quals sovint se senten en els consells donant mostra del mateix esperit que posseïa Nicodem». Qui escoltarà i permetrà que aquestes mateixes paraules tinguin el mateix efecte sobre els seus cors i les seves vides avui? Com a resultat, Nicodem es va convertir.

TAM1897 D 5.6Aquestes paraules van ser adreçades als presidents de conferències, als ancians de les esglésies i als qui ocupen càrrecs oficials en les nostres institucions. Ja sabeu si sou president d’una conferència. Us parla; us diu: «Heu de néixer de nou». Ja sabeu si sou un ancià d’una església. Us parla; us diu: «Heu de néixer de nou». Ja sabeu si ocupeu un càrrec oficial en alguna de les nostres institucions. Us parla; us diu: «Heu de néixer de nou». Diu: «Heu de convertir-vos». No diu que no us hàgiu convertit mai; encara que ens hàgim convertit, el temps és tal que Déu demana una conversió més profunda, una consagració més íntima que la que ni vosaltres ni jo hem conegut mai. No és res per a vosaltres ni per a mi que ens hàgim convertit fa cinc, deu o quinze anys, si no estem convertits ara, avui. I avui diu: si escolteu la seva veu, no enduriu els vostres cors. Avui, mentre s’anomena avui, diu a vosaltres i a mi: heu de néixer de nou; heu de convertir-vos; i si un home no neix de nou, no pot veure el regne de Déu. I aquí teniu la promesa beneïda: «Us donaré un cor nou». Gràcies al Senyor! Cerquem el Senyor amb un cor així, amb una sinceritat així com mai abans, perquè ens pugui fer servir com mai abans; i aleshores apartarà el deshonor de la seva església, i ella s’alçarà per sortir sense impediments, tan bella com la lluna, tan clara com el sol i terrible com un exèrcit amb banderes. Això és el que el Senyor vol de tu i de mi avui. Ho tindrà?