El Primer Gran Mandament

TAM1897 D 279.2Sermó pronunciat el dimarts al vespre, 2 de març de 1897 Imprès al General Conference Daily Bulletin, 5 de març de 1897, Vol. 1, núm. 16, pp. 279-285.

TAM1897 D 279.3Vós sabeu que el Senyor ha dit d’aquest temps i de la gent que viu en aquest temps: «aquí són els qui guarden els manaments de Déu i la fe de Jesús». Vós i jo professem amb raó ser aquell poble, i ens trobem en la posició de professar que es pot dir de nosaltres pel Senyor, a l’univers: «Aquí són els qui guarden els manaments de Déu i la fe de Jesús». I serà un fet, no només perquè ell ho digui, sinó que ho dirà perquè és un fet.

TAM1897 D 279.4Aquest text s’aplica plenament a tu i a mi, que som aquí en aquesta casa; i el Senyor vol que esdevingui un fet ara i que romangui un fet de manera constant, de manera que el pugui proclamar a tot el món i a tot l’univers contínuament: «Aquí són els qui guarden els manaments de Déu i la fe de Jesús».

TAM1897 D 279.5Això és el que hem d’estudiar. En aquestes lliçons hem d’estudiar per saber si guardem els manaments de Déu o no; perquè el Senyor pugui dir de nosaltres: «Aquests són els qui guarden els manaments de Déu i la fe de Jesús».

TAM1897 D 279.6En guardar els manaments de Déu, sens dubte, el primer és el que entra en joc, i és el que sens dubte hem de guardar. I aquí teniu la seva paraula: «El primer de tots els manaments és: Escolta, Israel; el Senyor, el nostre Déu, és un sol Senyor; i estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima, amb tot el teu pensament i amb tota la teva força. Aquest és el primer manament.»

TAM1897 D 279.7Ara, pot el Senyor dir de tu i de mi pel que fa a aquest manament: «Aquí són els qui el guarden»?

TAM1897 D 279.8Té el Senyor tot el teu cor, de manera que no tinguis cor per a res més que per a ell i per al que és seu?

TAM1897 D 279.9Té el Senyor tota la teva ànima, en un amor devot, de manera que no hi ha cap sentiment del teu ésser que no sigui seu?

TAM1897 D 279.10Té el Senyor tota la teva ment, de manera que no hi hagi cap pensament, cap activitat ni cap part de la teva ment que no sigui seva, dedicada al seu servei? Perquè amb la ment servim el Senyor, el nostre Déu. No amb una part, no amb una fracció, sinó amb tota. De manera que no tinguis cap ment a dedicar o a posar en res que no sigui de Déu.

TAM1897 D 279.11És tota la teva força per a Ell, de manera que no tinguis cap força per dedicar a res que no sigui de Déu, sinó per posar-la en el seu servei?

TAM1897 D 279.12Si tot això és cert de tu, aleshores es pot dir veritablement de tu: «Aquests són els qui guarden els manaments».

TAM1897 D 279.13«El segon és semblant: estimaràs el teu proïsme com a tu mateix». Quan l’amor de Déu és en els nostres cors, com en el primer manament, serà prou fàcil estimar els nostres proïsmes com a nosaltres mateixos.

TAM1897 D 279.14Com es va exposar en el sermó del germà Kellogg l’altre dia, el del nen petit de Chicago que va anar a un home, un desconegut absolut, i li va dir: «Saps que ets el pecador més gran del món?». I quan l’home, sorprès, va preguntar com podia ser, dient que no havia assassinat mai ningú ni havia comès cap gran crim, el nen li va dir: «El manament més gran és: Amaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima, amb tot el teu esperit i amb totes les teves forces. Tu ho fas?». Ell va respondre: «No, no ho faig. No puc dir que ho faci gens.” “Bé”, va dir el nen, “aquest és el més gran dels manaments. Estàs trencant el manament més gran; doncs ets el pecador més gran.” L’home ho va admetre i va ser portat a Déu i a la salvació completa. Això és ben clar: com que aquest és el manament més gran, qui el trenca és el pecador més gran. Ets tu?

TAM1897 D 279.15Tu i jo professem guardar els manaments de Déu i la fe de Jesús. Estem incomplint el primer de tots els manaments de Déu? Si no guardem el més gran, el primer, de tots els manaments, és que l’estem incomplint. Si incomplim aquest, no estem guardant els manaments; això està clar. Tu i jo hem de decidir ara, i hem de decidir per sempre, si servirem el Senyor amb tot el cor, i amb tota l’ànima, i amb tot el pensament, i amb totes les forces.

TAM1897 D 279.16Està escrit: «El regne de Déu és dins vostre». El regne que hi ha dins nostre és el regne de Déu; així era quan l’home va ser creat, però l’enemic va usurpar el lloc de Déu; i el Senyor va tornar a alliberar l’home perquè triés si Déu tindria el seu propi lloc en el seu propi regne, o si l’usurpador tindria el lloc de Déu en el regne de Déu. El regne que hi ha en tu és del Senyor. Depèn de tu dir si el Senyor hi ha de regnar o si hi ha de regnar l’enemic. I si no tries que el Senyor hi regni, tries que hi regni l’enemic. Tot depèn de l’elecció de l’home sobre qui ha de regnar.

TAM1897 D 280.1Algú ha de governar. L’home no va ser fet per governar-se a si mateix, independent de Déu. Va ser fet per ser ell mateix amb Déu, i no pot ser ell mateix sense Déu. L’home va ser fet per estar amb Déu. El regne de Déu era dins seu. Déu governava dins seu. Però va començar a voler anar per la seva pròpia via seguint Satanàs. Però un home només pot anar per la seva pròpia via seguint Déu. El regne de Déu és dins teu. Hem de triar que Déu ocupi el seu propi lloc en nosaltres, en el seu propi regne en els nostres cors. Ell ocuparà el seu lloc allà, i regnarà allà quan pugui tenir el seu propi lloc en el seu propi regne.

TAM1897 D 280.2Ja sabeu que, pel que fa al regne de Déu a la terra, serà d’una mar a l’altra i des del riu fins als confins de la terra. El regne de Déu, aquest regne que ha de venir quan el Senyor vingui, ja sabeu que ha de cobrir cada centímetre, cada partícula de terreny que hi ha en aquest món. Ara el regne de Déu és dins vostre. Aquest regne que hi ha dins vostre, on Déu regna... el seu domini cobreix tot l’espai, cada partícula de terra del vostre cor? Ho fa? Aquesta és la qüestió, i aquestes preguntes són per a nosaltres en més d’un sentit.

TAM1897 D 280.3Simplement llegeixo el manament i us crido l’atenció sobre el que diu. I això perquè vós i jo tinguem les nostres ments i cors sempre oberts a la pregunta: és veritat de nosaltres que «aquests són els qui guarden els manaments de Déu i la fe de Jesús» amb tot el cor, l’ànima, la ment i la força?

TAM1897 D 280.4Allò en què descansa la teva ment, allò que estudia, allò en què treballa... hi ha Déu en aquella cosa? És per a la glòria de Déu? La recerca que esteu fent, els estudis que seguiu, tot el pensament de la vostra ment: és perquè la imatge de Déu s’hi imprimi? És per trobar Déu més plenament en la ment? És per glorificar-lo més? És ell el primer i tot en tot, en els vostres esforços intel·lectuals? L’estimeu, el serviu amb tota la ment?

TAM1897 D 280.5I amb tota la teva força. El camp que llaures, el llaures per a Déu? La plana que passes per fer una fusta llisa, ho fas per a Déu, de manera que tot el que reps sigui de Déu i no pas teu? La teva força està tan totalment dedicada a Déu que treballes en la causa de Déu allà on posis la mà?

TAM1897 D 280.6Ha estat una idea prevalent que una persona ha de deixar de treballar en el seu ofici, o en qualsevol feina manual que tingui, abans de poder ser un treballador de la causa. Molts diuen: «Vull sortir del que faig. Tant de bo pogués marxar. Tant de bo pogués sortir d’aquest taller. M’agradaria ser un treballador de la causa». Si no ets un treballador de la causa allà on ets, no ho seràs quan arribis on vols ser. Si no ets un treballador de la causa mentre llaures el camp, no ho seràs si intentes predicar des del púlpit. Si ets un ferrer i, a l’enclusa, dia rere dia — si no ets un treballador de la causa tan a fons, tan de tot cor, tan amb tota l’ànima com ho sóc jo al púlpit, aleshores no series un treballador de la causa si estiguessis repartint fullets en algun lloc.

TAM1897 D 280.7Tenim un exemple posat davant nostre del que pot ser la humanitat; i del que ha de ser tot creient en Jesús. El Fill de Déu va venir a aquest món per mostrar-nos a tu i a mi què és exactament guardar els manaments, i com es fa. I va treballar en un ofici aproximadament sis vegades més temps que no pas va predicar. Començant als dotze anys, quan va poder començar a treballar amb Josep en l’ofici de fuster, quan podia fer força feina —ja que un nen de dotze anys pot fer moltes coses ajudant un fuster. Per tant, començant a l’edat de dotze anys, va ser batejat i va començar a predicar cap als trenta anys; això fa un total de divuit anys. Aquests anys els va dedicar a l’ofici de fuster. Des dels trenta anys fins als trenta-tres i mig, els va passar en el ministeri públic, predicant. Així doncs, veiem que va treballar de fuster gairebé sis vegades més temps que no pas va predicar.

TAM1897 D 280.8Ara bé, era igualment Fill de Déu durant aquells divuit anys que va treballar de fuster, com ho va ser durant els tres anys i mig que va dedicar a la predicació? — Ja sabeu que ho era. Era el meu Salvador i el vostre Salvador quan era allà tallant una fusta, fent un banc i posant-li potes, — era el meu Salvador i el vostre Salvador llavors tant com quan era a la creu? — Ja sabeu que ho era. «Perquè som salvats per la seva vida».

TAM1897 D 281.1No oblideu que va ser al final d’aquests divuit anys, quan va venir a ser batejat i va ser batejat, a l’inici del seu ministeri i al final de la seva fusteria, — va ser llavors quan Déu va dir: «Aquest és el meu Fill estimat, en qui m’he complagut». No era, doncs, un treballador de la causa durant aquells divuit anys, tant com ho va ser durant els últims tres anys i mig? — Ja sabeu que ho era. Llavors, si sou fuster i un creient professat en Jesucrist, no podeu ser un seguidor seu? No heu de ser el seu seguidor i un treballador en la causa precisament allà, tan realment com si estiguéssiu al púlpit? No dic que estigueu obligats a continuar sent sempre fusters. Ell no ho va fer. No dic que estigueu obligats a continuar sent sempre ferrers o pagesos; però sí que dic i insisteixo que mentre sigueu fusters, mentre sigueu ferrers, mentre sigueu pagesos, heu de ser treballadors de la causa tan veritablement com ho sereu mai, allà on sigueu.

TAM1897 D 281.2Així, Jesús ha mostrat a cadascun de nosaltres què és ser cristià i quina ha de ser la nostra vida, sigui quina sigui l’ocupació de la nostra ment, del nostre cor o de les nostres mans. Estimava Déu amb tot el seu cor, tota la seva ànima, tot el seu esperit i totes les seves forces, quan era fuster. Quan serrava taulons, quan feia taules, quan feia portes i les col·locava, ho feia per a la glòria de Déu. Déu ho era tot per a ell. Quan un home se li va acostar com a fuster, veient-lo només com a fuster; sense veure-hi el Salvador del món com a tal, — quan un home se li va acostar només com a fuster, i es va asseure amb ell i va dir: «Vull que em facis una taula. Me’n faràs una?” i ell va respondre: “Quin tipus de taula vols?”. L’home la va descriure i Jesús va dir: “Sí, te la faré”. Quan Jesús va fer la taula i la va portar a l’esquena a casa de l’home, la va entrar a casa seva i la va col·locar perquè l’home la pogués fer servir... en tota aquella transacció, Jesús era completament de Déu. Déu era en totes les seves accions. En cada juntura que va fer en aquella taula no hi havia cap esquerda, cap no estava coberta de pols, res no estava amagat, era una taula honesta. Era, de cap a cap, una taula que Déu podia aprovar.

TAM1897 D 281.3I quan va fer el tracte per fer la taula, va fer un tracte honest, un d’aquells que Déu podia contemplar i dir: «Aquest és un tracte honest». No va demanar a l’home que pagués més del que era just per una feina com aquella. L’home li va preguntar: «Vostè farà una taula tal i qual?». «Sí». «Quant me’n cobraràs? — Quant costarà?» Ell ho calculava i li deia a l’home: «La fusta costarà tant, trigaré tant de temps a fer-la i la meva feina val tant. No ho creus? No creus que la meva feina, pel temps que trigaré, valdrà tant?» I l’home deia: «Sí, ho crec. Crec que val tot això. Això és honest. És un tracte clar». I quan ell es carregava la taula a l’esquena, la portava allà i la deixava, l’home li pagava el que s’havia acordat, i Déu podia mirar tota aquella transacció i dir: «Això és honest. Això és tot el que qualsevol pot fer».

TAM1897 D 281.4És així com a fuster que ets? Afirmes ser cristià. És així com a treballador que ets, facis el que facis?

TAM1897 D 281.5Estimes Déu amb tot el teu cor, tota la teva ànima, tot el teu esperit i tota la teva força? Qualsevol cosa que facis, o a la qual estiguis cridat; qualsevol negoci que facis amb el teu proïsme, pagà o cristià, es fa d’una manera que Déu el pugui mirar i dir: «Això és prou bo per al regne de Déu», perquè tot el teu cor, tota la teva ànima, tot el teu esperit i tota la teva força hi són, per a la glòria de Déu.

TAM1897 D 281.6Som guardes dels manaments o no? Aquesta és la qüestió. I és hora que ho descobrim tan a fons que el Senyor pugui certificar en el missatge que parla: «Aquests són els qui guarden els manaments de Déu».

TAM1897 D 281.7Ara podeu veure que aquest manament abasta tot el terreny de tot, i que no podem tocar un sol pensament en tot l’àmbit del pensament que no entri dins d’aquest text amb què hem començat. Per tant, hem de mirar tot el que pensem, hem de mirar tot allò a què la nostra ment és cridada, a la llum d’aquesta escriptura, el primer de tots els manaments.

TAM1897 D 281.8Tot allò a què se’ns crida a posar-hi la mà, ho hem de considerar a la llum d’aquell manament més gran de tots. És una cosa en què puc entrar amb tot el meu cor, ànima, ment i força, en la por de Déu? Si no és així, llavors vull tocar-ho? — No. Si és una cosa a la qual no puc dedicar-me amb tot el meu cor, ment, ànima i forces, i amb Déu, què hi tinc a veure, doncs? Si Déu no hi pot anar amb mi, aleshores estic trencant els manaments. No li estic dedicant tot. Tota la meva força no és res si l’inverteixo en alguna cosa en què ell no pot entrar, o que no pot tocar ni aprovar, o que no pot acceptar.

TAM1897 D 282.1Sé que això és estricte, però és el cristianisme. És el cristianisme, i tu i jo no ens hem de conformar amb una setzena part de res que no sigui exactament això. No ens hem de permetre estar satisfets ni per un instant, ni amb res d’aquest món que no sigui fer tot allò que emprenem amb Déu amb nosaltres, i després fer-ho amb tot el cor, tota l’ànima, tot el pensament i totes les forces. I us dic que quan arribem a això, tots nosaltres, si tots en aquesta casa ens rendim a ell ara mateix i ens hi aferrem, no ens podem imaginar quin poder de Déu es manifestarà en el món.

TAM1897 D 282.2La gran dificultat des del principi ha estat que els homes no han permès a Déu el lloc que li pertany en els seus cors. Déu va crear l’home així, i ell es va apartar cap a totes les altres coses i va excloure Déu del tot. Déu el va alliberar d’aquesta foscor, el va alliberar per triar i el va cridar a triar si estimaria Déu amb tot el cor, tota l’ànima, tota la ment i totes les forces. Va ser alliberat per triar de deixar que Déu tornés a tenir el seu lloc; però tants van triar que el Senyor no tingués el seu propi lloc, que el diluvi els va esborrar de la faç de la terra.

TAM1897 D 282.3Llavors el Senyor va començar la raça de nou. I l’única cosa que va demanar a cadascú va ser que estimés el Senyor Déu amb tot el cor, tota l’ànima, tot el pensament i totes les forces, i el proïsme com a si mateix. Això és tot el que va demanar als vuit que van entrar a l’arca i que en van sortir. Si el primer home hagués estimat Déu amb tot el seu cor, tota la seva ànima, tot el seu esperit i tota la seva força, cap pecat no hauria pogut entrar mai.

TAM1897 D 282.4Després que va pecar, i el Senyor el va alliberar d’aquesta servitud, si Adam i tots els seus fills haguessin estimat Déu amb tot el cor, tota l’ànima, tota la força, tota la ment i tota l’energia, quina hauria estat la condició del món? — Haurien estat guardant els manaments de Déu i la fe de Jesús, i la justícia hauria cobert la terra com les aigües cobreixen el mar. És impossible que aquesta cosa es pugui complir en l’home sota l’esclavitud de la maledicció, sota l’esclavitud de la carn pecaminosa? Pot Déu alliberar tan completament el pecador del poder del pecat en la carn que pugui estimar Déu amb tot el cor, tota l’ànima, tota la força, tot el pensament i tota l’energia? — Sí. El pecat no hauria pogut maleir la terra, tal com és, ni tan sols amb els homes sota l’esclavitud de la carn pecadora, si haguessin cregut en Déu, i haguessin guardat els manaments de Déu i la fe de Jesús. Aquesta és la veritat, perquè aquest és el cristianisme. Així doncs, veieu que tot el que el Senyor ha volgut sempre de nosaltres, tot el que ha volgut sempre de l’home des que Adam va pecar, era i és que guardéssim els manaments de Déu i la fe de Jesús. I el primer de tots els manaments és: «Amaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tota la ment i amb totes les forces».

TAM1897 D 282.5A Romans 1:21, diu que al principi «coneixien Déu». Mireu això: l’home, en començar la seva trajectòria, coneixia Déu. Adam coneixia Déu des del principi, però no va retenir aquest coneixement. Quan Adam va pecar i va tornar a començar, coneixia Déu. Quan la raça va tornar a començar després del diluvi, coneixia Déu des del principi; de manera que la humanitat s’ha allunyat de Déu tot el temps. El món era tan pecador, és tan pecador i serà tan pecador perquè va conèixer Déu i el rebutja, i no pas perquè no conegués Déu. Així doncs, el món no està en la maldat a causa de la foscor; el món està en la foscor a causa de la maldat.

TAM1897 D 282.6El món va començar amb llum; i que la foscor hagi entrat és a causa de l’elecció dels homes; «quan van conèixer Déu, no el van glorificar com a Déu, ni li van donar gràcies; sinó que es van tornar vains en les seves especulacions, i el seu cor insensat es va enfosquir. Fent-se savis, es van tornar necis i van canviar la glòria de Déu incorruptible per una imatge feta a semblança de l’home corruptible, d’ocells, de bèsties de quatre potes i de rèptils.”

TAM1897 D 282.7Ara, fixeu-vos: primer de tot? — Van conèixer Déu, però no el van glorificar com a Déu; no li van donar en ells el lloc que li pertany. No van glorificar Déu, — no el van revelar a l’home, no el van manifestar a la terra; perquè Jesús va dir: «T’he glorificat a la terra», i ell era Déu manifestat en carn. Aquests homes que coneixien Déu no van permetre que Déu es manifestés en carn. No eren agraïts. Llavors es van tornar vanys en les seves imaginacions; llavors el seu cor neci es va enfosquir; llavors, en la seva foscor, es van professar savis. Aquella saviesa era insensatesa, i llavors van fer imatges.

TAM1897 D 282.8Així doncs, veieu que la imatge que es posa davant dels ulls dels homes, en la seva idolatria, és només la manifestació exterior de la idolatria, la seva representació externa. La idolatria ja és ben endins del cor, i ja ha anat treballant diversos passos del camí cap a fora. Penseu-hi. On comença la idolatria? — En el cor. On comença la idolatria en aquest procés? — Quan van conèixer Déu, no el van glorificar com a Déu; és aquí mateix on tot comença. Llavors, on hi ha cap punt intermedi entre el coneixement de Déu i la idolatria?

TAM1897 D 283.1Penseu-hi bé ara. Coneixien Déu i, «La vida eterna consisteix a conèixer-te a tu». El coneixement de Déu és la vida eterna; això està establert. Coneixien Déu; tenien vida eterna en el coneixement de Déu. Això està escrit. Però van caure en la idolatria. Quants passos van fer des del coneixement de Déu per arribar a la idolatria? — Només un. Llavors, quants passos cal fer des d’estimar Déu amb tot el cor, tota la força, tota la ment i tota l’energia per arribar a la idolatria? — Només un. Llavors, si no estimo Déu amb tot el meu cor, tota la meva ànima, tota la meva ment i tota la meva força, què soc? — Un idòlatra.

TAM1897 D 283.2Potser no tinc cap imatge tallada davant meu. Aquella gent, al principi, tampoc no en tenia. Però sí que tenien una imatge, una concepció, formada en la ment, i quan van fer la seva imatge tallada, va ser simplement una representació per posar davant dels ulls del que ja tenien al cap. El primer home que va fer una imatge ja la tenia concebuda al cap abans de fer-la. El primer home que va fer una imatge tenia la concepció que havia de ser el seu déu, i aquesta concepció ja existia abans que fes la imatge de fusta o de pedra. Així doncs, aquella imatge de pedra que va posar davant dels seus ulls era només la forma exterior que va crear per representar-li, en aquella forma, el déu que ja tenia al cap. Aleshores, no tenia un déu abans de fer aquella imatge tallada? — Sí. On era? — En el seu cor.

TAM1897 D 283.3Es van envanir en les seves imaginacions. Les imaginacions de qui? — Les seves pròpies. Aquí tenim aquest home que s’està imaginant alguna cosa; fa una imatge de la seva imaginació i la posa davant dels seus ulls, fora d’ell. La imaginació és simplement la creació d’imatges mentals. I la imatge de pedra no és més que la forma tangible de la imaginació del cor. On es va fer primer la imatge? — En la seva ment; en la seva pròpia imaginació, en el seu propi pensament. Però qui hi era quan s’havia separat de Déu? — Ningú més que Satanàs i ell mateix. Llavors, d’on poden venir els seus pensaments? — Només d’ell mateix i de Satanàs.

TAM1897 D 283.4Així doncs, veieu prou clarament que la idolatria és al cor; la concepció, la imatge, ja hi és abans que la imatge pugui aparèixer a l’exterior. Encara que el seu déu sigui el sol, la lluna o les estrelles, aquesta concepció, la seva idea, la seva imaginació, ja hi és abans que li doni forma exterior en el sol, la lluna i les estrelles.

TAM1897 D 283.5Tot el que apareix en la idolatria és simplement el reflex del que hi ha al cor. I Déu ha d’estar al cor, amb tot el cor, tota l’ànima, tot el pensament i totes les forces, o si no, la idolatria hi és. No hi ha terme mitjà.

TAM1897 D 283.6De fet, després del diluvi, quan els homes van abandonar per primera vegada el Déu veritable i se’n van anar a tenir els seus propis déus, van permetre que aquests déus ocupessin el lloc de Déu per a ells, mostrant així que quan van conèixer Déu el van reconèixer com el seu únic sobirà. Quan estimo Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tota la ment i amb totes les forces, qui serà l’únic Déu meu? — Déu. Qui serà la meva única autoritat? — Déu. Qui serà l’únic que tindrà autoritat sobre mi? — Déu. És capaç d’exercir l’autoritat correcta? — Sí. És capaç de mantenir l’home pel bon camí? — Sí. Quan un home estima Déu amb tot el cor, tota l’ànima, tot el pensament i totes les forces, no necessita cap altra llei ni autoritat per mantenir-se pel bon camí en el món. Qui és el seu governant? — Déu. I Déu és capaç de governar quan l’estimem supremament? — Sí. Però, quan l’home abandona Déu i cau en la idolatria, és capaç de governar-se a si mateix? — No.

TAM1897 D 283.7Ara bé, després del diluvi, mentre encara coneixien Déu, el reconeixien com el seu únic Rei i Governant. No tenien cap altre sobirà. Quan es van apartar de Déu per primera vegada i van posar altres déus al seu lloc —vull dir, al principi, quan es van allunyar de Déu i van posar altres déus en lloc de Déu—, van permetre que aquests altres déus ocupessin el lloc de governants. Professaven que aquests déus eren els seus sobirans. No tenien reis; els homes encara no professaven establir-se com a governants. Els homes professaven que els déus eren els reis; i els homes que tenien l’autoritat eren només els representants dels déus, mentre que els déus eren els veritables reis.

TAM1897 D 283.8La prova d’això la trobareu a «Empires of the Bible», pàgina 50. Aquí hi ha els primers registres que es van trobar a Babilònia, on va començar la raça, i on va tenir lloc la confusió de llengües — on la raça va oblidar Déu. Llegeixo:—

TAM1897 D 284.1A Ninridu, el seu Rei, per a la preservació d’Idadu, Virrei de Ridu, el servent, la delícia de Ninridu.

TAM1897 D 284.2Aquí el governant, Idadu, en escriure una inscripció al seu déu, professava que era simplement el virrei del seu déu. No reclamava ser un rei. Així doncs, veieu que el déu era el rei d’aquest home. El déu era considerat el rei del poble, i aquest home que tenia l’autoritat era només el virrei o tinent del déu.

TAM1897 D 284.3Això demostra que el coneixement de Déu com a sobirà legítim era tan recent que cap home tenia encara el coratge d’erigir-se en rei. Ho veus? Pensa-hi bé. Quan Déu era l’únic sobirà, era, per descomptat, el seu únic rei; però quan es van apartar d’ell i van adoptar altres déus, el seu coneixement del veritable Déu era tan recent, la seva relació amb ell tan nova en la seva consciència, que quan van posar altres déus en el lloc de Déu i van instaurar aquests falsos déus com a rei — cap home amb autoritat entre els homes no va tenir el coratge d’assumir el títol de rei; sinó que va preferir ser conegut com a virrei del déu que havia de ser el rei veritable. Ho repeteixo. El coneixement del Déu veritable com a únic Rei era tan recent en la ment d’aquests homes que cap home no tenia encara el coratge de prendre el títol de rei. El seu record de Déu com a únic Rei i Senyor era encara tan clar que, per a qualsevol home, prendre el títol de rei era massa semblant a un intent de destronar Déu.

TAM1897 D 284.4Llegiré una altra inscripció d’aquesta mateixa terra, de la mateixa època:—

TAM1897 D 284.8Aquí teniu un home que va construir una casa en honor del seu déu. Aquest home diu que és vicerrei d’aquest déu, que és rei. Aquest home, Gudea, no es proclama rei. Té autoritat, però no es proclama rei. Qui és el rei? — El seu déu. Això us demostra de nou que el coneixement del Déu veritable com l’únic Rei era tan recent en les seves ments que no s’havien allunyat del tot de Déu i de la idea que Déu és l’únic Rei i Senyor, com per estar disposats a deixar de banda la idea de la reialesa de Déu i permetre que un home adoptés el títol de rei.

TAM1897 D 284.9A. F. Ballenger. — L’home en un lloc d’autoritat, doncs, reclamava ser el virrei del seu déu, i no un rei?

TAM1897 D 284.10Sí. Encara no hi havia reis. No parlem de l’home com a rei. Encara no hi havia reis entre els homes. Hi havia homes en llocs d’autoritat. Un home governava sobre els altres. Tenia poder, però no s’anomenava rei. No era conegut com a rei i encara no s’atrevia a prendre el títol de rei. Per què? — Perquè encara no s’havia allunyat prou de la idea del veritable Déu, com a únic rei legítim, per ser prou valent, per tenir prou malícia, per deixar de banda tota idea de cap divinitat com a rei i proclamar-se rei.

TAM1897 D 284.11Aquests són els registres més antics que s’han trobat en aquella terra. Es pot veure que són dels més primitius. Són registres de l’època en què els homes no es feien pas anomenar reis, i en què tenien la idea del Déu veritable com a Rei.

TAM1897 D 284.12Però aquí teniu un registre una mica anterior, que parla de la confusió de llengües a la torre de Babel. A la quarta pàgina d’«Empires of the Bible» teniu el relat bíblic de la confusió de llengües. Aquest és el relat que van escriure les persones entre les quals va tenir lloc la confusió de llengües. A la Bíblia teniu el registre del Senyor sobre aquest fet. En aquesta inscripció sobre els maons que es van enterrar a les runes de Babilònia i que s’han descobert, teniu el seu relat. El podeu comparar amb el relat de la Bíblia, en l’onzè capítol del Gènesi, i veureu que les dues coses són exactament iguals. Això és el que en van dir:—

TAM1897 D 284.14Aquest és un dels relats més antics que existeixen. Aquests altres són al seu costat. Però aquests altres mostren que hi va haver un temps en què encara no hi havia cap rei entre els homes; que l’home amb autoritat no volia assumir el títol de rei; que el seu déu era el seu rei; i que la idea que el Déu veritable fos rei era tan recent que no tenia prou coratge per dir que ho era. Encara era usurpar massa autoritat davant la seva idea del Déu veritable.

TAM1897 D 285.1Això va ser abans de Nimrod. Nimrod va ser el primer home que va tenir el coratge de prendre el títol de rei davant la idea que Déu era el rei. Així doncs, llegeixo a la pàgina cinquanta de “Empires of the Bible:”—

TAM1897 D 285.2Nimrod era aquest home audaç. El nom que porta significa rebel·lia, menyspreu arrogant i, segons Gesenius, és equivalent a ‘rebel extremadament impiós’. I «va començar a ser poderós a la terra». O, com ho diu una altra traducció, «va ser el primer poderós a la terra».

TAM1897 D 285.3Nimrod va ser el primer home que mai es va atribuir el títol de rei; el primer a exercir autoritat reial i a ostentar obertament el títol de rei. I el seu nom significa exactament allò que aquella cosa significava per al poble sobre el qual s’havia imposat.

TAM1897 D 285.4Ara bé, no és la meva afirmació, sinó la d’una autoritat en aquesta matèria, que diu el següent:—

TAM1897 D 285.5Amb l’establiment del regne de Nimrod, tot el món antic va entrar en una nova fase històrica. La tradició oriental que fa d’aquell guerrer el primer home que va portar una corona reial assenyala un fet més significatiu que l’adopció d’un nou ornament de vestir, o fins i tot la conquesta d’una província. El seu regnat va introduir al món un nou sistema de relacions entre el governant i els governats. L’autoritat dels governants anteriors s’havia basat en el sentiment de parentiu, i el prestigi del cap era una imatge del control parental. Nimrod, en canvi, era un sobirà d’un territori i dels homes en la mesura que n’eren habitants, i sense tenir en compte els llaços personals. Fins aleshores hi havia hagut tribus — famílies ampliades — Societat; ara hi havia una nació, una comunitat política — l’Estat. La història política i social del món, d’ara endavant, són distintes, si no divergents. — Empires of the Bible, p. 51.

TAM1897 D 285.6Quin va ser, doncs, l’origen de l’Estat?