Fora de Babilònia i Egipte
TAM1897 Q1 45.8Sermó pronunciat el dilluns al vespre, 15 de març de 1897 Imprès al Butlletí de la Conferència General, primer trimestre de 1897, vol. 2, núm. 1, pp. 45-54.
TAM1897 Q1 45.9A la nostra lliçó d’ahir a la nit vam arribar a un punt de la història de Judà on els problemes d’Assíria omplien la terra com una inundació. Volien escapar-ne, i el Senyor els cridava a cercar-lo amb tot el cor, perquè els pogués alliberar. Intentaven alliberar-se per si mateixos mitjançant combinacions, confederacions i aliances amb Egipte.
TAM1897 Q1 45.10Així va continuar fins que van arribar a un punt en la vida d’Ezequies en què tota ajuda d’Egipte va quedar completament tallada, no perquè ell ho volgués, sinó perquè era així. El rei d’Assíria havia passat per la zona entre Jerusalem i el mar Mediterrani i s’havia col·locat entre els exèrcits d’Egipte i Jerusalem, per tal d’impedir que les forces de Judà i les forces d’Egipte s’unissin. Aleshores podia derrotar qualsevol dels dos per separat.
TAM1897 Q1 45.11La primera vegada que Senaquerib va pujar contra Jerusalem, va fer el mateix, i Ezequies va tenir tanta culpa que a les Escriptures hi diu que va sortir a trobar el rei d’Assíria i li va dir: «He ofès; torna’t enrere. Allò que em posis, ho suportaré». I el rei d’Assíria li va imposar trenta talents d’or i tres-cents talents de plata, i Ezequies va haver de saquejar la casa de Déu per pagar el tribut.
TAM1897 Q1 45.12La causa d’aquest problema va ser que la gent d’Ecron s’havia rebel·lat contra els assiris; però el rei d’Ecron va ser fidel al rei d’Assíria i no es va unir al poble en la seva rebel·lió. Llavors la gent el va capturar com a pres per força i el va portar a Jerusalem, i el va lliurar a Ezequies perquè el custodiés. I Ezequies l’hi va acceptar. Ezequies simpatitzava tant amb la seva rebel·lió contra el rei d’Assíria que va estar disposat a participar-hi fins a cert punt.
TAM1897 Q1 45.13El rei d’Assíria va pujar i es va apoderar d’Ecron. Aleshores es va dirigir a Jerusalem per anar a buscar el rei d’Ecron i tornar-lo a asseure al seu tron a Ecron. Ezequies va fortificar la ciutat, i va construir murs de defensa i totes les defenses que calia fer; però això no va servir de res, no els va poder salvar, perquè Déu no els podia salvar d’aquella manera. Llegiré el relat de Senaquerib d’aquella campanya, i també el de la Bíblia. Aquests dos relats s’entrellacen a «Empires of the Bible», a la pàgina 322 i durant les tres següents. Començo a llegir pel paràgraf 15. Senaquerib explica com la gent d’Ecron s’havia rebel·lat i com havien capturat el seu rei i l’havien fet presoner. Diu:—
TAM1897 Q1 46.1Els sacerdots principals, els nobles i el poble d’Ecron, que Padia, el seu rei (que mantenia la fe i el culte d’Assíria), havien posat en cadenes de ferro; i que havien lliurat a Ezequies, rei de Judà; i que s’havien mostrat hostils envers la divinitat; aquests homes ara estaven terroritzats en els seus cors.
TAM1897 Q1 46.2I va prendre possessió de la ciutat, i continua dient: «Ezequies, rei de Judà, no es va sotmetre al meu jou». Llavors la Bíblia diu: per tant, «Senaquerib, rei d’Assíria, va pujar contra totes les ciutats fortificades de Judà i les va prendre». Llavors Senaquerib diu:—
TAM1897 Q1 46.3Quaranta-sis d’aquestes ciutats, fortaleses poderoses, i les ciutats del seu territori que eren innombrables, amb màquines de guerra, les vaig assetjar, les vaig capturar, les vaig saquejar i les vaig comptar com a botí.... Dues-centes mil cent cinquanta persones, petits i grans, homes i dones, cavalls, eugues, ases, camells, bous i ovelles innombrables, del seu mig me les vaig endur i les vaig repartir com a botí.
TAM1897 Q1 46.4Llavors la Bíblia diu:—
TAM1897 Q1 46.5I quan Ezequies va veure que Senaquerib havia arribat, i que tenia la intenció de lluitar contra Jerusalem, va consultar els seus prínceps i els seus homes valents per a tapar les aigües de les fonts que eren fora de la ciutat, i l’ajudaren. Així que es va aplegar molta gent, i van tapar totes les fonts i el torrent que corria pel mig del país, dient: «Per què haurien de venir els reis d’Assíria i trobar molta aigua?». També es va fortificar, va reparar tot el mur que estava trencat, el va alçar fins a les torres, i va construir un altre mur a l’exterior, i va reparar Millo a la ciutat de David, i va fabricar dards i escuts en gran abundància.
TAM1897 Q1 46.6Ara Senaquerib diu:—
TAM1897 Q1 46.7Ell [Ezequies] mateix, com un ocell en una gàbia, dins de Jerusalem, la seva ciutat reial, el vaig tancar: contra ell vaig construir torres de setge (perquè havia donat l’ordre de renovar les fortaleses de la gran porta de la seva ciutat).
TAM1897 Q1 46.8I ara la Bíblia diu:—
TAM1897 Q1 46.9I va nomenar capitans de guerra sobre el poble, i els va aplegar davant seu al carrer de la porta de la ciutat, i els va parlar amb consol, dient: «Sigueu forts i valents, no tingueu por ni us acovardeu pel rei d’Assíria ni per tota la multitud que l’acompanya; perquè hi ha més amb nosaltres que amb ell: amb ell hi ha un braç de carn; però amb nosaltres és el Senyor, el nostre Déu, per ajudar-nos i per lluitar les nostres batalles. I el poble es va refirmar amb les paraules d’Ezequies, rei de Judà.
TAM1897 Q1 46.10Tot això era prou cert, si només hagués estat innocent en aquest assumpte; però amb Padia, rei d’Ecron, empresonat en aquell moment a Jerusalem, el Senyor no podia donar el seu suport a Ezequies pel camí que havia seguit en defensar la ciutat. En conseqüència, diu Senaquerib:—
TAM1897 Q1 46.11El mateix Ezequies va quedar aclaparat per la por del retret de la meva majestat; i l’Urbi, i els seus propis soldats, i els altres soldats que havia fet entrar a Jerusalem, la seva ciutat reial.
TAM1897 Q1 46.12Llavors la Bíblia diu:—
TAM1897 Q1 46.13I el rei d’Assíria va exigir a Ezequies, rei de Judà, tres-cents talents de plata i trenta talents d’or. I Ezequies li va donar tota la plata que es trobava a la casa del Senyor i als tresors de la casa del rei. En aquell temps, Ezequies va tallar l’or de les portes del temple del Senyor i dels pilars que el rei Ezequies de Judà havia revestit, i el va donar al rei d’Assíria.
TAM1897 Q1 46.14I d’això, Senaquerib diu:—
TAM1897 Q1 46.15Al tribut anterior, pagat anualment, hi vaig afegir el tribut d’aliança de la meva senyoria i el vaig imposar a ell.... Els obrers, soldats i constructors que ell havia reunit dins la ciutat per a la fortificació de Jerusalem, la seva ciutat reial, ara pagaven tribut. Amb trenta talents d’or, 800 talents de plata; teixits de tela, escarlata, brodats; pedres precioses de gran mida; llits d’ivori, trons mòbils d’ivori, pells de búfal, fusta de dan, fusta de ku, un gran tresor de tota mena; i les seves filles, eunucs del seu palau, músics masculins i músiques femenines; a Nínive, la meva ciutat reial, després de mi enviats. I per pagar tribut i fer homenatge, va enviar el seu ambaixador. Les seves ciutats que vaig saquejar, les vaig tallar del seu regne, i les vaig donar a Mitinti, rei d’Ashdod, a Padia, rei d’Ecron, i a Zilli-Bel, rei de Gaza. Vaig minvar el seu regne.
TAM1897 Q1 46.16Aquesta és la història completa d’aquell versicle de les Escriptures on diu que Ezequies va enviar missatgers al rei d’Assíria i va dir: «He pecat; retira’t de mi i suportaré el que em imposis».
TAM1897 Q1 46.17Poc temps després d’això, Ezequies va enviar ambaixadors a Egipte, i Egipte va formar una aliança amb Ezequies i va enviar un exèrcit. Senaquerib es va assabentar a temps d’això per acampar el seu exèrcit entre Egipte i Jerusalem. Llavors va enviar primer una crida a Jerusalem perquè Ezequies es rendís i esperés fins que ell tornés d’Egipte, i que ell vindria i se’ls emportaria a tots com a presoners a un país com el seu, que seria tan bo com el seu. Però Ezequies els va dir que no responguessin en absolut, i l’home va tornar a Làquis i va trobar que el rei havia anat a Libna, i li ho van informar allà.
TAM1897 Q1 46.18Llavors Senaquerib va saber que els exèrcits d’Egipte s’acostaven, i va tornar a enviar una carta a Jerusalem, explicant el que ell podia fer i el que el Senyor no podia fer; que Ezequies no havia de confiar en el Senyor, perquè el Senyor no els podia lliurar de les seves mans; i que quan hagués acabat amb el rei d’Egipte, pujaria, i Jerusalem n’hauria de patir les conseqüències.
TAM1897 Q1 46.19En aquell moment, Ezequies havia après a confiar en el Senyor; perquè no tenia ningú més en qui confiar. Al final, es va veure obligat a confiar en el Senyor. Per això, va pujar al temple, va presentar aquella carta de Senaquerib davant del Senyor i li va dir: «Aquí la tens; no podem fer res». Senyor, fes-te càrrec de nosaltres. I el Senyor ho va fer. Aquella nit l’exèrcit de Senaquerib va ser exterminat, i ell va tornar a Nínive. Així que, al final, a través de tots aquells temps difícils, aquells mals que els afligien, i que els van deixar tan completament sense sortida que no podien rebre cap ajuda ni d’Egipte ni d’enlloc, van ser portats al lloc on el Senyor els volia des del principi: al lloc on els podia alliberar.
TAM1897 Q1 47.1Si només haguessin confiat en el Senyor sempre, com ho van fer aleshores, el Senyor hauria fet sempre el que va fer per ells aleshores. Mai no haurien estat sotmesos a l’Assíria, ni haurien tingut res a veure amb Egipte. Mai no els haurien saquejat ni fet presoners. Haurien perdurat com el poble del Senyor i el seu regne per sempre, vivint aïllats, sense ser comptats entre les nacions.
TAM1897 Q1 47.2No cal que segueixi la història de Judà en detall. És la història de les deu tribus una altra vegada. Només seria per repetir la història que vam veure ahir a la nit, fins que arribéssim al punt en què el Senyor va enviar el seu profeta a Sedecies, l’últim rei, i li va dir: «Tira la diadema i treu-te la corona: això no continuarà igual; exalta el qui és baix i abaixa el qui és alt. Ho capgiraré, ho capgiraré, ho capgiraré: i ja no existirà, fins que vingui aquell a qui pertany; i li ho donaré.
TAM1897 Q1 47.3Poc després d’això, tot el poble va ser deportat a Babilònia, excepte els més pobres de la terra que no tenien res. Van quedar a la terra per posseir-la com volguessin. Així, en aquell temps, ser pobre i no tenir res era un avantatge; i això es va escriure perquè ho entengués tothom qui viu ara sobre la terra. Ara no és una benedicció ser ric i tenir grans possessions. I aviat vindran els dies en què els qui són pobres i no tenen res seran els qui estaran millor en aquest món. Així va ser quan Jerusalem va ser destruïda en aquell temps, i van ser emportats captius a Babilònia o van ser morts.
TAM1897 Q1 47.4En aquell temps, aquells que no tenien res podien tenir casa arreu de la terra; perquè tenien tota la terra per a ells mateixos. Tots els altres van ser emportats captius. I així serà de nou. Aquells que s’aferren a les possessions d’aquest món, els qui volen ser rics, seran capturats per les seves riqueses i periran amb tot el món. Llavors aquells que són pobres en els béns d’aquest món, i no tenen res, perquè ho han posat tot en la causa de Déu, habitaran a la terra del Senyor, quan tots els qui habiten a les terres de la terra siguin menats captius i la terra sencera sigui destruïda.
TAM1897 Q1 47.5Aquest relat de l’apostasia d’Israel i la seva destrucció no va ser escrit en va. Osees i les profecies a què es va fer referència ahir a la nit no van ser escrites en va. El vuitè capítol d’Isaïes no va ser escrit en va. Aquestes paraules van ser escrites per a nosaltres, i les hem de tenir en compte en el nostre temps.
TAM1897 Q1 47.6Ara arribem als darrers dies de Judà. Llegiu els llibres de Jeremies i Ezequiel. Són veritat present avui per als Adventistes del Setè Dia, tant com ho és el llibre de l’Apocalipsi. Jeremies i Ezequiel estan escrits per a nosaltres, sobre els quals han arribat els finals del món, perquè aquests llibres es van escriure en els dies en què va arribar el final de Judà; i la destrucció de Jerusalem, i els temps que l’acompanyaren, estan simplement registrats per assenyalar a tot el poble del món els temps en què el final del món i la seva destrucció són propers, i per advertir-los sobre els esdeveniments que l’acompanyaran, i les tribulacions que l’acompanyaran.
TAM1897 Q1 47.7Israel va escollir un rei en contra de la protesta del Senyor. Quan es van separar, les deu tribus van arribar al punt que es van veure obligades a dir: «No tenim rei»; i el Senyor va dir: «Jo seré el vostre rei». Ells van tornar a dir: «No; hem de tenir un rei». I en van tenir un altre, i aquest va ser l’últim. Aleshores ja no van tenir ni rei ni regne; sinó que van ser capturats i es van perdre per sempre, perquè no volien que el Senyor fos el seu rei.
TAM1897 Q1 47.8Judà va persistir una mica més, i llavors va arribar el que llegim fa un moment: «Tira la diadema i treu-te la corona». Judà ja no pot tenir rei. Està obligada a dir: «No tenim rei». Ha d’anar a la captivitat de Babilònia. El poble i les tribus com a tals no van tenir més reis fins que va arribar el seu veritable Rei, a qui pertany el dret de reinar i governar; i fins i tot llavors estaven tan decidits, tan plens del mateix esperit amb què van rebutjar Déu en els dies de Saül, que no volien que el Senyor els governés; el van rebutjar i van escollir un rei d’aquest món: «No tenim rei sinó Cèsar».
TAM1897 Q1 47.9Tot és una sola història. Quan van rebutjar Déu, ho van fer contra la seva protesta, i van escollir un rei que es deia Saül. El Senyor va veure en això el seu rebuig a Jesús, el seu rei, i l’elecció de Cèsar i Barrabàs. El seu rebuig a Crist i l’elecció de Cèsar va ser només la lògica conseqüència del seu rebuig a Déu i l’elecció de Saül. Quan el van rebutjar i van escollir Saül, el Senyor sabia que el rebutjarien i escollirien Cèsar. I l’últim pas ja era en el primer.
TAM1897 Q1 47.10És per això que el Senyor va dir: «Samuel, no et rebutgen a tu, sinó que em rebutgen a mi perquè no regni sobre ells»; i això és el que significa per als Adventistes del Setè Dia. Déu vol ser el Governant del seu poble, vol ser el Rei del seu poble. Ho serà? Serà suficient el seu regnat? Serà suficient el seu govern per al seu poble? Aquesta és la qüestió ara, com ho era aleshores. No els va ser suficient aleshores; perquè no es van sotmetre a ell de tot cor. Van caure en el formalisme i es van tornar tan semblants al món que van arribar a la idolatria del món. Volien un rei, com els altres pagans. I la història és la mateixa avui dia. Si Déu no és un governant suficient per als Adventistes del Setè Dia, és perquè no creuen en ell amb tot el cor. És perquè són tan semblants als pagans, que han de tenir un govern pagà i un poder pagà per protegir-se a si mateixos de si mateixos i per governar-se a si mateixos. Oh, que els Adventistes del Setè Dia d’avui escoltin la paraula del Senyor: Jo seré el vostre Rei.
TAM1897 Q1 48.1Judà, com he dit fa un moment, va ser portat captiu a Babilònia, i uns quants dels més pobres es van quedar a la terra. Allà s’haurien d’haver quedat. Però van anar voluntàriament a Egipte. Un cop més, en contra de la protesta del Senyor, van anar a Egipte. Així, tot el poble del Senyor es va escampar entre els pagans, a Babilònia i a Egipte. I des d’aleshores, les Escriptures parlen constantment del seu poble sent tret de Babilònia i d’Egipte; i així continua sent encara avui.
TAM1897 Q1 48.2Avui, la paraula és: «Sortiu-ne, poble meu, per no participar en els seus pecats ni rebre de les seves plagues». Això és Babilònia. I en el capítol onzè del llibre de l’Apocalipsi, es parla d’aquell que és «anomenat espiritualment Egipte»; i els qui obtenen la victòria sobre la bèstia, i sobre la seva imatge, i sobre la marca, i el nombre del seu nom «canten el cant de Moisès» —no pas un cant semblant—, sinó «el cant de Moisès, servent de Déu». Quina era la cançó de Moisès?—La cançó de l’alliberament d’Egipte. Així doncs, quan aquells que vencen la bèstia, la seva imatge, la seva marca i el nombre del seu nom canten la cançó de Moisès, és perquè han estat alliberats d’Egipte. Perquè, avui dia i fins a la fi del món, «D’Egipte he cridat el meu fill». Avui hi ha una Babilònia i un Egipte. Avui hi ha gent de Déu a Babilònia i a Egipte. I avui el Senyor crida: «Sortiu-ne, poble meu», i: «D’Egipte he cridat el meu fill».
TAM1897 Q1 48.3Mireu-ho de nou: On era Nimrod?—Era a Babilònia i governava el regne de Babilònia. On era Abraham?—Era al país governat pel regne establert per Nimrod. Però Déu el va cridar fora d’aquell país. Aquell país era Babilònia, tant espiritualment com físicament. I més encara: Nimrod era fill de Cus, i Cus era fill de Cam, i Egipte és la terra de Cam. Així que en Nimrod hi havia tant Egipte com Babilònia. I quan Déu va cridar Abraham, el va cridar tant d’Egipte com de Babilònia. I «si sou de Crist, aleshores sou descendència d’Abraham i hereus segons la promesa». I vosaltres sou cridats tant d’Egipte com de Babilònia.
TAM1897 Q1 48.4Oh, que tots ens posem a estudiar la Bíblia i a llegir-la tal com diu, pels significats espirituals que conté. Llavors tota la Bíblia, des del primer versicle fins a l’últim, serà una cosa viva i brillant per a cadascun de nosaltres.
TAM1897 Q1 48.5Després vam trobar Israel a Egipte, i el Senyor els va treure d’Egipte una altra vegada. Llavors van rebutjar el Senyor, i el resultat va ser que van anar al captiveri de Babilònia, i una altra vegada van anar a Egipte. I quan va venir Jesús, el van rebutjar i van escollir Cèsar. Llavors va sorgir l’església cristiana, i hi va haver l’apostasia de l’església que va crear una altra Babilònia, i Déu va cridar la gent a sortir d’aquella Babilònia. En temps de la Reforma, els va cridar a sortir d’aquella Babilònia. Després va venir el protestantisme, el cristianisme reformat, i aquest apostata, i ara fa una imatge de la bèstia, que torna a portar Babilònia, mare i filles, unides als governs del món. I Déu encara crida: Sortiu de Babilònia, «Sortiu-ne, poble meu».
TAM1897 Q1 48.6La filosofia que va provocar l’apostasia a l’església cristiana; l’ensenyament fals i pagà que s’havia introduït a les escoles cristianes i que va ocasionar l’apostasia, provenia d’Egipte. Aquella filosofia egípcia va pervertir les escoles cristianes, va provocar l’apostasia i va edificar l’Església de Roma, que avui dia és alhora Babilònia i Egipte. I així és com avui, en la veritat present i viva, el Senyor està cridant el seu poble tant de Babilònia com d’Egipte.
TAM1897 Q1 48.7Però el Senyor ho vol tot. Vol regnar-ho tot. Vol el seu regne sobre tot. Vol que sigui així a l’església; vol que sigui així a l’escola; vol que sigui així a les institucions editorials; vol que sigui així a tot arreu, on es pronunciï el seu nom. Li deixareu que sigui així?
TAM1897 Q1 48.8Si és així, vosaltres, cadascú per la seva banda, heu de començar deixant que el Senyor ocupi tot el lloc en el vostre propi cor. Deixeu que aquest Rei hi regni en el seu propi regne, en el seu regne de l’Esperit. Aquesta reialesa i regnat han de ser tan plens i absoluts que no reconeixereu cap rei, cap sobirà, sinó Déu, i cap llei, sinó la de Déu.
TAM1897 Q1 48.9Llavors, i no fins llavors, serem alliberats d’Egipte i Babilònia. I aleshores, un cop alliberats d’aquesta manera d’Egipte i Babilònia, es podrà dir veritablement, i el Senyor ho dirà aleshores a tot l’univers: «Aquí són els qui guarden els manaments de Déu i la fe de Jesús»,—no pas aquells que ho van intentar amb totes les seves forces—, sinó el certificat de Déu davant de l’univers, assenyalant un poble a la terra que guarda els manaments de Déu i la fe de Jesús. Aquest temps és a prop, i Déu està cridant un poble fora de Babilònia i fora d’Egipte perquè això es compleixi, i perquè Ell pugui certificar: «Aquí hi ha un poble que em deixarà governar-lo, i que no necessita cap altre governant, cap altra llei ni cap altre govern que el de Déu».
TAM1897 Q1 48.10Ara, doneu-hi una altra ullada. Déu va començar l’home amb el primer de tots els manaments present en ell i vivint en ell: «Amaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima, amb tot el teu esperit i amb totes les teves forces». L’home va prendre un altre camí, va escoltar una altra veu, i així ho va perdre tot. Déu el va tornar a posar dempeus i li va tornar a donar el privilegi d’estimar Déu amb tot el seu cor, la seva ànima, la seva ment i la seva força. En poc temps, els seus descendents s’havien allunyat tant de Déu que el Senyor no hi tenia cap lloc a les seves vides, i la gent va haver de ser esborrada de la terra per un diluvi. Només hi havia vuit ànimes que volien tenir el Senyor a les seves vides.
TAM1897 Q1 49.1El Senyor va tornar a començar la seva obra a la terra amb vuit persones. Per a elles, el primer de tots els manaments va ser: «Amaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima, amb tot el teu esperit i amb totes les teves forces». Però se’n van allunyar, van tenir altres déus i, a partir de la idolatria, van passar a la monarquia. Es va organitzar un estat: el primer estat del món. Va ser el fruit de l’apostasia.
TAM1897 Q1 49.2D’aquell estat malvag, Déu va tornar a cridar el seu poble i va iniciar una nova raça d’éssers. Déu va cridar Abraham d’aquell país, del seu parentatge i de la casa de son pare, cap a una terra que li mostraria. I no li va donar ni l’espai d’un peu a la terra; però va prometre que la donaria a ell i a la seva descendència després d’ell, quan encara no tenia cap fill. Així, Déu el va cridar d’aquell país on habitava i no li va donar cap país en aquest món. Per tant, Abraham, l’amic de Déu, l’església de Déu, va quedar sense cap país en aquest món, i «si sou de Crist, aleshores sou descendència d’Abraham i hereus segons la promesa».
TAM1897 Q1 49.3Hem de caminar en les petjades de la fe del nostre pare Abraham, que tenia encara sense estar circumcidat. Esteu sense país en aquest món? El Senyor us crida fora del vostre país, a la terra que us mostrarà. És el país celestial. Ho acceptareu?
TAM1897 Q1 49.4Els descendents d’Abraham van anar a Egipte, i Déu els va separar d’aquell país. Moisès va ser el gran exemple en aquella època. Ell era hereu del tron. Però li va girar l’esquena i va anar amb Déu; i va haver de fer-ho per poder anar amb Déu.
TAM1897 Q1 49.5Déu va alliberar el seu propi poble i els va dir: «El poble habitarà sol i no serà comptat entre les nacions». Però van apostatar de Déu i es van establir un rei i un estat com els pagans que els envoltaven; i què en va ser? Els va portar cap bé? El Senyor no els va abandonar; però aquella cosa els va portar algun bé? Va ser un camí continu descendent, descendent, descendent, fins que es van dividir, i llavors tots dos van anar a parar a res; i des d’aquell dia fins avui han estat «errants entre les nacions». No han estat comptats entre les nacions, encara que ho han intentat.
TAM1897 Q1 49.6Així doncs, quan va venir Crist, va tornar a aixecar una família espiritual. Però de nou va venir l’apostasia, i l’església es va allunyar cap a la idolatria i el paganisme, i va establir un govern —església i estat de nou. Va ser el papat; i què en serà? —Ja sabeu que «anirà a la perdició». Llavors Déu va aixecar de nou una família espiritual en el protestantisme cristià. Però aquest ha apostatat, s’ha unit a la mare de les meretrices i ha erigit la imatge de la bèstia: un estat a la terra que professa ser el regne de Déu; i què passarà amb tot això? —Ja sabeu que serà destruït amb una destrucció eterna.
TAM1897 Q1 49.7Què va passar amb el regne de Nimrod?—Va ser destruït. Què va passar amb el regne d’Egipte?—Va ser destruït. Què va passar amb el regne d’Assíria?—Va ser destruït. Què va passar amb el regne de les deu tribus?—Va ser destruït. Què va passar amb el regne de Judà?—Va ser destruït. Què va passar amb el regne de Babilònia?—Va ser destruït. Què va passar amb el regne de Medo-Pèrsia?—Va ser destruït. Què va passar amb el regne de Grècia?—Va ser destruït. Què va passar amb el regne de Roma?—Va ser destruït. Què va passar amb els deu que li van succeir?—Seran destruïts. Què va passar amb el papat que es va establir sobre les ruïnes de Roma?—Ha de ser destruït. Què passarà amb el regne que se’n fa a la seva imatge, als Estats Units?—Serà destruït.
TAM1897 Q1 49.8El Senyor ens vol mostrar que no vol que el seu poble estigui vinculat a aquestes coses. No és aquesta la lliçó que se’n desprèn? Vol que el seu poble fixi les seves afeccions en allò que perix? Des d’Adam fins ara, Déu ha estat cridant els homes perquè el deixin reinar, perquè sigui el seu rei; perquè el poble surti del seu país, del seu parentatge, de la casa del seu pare, i habiti sol, i no sigui comptat entre les nacions. Trobarà mai un poble que el deixi fer la seva voluntat?
TAM1897 Q1 49.9(Veus) Sí.
TAM1897 Q1 49.10Sí; sabem que tindrà un poble així, perquè la paraula de Déu ho diu. Però tindrà aquest poble entre aquells que ara professen ser el seu poble? Aquesta és la qüestió. Sereu un d’aquests? Sereu un d’aquests? —Dieu que sí. Doncs, sortireu del vostre país, del vostre parentatge i de la casa del vostre pare? Viureu sols i no sereu comptats entre les nacions? Tindreu Déu per rei i cap altre rei? Tindreu el govern de Déu per govern vostre i no necessitareu cap altre govern?
TAM1897 Q1 49.11No és que us rebel·leu contra cap altre govern; simplement no en necessiteu cap altre perquè teniu el millor govern: el govern que és perfecte. Si aquest govern és a la vostra vida, no necessitareu cap govern a la terra per governar-vos, i no tindran cap problema ni dificultat amb vosaltres. Això és tot el que el Senyor demana. Li permetràs que ho tingui a la teva vida?
TAM1897 Q1 50.1Això és exactament el que diu el missatge del tercer àngel: que Déu proposa, per mitjà d’ell i a través d’ell, «establir el cristianisme sobre una base eterna». Aleshores, amb la mateixa certesa que en el missatge del tercer àngel, Déu estableix el cristianisme sobre una base eterna, serà un cristianisme que no estarà connectat amb res d’aquest món. Estarà connectat només amb Déu; només amb la seva paraula eterna; il·luminat pel seu Esperit etern; ensenyat per Aquell els moviments del qual són des dels dies de l’eternitat; i així serà conduït al Déu etern, perquè Ell regni, i a sota hi haurà els braços perpetus.
TAM1897 Q1 50.2Sé, i sabeu, que hi ha alguns germans que no pensen que això sigui correcte. Fa dos anys es va predicar i es va publicar al BULLETIN. Molts no ho van acceptar. Per a alguns encara no s’ha acceptat. Es considera del tot erroni. Però en la darrera Conferència General, se’ns van llegir dos testimonis, escrits especialment per a aquesta Conferència, i un d’ells, veig, està imprès al BULLETIN núm. 4; el segon encara no està imprès, però suposo que ho estarà aviat, en què es reprenen els adventistes del setè dia per implicar-se en assumptes polítics. Llegiré un passatge que us mostrarà la idea:—
TAM1897 Q1 50.3El Senyor Jesús està decebut del seu poble. Ell és el Capità; ells han de filar sota la seva bandera. No tenen temps, saviesa ni força per dedicar-los a prendre partit en favor de partits polítics. Els homes estan sent incitats a una activitat intensa des de sota, i els fills i filles de Déu no han de donar la seva influència a aquesta lluita política. Però, quin esperit agafa possessió del nostre poble quan aquells que creuen que ara estem sota el missatge de l’àngel tercer, l’últim missatge de misericòrdia al món, germans de la mateixa fe, apareixen portant les insígnies de partits polítics oposats, proclamant sentiments contraris i declarant les seves opinions dividides?
TAM1897 Q1 50.4Ara faig aquesta pregunta en forma de proposició: si allò que es va predicar fa dos anys sobre aquest tema del govern i l’església hagués estat acceptat i seguit per tots els adventistes del setè dia, hi hauria pogut haver cap lloc per a aquell testimoniatge? —Clarament, no. Llavors, demanaven una cosa equivocada aquelles lliçons, quan cridaven el poble de Déu a una posició en què ell no els podria trobar cap culpa? Em refereixo a aquest punt en particular. Vull dir que quan es presenta una línia de veritat de la paraula de Déu, que, si el seu poble l’acceptés davant de Déu i del món, els posaria en una actitud tal que seria impossible que el Senyor trobés cap culpa en ells en allò relacionat amb aquesta línia de veritat, no és segur acceptar-ho com a veritat? Com podria ser fals?
TAM1897 Q1 50.5Però aquest és només un dels testimonis. L’altre testimoni té pàgina rere pàgina de reprensions d’aquest mateix tipus, al seu poble, per participar en les discussions polítiques de la campanya passada; de manera que en dos testimonis successius el Senyor s’ha vist obligat a enviar reprensions al seu poble per fer precisament allò del qual s’haurien salvat si haguessin acceptat el missatge que se’ls va donar divuit mesos abans que comencés la campanya. Per què, doncs, va enviar el Senyor aquell missatge al seu poble divuit mesos abans que hi hagués cap ocasió perquè adoptessin el camí contrari? No volia que el seu poble estigués preparat quan arribés aquell temps de confusió i discussió, perquè coneguessin el camí correcte, no es confonguessin amb la resta que estaven confosos i, així, no participessin en les coses que ell es veu obligat a reprendre?
TAM1897 Q1 50.6No demano ara que ningú ho accepti simplement perquè hi és. Demano que ho acceptin, que ho estudiïn, que hi preguin, que ho examinin i que ho acceptin perquè és la veritat, i que alliberarà el poble de Déu de la possibilitat que mai se li demani que els reprengui o els corregeixi en cap punt d’aquest tipus. Tanmateix, sé que hi ha germans que encara pensen que tot això està malament; i diuen que això exigia que la nostra gent adoptés una posició extrema, i que era adoptar una posició extrema. Pot ser una posició extrema aquella que col·loca el poble de Déu allà on Ell vol que estiguin, perquè siguin completament lliures de totes aquestes coses confuses que confonen el món?
TAM1897 Q1 50.7Aquest any la mateixa línia de pensament ha arribat d’una altra manera. Els passatges de les Escriptures a què es va fer referència fa dos anys no han aparegut en absolut a les lliçons d’enguany. Llavors era l’evangeli; ara és l’evangeli; perquè és simplement l’evangeli que impregna tota la Bíblia, i no podeu tocar la Bíblia enlloc on no digui això.
TAM1897 Q1 50.8Hi ha una altra cosa que hem de considerar. Si participem en afers polítics i discussions polítiques, diferents individus prendran bandes diferents, pertanyent a partits polítics oposats, proclamant sentiments contraris i declarant les seves opinions dividides, tot professant ser germans. Quina és l’última etapa de l’activitat política? —La guerra, és clar. Llavors, què hi ha al principi? —Simplement el que hi ha al final: la guerra. És aquest esperit, del principi al final. Poden els germans en Crist, que són un en Crist, participar en qualsevol cosa que els faci dividir-se, en l’esperit de l’antagonisme? Poden? —No; no poden i continuar sent un en Crist. Han de buscar la unitat, buscar la unitat de l’Esperit, «esforçant-se per guardar la unitat de l’Esperit en el vincle de la pau».
TAM1897 Q1 50.9Alguns han estat disposats a seguir-ne la lògica i admetre que, al final, és permissible que fins i tot els cristians, qualsevol cristià, els adventistes del setè dia o altres, lluitin. No per lluitar entre ells, és clar, sinó per lluitar pel seu país i participar en una guerra per mantenir el govern civil. Però on és el país del cristià? On és el govern del cristià? Ho podeu dir?
TAM1897 Q1 50.10(Veus) «No és d’aquest món».
TAM1897 Q1 50.11No és d’aquest país, i no és d’aquest món. El nostre regne i país no són d’aquest món. Però, poden els cristians lluitar pel seu país amb les armes de la guerra carnal? El Rei d’aquell país va permetre que el crucifiquessin, el matessin i el sepultessin fora de la vista, abans que alçar la mà per lluitar pel seu país. Llavors, pot ser veritat a l’inici una cosa la lògica de la qual arriba a aquest extrem?
TAM1897 Q1 51.1Però això no és tot. Si nosaltres, com a Adventistes del Setè Dia, hem de predicar aquests principis i mantenir-nos-hi ferms, cal que fem un pas important, en justícia al govern dels Estats Units, en justícia a l’estat de Michigan i a diversos altres estats, perquè puguem aparèixer sota la llum adequada.
TAM1897 Q1 51.2Ho dic una altra vegada, perquè entengueu de què estic parlant. Si ha de ser que acceptarem el principi que els cristians poden lluitar, poden alçar el seu braç dret per defensar el país i el govern i tot això, aleshores la denominació, en justícia envers si mateixa i especialment en justícia envers el govern dels Estats Units i envers diversos dels estats, ho ha de proclamar públicament i ha de repudiar i revertir el rumb que la denominació va adoptar en el seu moment.
TAM1897 Q1 51.3Tinc aquí dos petits documents impresos el 1865, però el que s’hi escriu va passar el 1864. Un d’ells s’intitula «Punts de vista dels Adventistes del Setè Dia sobre el port d’armes, tal com es van presentar als governadors de diversos estats i al Prebost Mariscal General [és a dir, dels Estats Units], amb una part de la Llei de reclutament».
TAM1897 Q1 51.4En aquell temps, els Adventistes del Setè Dia, per mitjà del Comitè de la Conferència General, van representar al govern dels Estats Units, al govern de l’estat d’Illinois, de Michigan, de Pennsilvània, de Wisconsin i d’un o dos estats més, que els Adventistes del Setè Dia, com a cristians i perquè eren cristians, no podien admetre que els cristians poguessin portar armes o lluitar sota cap circumstància. L’altre document és un recull d’extractes dels escrits i les publicacions dels Adventistes del Setè Dia, per justificar que el govern acceptés de la denominació aquesta al·legació com a genuïna.
TAM1897 Q1 51.5Ara bé, si aquesta ordre s’ha de revocar i hem d’acceptar la idea que els cristians poden lluitar en qualsevol circumstància, sigui pel govern o per qualsevol altra cosa, llavors tenim el deure envers el govern dels Estats Units de fer que el Comitè de la Conferència General, que representa la denominació, vagi al govern dels Estats Units i els digui que hem canviat de parer; i anar als governadors d’aquests estats i dir-los que hem canviat les nostres opinions; de manera que els registres quedin d’acord amb les nostres noves i revisades opinions sobre aquest tema.
TAM1897 Q1 51.6Ara bé, no crec ni per un moment que hàgim de mantenir alguna cosa que es va fer simplement perquè es va fer. Però si allò que es va fer va ser correcte, aleshores cal mantenir-ho. I ara dic que, si hem de canviar la nostra opinió sobre això, tenim el deure d’informar aquests governs del fet, perquè no pensin que som altra cosa que el que realment som. Això és el just cap als governs; perquè com a denominació vam deixar constància oficialment de mantenir la posició contrària.
TAM1897 Q1 51.7Fa dos anys, quan es van impartir aquelles lliçons, no sabia que aquests documents existissin. No en vaig tenir coneixement fins cap a principis de l’any 1897. Algú me’ls va enviar en un sobre, i això és tot el que en sé. Van ser impresos el 1865 per la «Steam Press of the Seventh-day Adventist Publishing Association, Battle Creek, Mich.». Els noms del Comitè de la Conferència General hi estan signats als documents presentats al govern dels Estats Units, i els noms dels Comitès de les Conferències Estatals hi estan signats als documents presentats als governadors dels estats.
TAM1897 Q1 51.8Ara us llegiré alguns dels extractes que es van imprimir aleshores de documents, publicacions i escrits dels Adventistes del Setè Dia, com a prova per al govern dels Estats Units i per als governadors dels estats, que aquella posició adoptada pel Comitè de la Conferència General de la denominació era la seva posició entesa, i no pas una de muntada per a l’ocasió, per escapar de la leva o per evitar les conseqüències que s’acostaven al país a causa de la guerra. Aquest assumpte es va presentar com a prova a aquests governs que era un principi per als Adventistes del Setè Dia, i que s’hi aferraven perquè era cristianisme.
TAM1897 Q1 51.9Llegiré alguns fragments d’aquest text i veureu el que vaig veure jo tan bon punt el vaig llegir: que si hagués tingut aquest document davant meu fa dos anys en aquest Tabernacle, no hauria pogut ensenyar els principis que conté amb més claredat de la que ho vaig fer en les lliçons que vaig impartir i que es van publicar al BULLETIN. Aquí teniu un extracte d’un escrit del pastor James White, publicat a Signs of the Times l’any 1853:—
TAM1897 Q1 51.10L’església professant de Crist ha abandonat el braç del seu veritable espòs i ara es recolza en el braç poderós de la llei. Cerca protecció i ser nodrida pels governs corruptes del món, i és representada adequadament per les filles rameres de l’antiga mare, que és un símbol de l’Església Catòlica. Així com la dona s’ha de mantenir unida al seu marit, així l’església s’hauria de mantenir unida a Crist i, en lloc de cercar protecció en el braç de la llei, recolzar-se només en el braç poderós del seu Estimat. L’església està il·lícitament unida al món. Això es pot veure en els diversos departaments del govern civil. Fins i tot en el departament de guerra, el ministre professat de Jesucrist es veu burlant-se del Déu de la pau amb les seves pregàries per a l’èxit en la batalla.
TAM1897 Q1 51.11De nou, un extracte citat de la Review and Herald del 9 de maig de 1854:—
TAM1897 Q1 52.1Tant si aquestes coses són a prop com si no [es tracta de la vinguda del Senyor], el fet és que un esperit de guerra s’ha estès, un esperit d’odi i d’engany. Temem la seva influència contaminant, la influència desmoralitzadora de la familiaritat amb les idees de guerra i vessament de sang, l’emoció malsana, l’amarg esperit de partit, que és el mal i fa que el mal s’escampi.
TAM1897 Q1 52.2No es digui que no hi ha perill per als deixebles de Crist a causa d’aquestes coses. Hi ha perill; perquè quan «la iniquitat abundi, la caritat de molts es refredarà». Aquestes són les simpaties misterioses i inexplicables que uneixen l’home amb l’home, que prohibeixen un interès separat i aïllat, que fan que adoptem inconscientment el to dominant, i no ens n’adonem fins que la ment no s’ha torçat i es troba inquieta; i així, en un estat malsà, està preparada per rebre i concebre el mal. El flagell moral és encara més destructiu que la pesta.
TAM1897 Q1 52.3Un altre extracte reimprès de la Review and Herald del 31 de juliol de 1856:—
TAM1897 Q1 52.4Jesús ha dit: «Segueix-me». Quina és, germà meu estimat, germana meva estimada, la vostra norma de fe? No és la Bíblia? Dieu que sí. Doncs, allà anirem, per aprendre si seguim Jesús o no. Jo us precediré en el vostre camí i raonaré amb vosaltres; i aquest camí és cada acte de la nostra vida. Primer, farem una visió general i preguntarem: Actueu com el món? Però pregunteu: «Què voleu dir?». Intentaré explicar-vos-ho. Us alineeu amb el món en les seves màximes i lleis? Si és així, el vostre camí no és el que Jesús va recórrer. Jesús va dir: «Ells (els deixebles) no són del món, així com jo no sóc del món». Quan vau veure Jesús al tribunal de Cèsar?—Mai, només quan el van portar com un anyell a l’escorxador.
TAM1897 Q1 52.5Però volem bones lleis, i és el nostre deure aconseguir que homes bons les facin i les executin.
TAM1897 Q1 52.6Certament volem bones lleis; i Jesús no ens ha deixat seguir-lo sense elles. Ell diu: «La paraula que escolteu no és meva, sinó del Pare que m’ha enviat». Joan 14:24.
TAM1897 Q1 52.7El salmista diu: «La llei del Senyor és perfecta, converteix l’ànima». Salm 19:7. Pau diu: «Tota l’Escriptura és inspirada per Déu i útil per a la doctrina, per a la reprovació, per a la correcció, per a l’instrucció en la justícia, perquè l’home de Déu sigui complet, totalment equipat per a tota bona obra». 2 Timoteu 3:16, 17. Què més vols? O què menys vols, estimat germà?
TAM1897 Q1 52.8El següent pas que exigiu al vostre agent és dictar lleis que, si no es respecten, s’apliquen amb l’espasa, una arma no cristiana. Les esmentades lleis són l’essència, la vida, l’ésser del govern del qual forma part, que només pot sostenir la seva nacionalitat amb arsenals o instruments de mort, grans flotes i exèrcits equipats amb les seves armes mortíferes. A continuació, col·loqueu el vostre bon germà cristià, seguidor del Príncep de la Pau, al costat del patíbul per infligir la mort; o al capdavant d’un cos militar, amb un mandament d’habeas corpus per tornar a esclavitzar un pobre germà, pel crim de desitjar respirar l’aire lliure del cel. O, si és el vostre magistrat suprem de la nació, feu pujar el vostre bon bisbe a un cavall de guerra, armat de cap a peus, general en cap de totes les forces de la mort de la nació.
TAM1897 Q1 52.9Us preguntaria, estimats seguidors de Jesús, si l’home pot fer que sigui just matar, quan Déu ha dit: «No mataràs»? No es fonamenta tota la trama del govern humà en l’espasa? No han de ser fets miques quan vingui aquell a qui pertany el dret de regnar amb justícia?
TAM1897 Q1 52.10Però no estic en guerra amb els governs humans. No, no. David diu en un himne de lloança a Déu: «Certament, l’ira de l’home et lloarà; la resta de l’ira la conteniràs». Salm 76:10. «Perquè els magistrats no són un terror per a les bones obres, sinó per a les males. Vols, doncs, no haver de témer l’autoritat? Fes el bé i en tindràs lloança. Perquè és ministre de Déu per al teu bé [cristià].» Romans 13:3, 4.
TAM1897 Q1 52.11Si, germans meus, teniu present que els cristians són una companyia diferent, un petit ramat, separat, escollit del món, per ser llums en el món o per al món, perquè el món, en contemplar les seves bones obres (la llum), sigui portat a unir-se al petit ramat, comptat tot el dia per a la matança, i així glorifiqui el vostre Pare Celestial, aleshores podreu comprendre escriptures com Romans 13, i 1 Timoteu 1; 2, que podré comentar més endavant. «Que el tros de gerro s’enfronti als trossos de gerro de la terra» [Isaïes 45:9]; però, que els cristians tinguin la ment de Jesús, i aleshores seguiran Jesús.
TAM1897 Q1 52.12Hem vist alguns dels resultats que tenen els cristians professants quan segueixen el món? Que això ens prepari, doncs, per assolir un lloc elevat com va fer Balaam, quan Balac el va cridar a maleir Israel, i ell va pronunciar la seva paràbola i va dir: «Com maleiré jo a qui Déu no ha maleït? O com desafiaré jo a qui el Senyor no ha desafiat? Perquè des de la cima de les roques el veig, i des dels turons el contemplo: vet aquí, el poble habitarà sol i no serà comptat entre les nacions.» Nombres 23:8, 9.
TAM1897 Q1 52.13Ara llegeixo un altre fragment, reimprès de la *Review*, amb data del 14 d’agost de 1856:—
TAM1897 Q1 52.14Us ha concedit l’evangeli de Jesús el dret d’utilitzar l’espasa, d’armar-vos amb armes carnals, de prendre l’espasa per «proveir per a la vostra pròpia família», per alliberar els oprimits del poder de l’opressor, trencant el sisè manament de Déu: «No mataràs»? Jesús diu: «Ameu els vostres enemics».
TAM1897 Q1 52.15Creieu que vosaltres, com a cristians que viviu sota l’evangeli, teniu un permís bíblic per barrejar-vos en disputes polítiques de qualsevol mena? Ja sigui en legislar o en executar les lleis del govern humà? Si és així, crec que us equivoqueu molt.
TAM1897 Q1 52.16Això és el que va dir la denominació el 1864. Ho van presentar al govern dels Estats Units com a prova que no creien en la guerra, que no podien participar en la lluita armada i que, si els reclutaven, no es podia esperar que lluitessin. I el govern dels Estats Units va atendre les seves representacions i va disposar que anessin als hospitals on poguessin fer la tasca de ministres de l’evangeli, cuidar els malalts i portar la salvació als moribunds. Ara bé, si això s’ha de revertir, hauríem de presentar-nos davant del govern amb franquesa i declarar que s’ha revertit.
TAM1897 Q1 52.17Continuo llegint:—
TAM1897 Q1 52.18Tots els textos que pugueu citar, o raons plausibles que pugueu al·legar, s’han de posar a prova amb l’Escriptura clara i literal. Pot ser que examinem totes aquestes escriptures o raons que defeneu en el moment oportú; però primer, escoltarem l’evangeli. Per als cristians que estan disposats a seguir Jesús, amb això n’hauria de ser prou.
TAM1897 Q1 52.19Jesús diu: «Si algú em serveix, que em segueixi». Joan 12:26. Però tu dius: «Això ho puc fer, i servir com un ciutadà fidel del meu país, en les seves polítiques i govern nacionals?». Atura’t. Jesús diu: «Ningú pot servir a dos amos». Mateu 6:24. «Si fóssiu del món, el món estimaria el seu; però com que no sou del món, sinó que us he escollit del món, per això el món us odia». Joan 15:19.
TAM1897 Q1 52.20Quina part podeu prendre en les polítiques del món, si «no sou d’aquest món», sinó que sou odiats pel món i heu estat escollits «d’entre el món»? Però, dieu, hem de lliurar el govern a mans dels malvats? No ho podeu evitar. Els homes malvats i els seducidors aniran de mal en pitjor; i al temps de la fi del món, els malvats faran el mal, i cap dels malvats no entendrà. Daniel 12:10. La raó és que el món no vol obeir Déu, ni seguir Jesús, sense reconèixer que hi ha un sol Legislador. Jaume 4:12.
TAM1897 Q1 53.1«Per això va dir el Senyor: “Com que aquest poble s’acosta a mi amb la boca i em honra amb els llavis, però m’ha allunyat el cor, i el seu temor envers mi és ensenyat pel precepte dels homes, doncs bé, faré una obra meravellosa entre aquest poble, una obra meravellosa i un miracle; perquè la saviesa dels seus savis perirà i l’enteniment dels seus prudents serà amagat”». Isaïes 29:13, 14. Com s’exemplifica meravellosament això en el comportament de molts alts professors de divinitat, que no fa gaire temps han estat al capdavant de revifaments religiosos, reformes morals i societats per la pau: conduint l’església de Crist, armada amb l’evangeli que posa a la llum la vida i la immortalitat; emprant súpliques, pregàries i llàgrimes; ara, davant mateix de l’evangeli, quan Jesús ha dit, «Heu sentit que es va dir: “Estimaràs el teu proïsme i odiaràs el teu enemic”. Però jo us dic: estimeu els vostres enemics, beneïu els qui us maleeixen, feu el bé als qui us odien i pregueu pels qui us insulten i us persegueixen, perquè sigueu fills del vostre Pare que és als cels; ja que ell fa sortir el seu sol sobre els malvats i els bons, i fa ploure sobre els justos i els injustos. «Sigueu doncs misericordiosos, com també ho és el vostre Pare». Mateu 5:43-45; Lluc 6:36. Malgrat aquestes Escriptures, veiem el lamentable estat de les esglésies cristianes mentre desenvolupen la seva caiguda moral i la seva conformitat amb el món. Com a mostra d’algunes de les moltes instàncies, en citem algunes.
TAM1897 Q1 53.2A continuació es presenten diverses declaracions de predicadors destacats, impregnades de «armes», «lluita», «batalla», «guerra», etc. Tot seguit, continua així:—
TAM1897 Q1 53.3A la vista de fets com aquests, que demostren el canvi de l’or més pur a quelcom pitjor que l’escòria, la total indiferència envers els testimonis de Crist i la seva professió anterior, hem d’exclamar: «Han seguit el camí de Caín i han corregut amb avidesa darrere l’error de Balaam».
TAM1897 Q1 53.4Aquests homes segueixen Jesús? Estan armant-se i als seus seguidors amb les armes de l’evangeli? Demostren una confiança implícita en la llei perfecta de Déu? Reconeixen que només hi ha un Legislador per al cristià? Senten Pau dir: «Les armes de la nostra guerra no són carnals, sinó poderoses en Déu per a enderrocar fortaleses»? 2 Corintis 10:4. Finalment, fan cas de les Escriptures que diuen ensenyar?
TAM1897 Q1 53.5Poseu-vos tota l’armadura de Déu, perquè pugueu resistir-vos a les astúcies del diable. Per què? —«Perquè el nostre combat no és contra la sang ni la carn». No; aquesta no és la crida dels seguidors de Jesús. Sinó que el nostre combat és «contra principats, contra poders, contra els dominadors de les tenebres d’aquest món, contra l’espiritual maldat [esperits malvats, al marge] als llocs alts». «Per tant, preneu tota l’armadura de Déu, perquè pugueu resistir en el dia maligne, i, havent fet tot, quedar-vos ferms.» Efesis 6:11-13.
TAM1897 Q1 53.6Pau enumera les armes cristianes a Efesis 6:14-18 i diu: Agafeu «l’espasa de l’Esperit [no pas d’acer], que és la paraula de Déu; pregant sempre amb tota mena de pregàries i súpliques en l’Esperit», tenint posada aquesta armadura celestial i els peus calçats amb la preparació de l’evangeli de la pau, esforçant-se per gaudir de la benedicció de Crist,—«Beneïts els misericordiosos, perquè ells obtindran misericòrdia... Beneïts els qui promouen la pau [no els qui la trenquen], perquè seran anomenats fills de Déu». Mateu 5:7, 9. Escolteu Joan quan s’adreça als soldats, quan li pregunten què han de fer. Ell respon: «No feu mal a ningú». Lluc 3:14.
TAM1897 Q1 53.7Recordeu que Jesús digué a Pere, quan es va ensenyar la gran doctrina pràctica per a tots els cristians sobre què fer amb l’espasa: «Torna la teva espasa al seu lloc; perquè tots els qui agafen l’espasa, per l’espasa periran». Mateu 26:52.
TAM1897 Q1 53.8Que els cristians caminin a la llum d’aquestes veritats, i només hi hauria pocs generals o soldats cristians per fer servir les vint-i-cinc escopetes Sharp del reverend senyor Beecher, tot i que a cadascuna s’hi hagués afegit santimoniosament una Bíblia al culat.
TAM1897 Q1 53.9Senten Jesús dir: «El meu regne no és d’aquest món: si el meu regne fos d’aquest món, aleshores els meus servents lluitarien.» Joan 18:36. Els cristians, així armats amb aquestes armes de l’evangeli i completament desarmats de les carnals, essent totalment separats dels governs del món, poden deixar que el món, armat com està amb armes de mort, s’abalanci pel camí ample, imposant les seves lleis no cristianes amb la pena de mort.
TAM1897 Q1 53.10És el privilegi inefable del remanent de l’església, quan mira la història del passat i veu que, tot i que els deixebles de Crist han cridat, com Pau, «Per amor teu som morts tot el dia; som comptats com a ovelles per a l’escorxador [Romans 8:36];» mentre que el seu camí ha estat banyat amb llàgrimes, saturat amb la seva sang i cobert amb els seus cadàvers esquinçats i ossos blanquits;—és el seu privilegi exclamar amb Balaam, quan veuen que el poble de Déu «habitarà sol, i no serà comptat entre les nacions», «Deixa’m morir la mort dels justos, i que el meu últim fi sigui com el seu!» Nombres 23:9, 10.
TAM1897 Q1 53.11Hi ha molt més en aquest fulletó, però no cal que en llegeixi més. Llegiré un o dos passatges més del Senyor, que són aquí per a nosaltres en el nostre dia. Això ens va ser donat fa quatre anys de l’Esperit de profecia, i ens va ser llegit en aquest Tabernacle:—
TAM1897 Q1 53.12“El Senyor s’ha escollit Jacob per a si mateix, i Israel per a ser la seva possessió particular. Perquè sé que el Senyor és gran, i que el nostre Senyor és per damunt de tots els déus.” Considereu, germans i germanes meus, que el Senyor té un poble, un poble escollit, la seva església, per ser la seva pròpia possessió, la seva pròpia fortalesa, que manté en un món plagat de pecat i en rebel·lia; i va pretendre que no s’hi conegués cap autoritat, ni s’hi reconegués cap llei que no fos la seva.
TAM1897 Q1 53.13Una altra ens va arribar a la Conferència General d’enguany. Això ens porta directament al lloc on va començar l’apostasia, i ens posa cara a cara amb Déu, amb la seva veritat i amb tot aquest tema tal com és del Senyor; tal com ell desitja estar amb el seu poble avui.
TAM1897 Q1 53.14La línia de demarcació entre el poble de Déu que professa guardar els manaments i el món, ja no és tan clara com abans. Els qui caminen en harmonia amb Déu no es trobaran participant en reunions polítiques. Els qui ho fan donen proves que no són servents fidels de Jesús. Han manegat foc profà durant tant de temps que han perdut el discerniment. Hi ha un poble que s’ha enrol·lat per estar sota la bandera de Jesús. Són l’exèrcit de Crist. S’han compromès a sortir del món i a ser separats. S’han compromès a fer servir l’espasa de l’Esperit, la paraula de Déu, per fer una guerra agressiva contra el pecat i tota iniquitat. Hem de demostrar la nostra lleialtat.
TAM1897 Q1 53.15Hi ha un terme governamental; hi ha un terme que s’aplica a la ciutadania. Hem de demostrar la nostra lleialtat a què? Aquesta és la qüestió.
TAM1897 Q1 53.16Hem de demostrar la nostra lleialtat al nostre Rei, el Senyor Jesucrist. L’apòstol Jaume declara: «Per tant, qualsevol que vulgui ser amic del món es fa enemic de Déu». I el benvolgut Joan, el deixeble en esperit més semblant a Jesús, ha donat l’advertiment: «No estimeu el món, ni les coses que hi ha en el món. Si algú estima el món, l’amor del Pare no és en ell». Cap home no trobarà la felicitat seguint l’exemple d’Adam i allunyant-se del seu Creador.
TAM1897 Q1 54.1Així doncs, aquestes lliçons conclouen justament on vam començar: amb Adam i el seu Creador, i el primer de tots els manaments de l’univers: «Amaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima, amb tot el teu esperit i amb totes les teves forces». Aleshores no us allunyareu del vostre Creador. Aleshores no hi haurà apostasia. Aleshores no hi haurà idolatria. Aleshores no hi haurà cap govern establert a l’exemple dels pagans que s’han allunyat de Déu; sinó que Déu ho serà tot en tot, i conduirà el seu poble a aquella terra gloriosa que va mostrar al nostre pare Abraham quan el va separar de tots els governs del món, i el va mantenir separat mentre vivia en el món.
TAM1897 Q1 54.2Aquell que ens crida a seguir i a caminar en les passes de la fe que tenia el nostre pare Abraham, quan encara no estava circumcidat, ens portarà aleshores a aquella terra que és la glòria de totes les terres; i allà romandrem en la presència del Senyor, i sota les glorioses ales del Totpoderós, per sempre més—estimant Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament i amb totes les forces; i Ell ens podrà assenyalar ara, llavors i per sempre més en presència de l’univers, i dir: «Aquests són els qui guarden els manaments de Déu i la fe de Jesús».
TAM1897 Q1 54.3I que tot el poble digui: «Amén i amén».