L’Apostasia d’Israel. – núm. 2

TAM1897 Q1 40.5Sermó pronunciat el diumenge al vespre, 14 de març de 1897 Imprès al Butlletí de la Conferència General, primer trimestre de 1897, vol. 2, núm. 1, pp. 40-45.

TAM1897 Q1 40.6Com vam veure en la lliçó anterior, Israel va apostatar i va demanar un rei per ser com totes les nacions. En l’estudi present, veurem com es van tornar completament com les nacions. Però Israel apostatà de Déu; perquè no van creure en Déu amb tot el cor. La paraula no es va barrejar amb la fe en aquells que la van escoltar. Es van tornar formals, i llavors els mals dels quals haurien escapat si haguessin estat fidels a Déu els van sobrevenir, com a qualsevol altre pagà; i llavors, com ens diu l’Esperit de la profecia, tots els mals que van ser resultat de la seva pròpia apostasia els van carregar al govern de Déu. Consideraven que el seu govern era un fracàs; no els era prou bo, no els era suficient en aquest món, i havien de tenir un govern propi, un que poguessin manegar i amb el qual es poguessin governar i protegir.

TAM1897 Q1 40.7Llavors van dir a Samuel: «Dona’ns un rei com totes les nacions, perquè siguem com totes les nacions»; i tot i que el Senyor, per mitjà de Samuel, ho va protestar solemnement, ells es van oposar a aquesta protesta i van dir: «No; sinó que tindrem un rei sobre nosaltres com totes les nacions». Com que ho volien així, el Senyor els ho va deixar fer. No només havien decidit i resolt que tindrien un rei, sinó que ja havien decidit qui seria el seu rei. Era Saül, fill de Quix; i el Senyor els el va deixar tenir també, perquè volien fer la seva voluntat.

TAM1897 Q1 40.8Però tots els mals que el Senyor els havia dit que vindrien per haver triat un rei i un regne, van recaure sobre ells. Van començar a recollir-ne les conseqüències en els dies de Saül. Van ser ajudats considerablement a salvar-se dels seus mals per la influència i el regnat de David. Tot i que van rebutjar Déu, ell no els va abandonar; encara va romandre amb ells per guiar tots aquells que volguessin ser guiats i per salvar-los, si era possible, de les calamitats que havien de venir inevitablement, i que ell sabia que vindrien, i de les quals no podien escapar com a nació. Però salvaria tots aquells que en volguessin escapar com a individus. Havien iniciat un camí que inevitablement i irrevocablement els conduïa endavant, un pas després d’un altre, fins que, com veurem, va arribar la ruïna.

TAM1897 Q1 40.9Amb Salomó van començar, en la mesura més clara, els problemes que eren un resultat necessari del camí que havien pres en contra de la protesta del Senyor. I Egipte sempre hi era. Egipte sempre hi entra. Salomó es va prendre una esposa d’Egipte, en contra de la paraula del Senyor. Va enviar a Egipte a buscar cavalls, en contra de la paraula del Senyor. La glòria que el Senyor li va donar la va pervertir al servei d’Egipte i de la idolatria egípcia, i de la idolatria de totes les nacions circumdants. Les càrregues que es van imposar al poble per mantenir les set-centes esposes i les tres-centes concubines de Salomó, procedents de totes les nacions paganes, en el seu culte idòlatra, eren de tal magnitud que el poble no les hauria d’haver suportat i no les hauria pogut suportar ni per al seu bé; i pel bé de tots dos pobles, el Senyor va decidir separar les deu tribus de les dues.

TAM1897 Q1 40.10No podem saber quin bé pretenia el Senyor per a les deu tribus, ni per a les dues, perquè mai no es va fer realitat. Jeroboam va ser assenyalat com el qui primer governaria les deu tribus. Però Jeroboam, oblidant l’esplèndid exemple de David, d’esperar el bon moment del Senyor, i de deixar que ell l’hi portés al tron de les deu tribus a la seva manera, fins i tot mentre Salomó vivia, va alçar la mà contra el rei, en el fet que va prendre la decisió de proposar-se prendre el tron de les deu tribus i governar-les, per proclamar-se rei en contra de Salomó. Això va ser traïció i rebel·lió. Salomó va pensar a castigar-lo per això, i ell va fugir a Egipte i s’hi va quedar fins a la mort de Salomó.

TAM1897 Q1 40.11Si abans no tenia el cor d’un egipci, després de plegar-hi sí que el va tenir. Quan Salomó va morir, Jeroboam va tornar d’Egipte. Va arribar el moment que les deu tribus es separessin de les dues, i Roboam va prendre el camí que les va separar. Quan el poble va anar a demanar-li que alleugerís les càrregues que el seu pare els havia imposat, va ser una petició raonable i adequada. Els ancians que havien estat consellers de Salomó li van aconsellar que ho fes. Però Roboam no es va conformar amb el consell d’aquests, perquè no volia ser el servent del poble, tal com li aconsellaven; volia ser el cap del poble i, per tant, va consultar els joves que havien crescut amb ell. La seva mare era una amonita, una de les esposes idòlatres més viles que va tenir Salomó; i els joves que havien crescut amb ell eren fills d’altres dones idòlatres que Salomó tenia per esposes. Aquests joves havien crescut en totes les abominacions del paganisme que Salomó havia practicat amb les seves esposes. Roboam va adoptar els seus punts de vista i es va decantar per la seva opinió, i, per descomptat, va rebutjar el consell del Senyor i el dels homes que tenien el temor del Senyor.

TAM1897 Q1 41.1Roboam va donar al poble la resposta que tots coneixem: «M’heu demanat que us faci més lleugeres les càrregues, però en lloc d’això, les faré més pesants; on abans eren com el vostre dit petit, les faré com els vostres malucs». Ells van dir: «A les vostres tendes, oh Israel! Ara mireu per casa vostra, David». Roboam, quan va veure el que havia passat, se’n va quedar realment sorprès; i, tanmateix, això no és tan estrany en ell, perquè, essent tan cec que no va poder veure que allò que els va dir era el més imprudent que podia dir, no és gens estrany que es sorprengués del que va passar quan ho va dir. Els va enviar el seu tresorer per calmar-los, apaivagar la situació i fer-los tornar, si era possible. Però van apedregar el tresorer fins a matar-lo a l’acte, i Roboam, en veure el resultat, es va espantar, va córrer al seu carro i va tornar precipitadament a Jerusalem. Va aplegar un exèrcit per pujar, sotmetre’ls i obligar-los a servir-lo. Però el profeta del Senyor li va dir que no ho fes, que es quedessin a casa, i així ho van fer.

TAM1897 Q1 41.2Llavors Jeroboam es va apoderar del regne i va establir els vedells d’or que havia portat d’Egipte, de manera que les deu tribus van ser conduïdes de cop a Egipte, a la idolatria egípcia i al sistema de govern egipci quan es van separar de les dues tribus restants. Així, amb Jeroboam es va iniciar la tendència i es va establir l’exemple que van seguir tots els altres reis de les deu tribus. I sempre després, es diu: «Jeroboam, fill de Nabat, que va pecar i va fer pecar Israel». I l’apostasia va anar constantment i constantment a pitjor, fins que tot el regne va perir, i no se’n va saber mai més res, i mai se’n sabrà. L’apostasia en la línia de reis de les deu tribus va anar de dolent a pitjor i pitjor. Jeroboam va ser dolent; els qui el van succeir immediatament també ho van ser. Després va venir Omri, i va ser pitjor que els altres; després va venir Acab, i va ser pitjor que tots els qui l’havien precedit. Així va anar tot al llarg del regne, fins que tot ell va perir i va desaparèixer.

TAM1897 Q1 41.3Però el Senyor, tot el temps, feia tot el possible per aconseguir que el servissin. Els va enviar profetes darrere de profetes; va cridar una vegada i una altra als reis perquè el temessin i el servissin. Quan arribem als darrers dies d’Israel, tenim especialment Amós i Osees profetitzant. Amós, Osees i Miquees van profetitzar per a Israel i a Israel, en els darrers dies d’Israel. Tanmateix, només una petita part de Miquees es refereix directament a les deu tribus. Gairebé tota la profecia d’Amós tracta sobre elles, i la major part de la d’Osees. Amós i Osees són en gran part, gairebé en la seva totalitat, profecies que tracten sobre Israel i l’última crida del Senyor perquè Israel es torni a convertir a ell i sigui salvat de la destrucció total.

TAM1897 Q1 41.4Totes aquestes profecies, i la història d’Israel, es posen a la Bíblia com a advertiment per al poble que viu en els darrers dies de la història d’aquest món. I la instrucció de Déu hi és per a la gent dels darrers dies: que es tornin a Déu per poder ser salvats de la ruïna real. És per això que aquestes coses s’hi posen. Així, Amós i Osees són avui una veritat tan present per a tu, per a mi i per a tothom al món, com ho eren per al poble de les deu tribus en l’època en què van escriure.

TAM1897 Q1 41.5Amós profetitzava, i el sacerdot que era a Bet-el li va dir: «No profetitzis aquí; aquesta és la casa del rei i el palau del rei; ves-te’n a Judà.» I va anar a dir al segon Jeroboam que Amós profetitzava mals contra la terra, i que ensenyava rebel·lió contra el rei, i que deia que l’espasa del Senyor cauria sobre tot allò, i que la terra no podia suportar totes les seves paraules.

TAM1897 Q1 41.6Passem ara al passatge en qüestió i llegim Amós 7:10-15:—

TAM1897 Q1 41.7Llavors Amazies, el sacerdot de Bet-el, va enviar missatgers a Jeroboam, rei d’Israel, dient: «Amós trama contra tu enmig de la casa d’Israel; el país no pot suportar totes les seves paraules». Perquè així diu Amós: Jeroboam morirà per l’espasa, i Israel serà menat cap a l’exili de la seva terra. També Amazies digué a Amós: «Oh, vident, ves-te’n, fuig a la terra de Judà i menja-hi pa i profetitza-hi; però no tornis a profetitzar més a Bet-El, perquè és la capella del rei i el seu palau.» Llavors va respondre Amós i va dir a Amazies: «Jo no era profeta, ni fill de profeta; sinó que era pastor i recollidor de fruites de sicòmor. I el Senyor em va prendre mentre seguia el ramat i el Senyor em va dir: “Ves i profetitza al meu poble Israel”.»

TAM1897 Q1 41.8I ell els va profetitzar; però no us oblideu que eren els darrers dies d’Israel. Però quan no van deixar que Amós profetitzés en aquella terra, el van fer fora i el van perseguir, com havien fet amb molts profetes abans, el Senyor va suscitar Osees a la terra de Judà; i ell, essent a la terra de Judà, on aquell sacerdot idòlatra li havia dit a Amós que anés, va poder profetitzar sobre Israel, i no el podien perseguir ni fer-li el que volien.

TAM1897 Q1 42.1Ara, només una paraula, tornant a mirar tot aquest camp: sabeu que des dels temps de Samuel en endavant, els reis d’Israel van perseguir el poble de Déu, van perseguir els profetes i van matar els sacerdots, com els va semblar. Ho van fer perquè tenien el poder, i també l’esperit, per fer-ho. Però ara, si Israel no hagués tingut mai un rei, un regne o un govern propi, haurien pogut fer això? —No; hauria estat impossible. Sabeu que els reis d’Israel eren pitjors que els reis pagans amb els homes de Déu i els profetes del Senyor, de manera que mentre els reis d’Israel i els reis de Judà maltractaven completament els profetes del Senyor, els reis pagans els respectaven i els afavorien.

TAM1897 Q1 42.2Osees, com deia, també va profetitzar sobre això. Ara llegiré uns quants versicles d’Osees perquè vegeu què diu sobre això. Mireu primer el capítol novè, només una o dues paraules:—

TAM1897 Q1 42.3No habitaran en la terra del Senyor; sinó que Efraïm tornarà a Egipte.

TAM1897 Q1 42.4Efraïm era una de les deu tribus; però aquí el nom s’utilitza per a totes elles. Les deu tribus van anar a Assíria; van ser capturades pels assiris. Tanmateix, si van ser portades captives pels assiris, quan diu que tornaran a Egipte, què vol dir el Senyor?—Egipte significa l’apostasia més llunyana possible de Déu. La foscor, que és totalment foscor egípcia, és on els homes governen en lloc de Déu, i tot el govern —el govern, la gent i tot— s’oposa a Déu i al seu poble, tal com va passar amb Israel quan eren a la terra d’Egipte just abans que les plagues caiguessin sobre Egipte i Israel fos alliberat. I quan el Senyor diu aquí que Efraïm aniria a Egipte, tot i que Assíria —el govern d’Assíria— els havia de portar captius, això demostra que estaven decidits a caure en una apostasia absoluta i, per tant, no podien, simplement perquè no volien, habitar «a la terra del Senyor».

TAM1897 Q1 42.5Recordeu que vam llegir el que el Senyor va dir a Abram: «Ves-te’n de la teva terra, i de la teva parentela, i de la casa de ton pare, a la terra que et mostraré». Per tant, aquella terra és la terra del Senyor. I quan parla per mitjà d’Osees que Israel no habitarà a la terra del Senyor, no es refereix a aquell petit tros de terra al voltant de Samaria, sinó que es refereix a la terra que es va mostrar a Abraham i a la qual Déu havia cridat el seu poble quan el va fer pujar d’Egipte. No habitaran a la terra del Senyor; llavors ve Egipte, l’apostasia absoluta. Ho veureu més endavant, mentre llegeixo.

TAM1897 Q1 42.6No habitaran en la terra del Senyor; sinó que Efraïm tornarà a Egipte, i menjaran coses impures a Assíria. No oferiran ofrenes de vi al Senyor, ni li seran agradables: els seus sacrificis seran per a ells com el pa de dol; tots els qui en mengin quedaran impurs, perquè el pa que és el seu aliment no entrarà en la casa del Senyor. Què fareu el dia solemne, i el dia de la festa del Senyor? Perquè, vet aquí, s’han anat a causa de la destrucció: Egipte els recollirà, Memfis els enterrarà: els llocs agradables de la seva plata seran possessió de les ortigues, i espines hi haurà en les seves tendes.

TAM1897 Q1 42.7Capítol desè:—

TAM1897 Q1 42.8Israel és una vinya estèril, dona fruit per a si mateix: segons la multitud del seu fruit ha augmentat els altars; segons la bondat de la seva terra han fet imatges ben fetes. El seu cor està dividit: ara seran trobats culpables: ell enderrocarà els seus altars, espoliarà les seves imatges. Perquè ara diran: «No tenim rei».

TAM1897 Q1 42.9En aquell moment no tenien rei. Havia estat assassinat i hi havia un interregne. Encara no havia arribat cap altre rei al seu lloc. Però fixeu-vos en el que diu: «Perquè ara diran: “No tenim rei”». El Senyor els va dir, quan van escollir aquell rei malgrat la seva protesta, que l’estaven rebutjant. «No; però tindrem un rei.» Van tenir un rei? —Sí; i va arribar el moment en què es van veure obligats a dir: «No tenim rei». Però què va dir el Senyor justament en aquell moment?

TAM1897 Q1 42.10Perquè ara diran: «No tenim rei, perquè no vam témer el Senyor. Què ens hauria de fer, doncs, un rei?». Han parlat paraules, jurant en fals en fer un pacte; així, el judici brolla com la cicuta als solcs del camp. Els habitants de Samaria tindran por per causa dels vedells de Bet-aven; perquè el seu poble farà dol per ella, i els seus sacerdots que se n’alegraven, per la seva glòria, perquè s’ha apartat d’ella.

TAM1897 Q1 42.11Al tretzè capítol teniu el que diu el Senyor. Verset novè:—

TAM1897 Q1 42.12Oh, Israel, t’has destruït a tu mateix; però en mi està la teva ajuda. Jo seré el teu rei.

TAM1897 Q1 42.13Però no ho van voler així. Així que, com veus, el Senyor volia ser l’únic rei; volia que el trobessin com a rei i que no en tinguessin cap altre. Després, com diu en el verset següent: «Et vaig donar un rei en la meva ira i el vaig treure en la meva furor». Així que llegeixo tot aquell verset:—

TAM1897 Q1 42.14Jo seré el teu rei: on és cap altre que et pugui salvar en totes les teves ciutats? I els teus jutges, dels quals vas dir: «Dona’m un rei i prínceps»?

TAM1897 Q1 42.15Els fa tornar justament a l’època en què van dir: «Doneu-nos un rei que regni sobre nosaltres». Ara diu: «Jo vaig protestar aleshores que no l’haguéssiu d’haver, i us vaig dir que vindria aquest mal; ara confesseu vosaltres mateixos que no teniu rei, però us heu destruït a vosaltres mateixos. Jo seré el vostre rei; deixeu que sigui el vostre rei». Ara mireu l’onzè capítol, primer versicle:—

TAM1897 Q1 42.16Quan Israel era un nen, el vaig estimar i vaig cridar el meu fill de l’Egipte.

TAM1897 Q1 43.1Per què parla d’això aquí, en els darrers dies d’Israel, mil anys després d’haver-lo tret d’Egipte? A què ve?

TAM1897 Q1 43.2Quan Israel era un infant, l’estimava, i vaig cridar el meu fill d’Egipte. Com els cridaven, així se n’anaven d’ells: sacrificaven als Baals, i cremaven encens a imatges tallades. També vaig ensenyar a Efraïm a caminar, agafant-los pels braços: però no sabien que jo els guariva. Els vaig atraure amb llaços humans, amb cordills d’amor: vaig ser per a ells com qui treu el jou de les seves mandíbules, i els vaig posar menjar davant. No tornarà a la terra d’Egipte, sinó que l’assiri serà el seu rei, perquè es van negar a tornar. I l’espasa romandrà sobre les seves ciutats, i consumirà les seves branques i les devorarà, a causa dels seus propis consells. I el meu poble està decidit a tornar enrere de mi: tot i que els cridaven al Més Alt, ningú no l’exaltava.

TAM1897 Q1 43.3El Senyor plora per Israel ara, just quan és a la vora de la ruïna. Fa la darrera crida: la darrera profecia arriba ara; i amb aquesta, i en aquest mateix moment, Ezequies regna a Judà. Quan va pujar al tron, es va posar a reformar el regne i a recuperar-lo de l’apostasia d’Acaz. Quan va haver purificat el temple i ho va haver posat tot en ordre, van celebrar la Pasqua durant dues setmanes. Però abans d’aquella Pasqua, Ezequies va enviar missatgers per tot el territori de les deu tribus, del que en quedava, per cridar-los a la Pasqua de Jerusalem, per adorar el Senyor Déu dels Exèrcits; però es diu que es van burlar dels missatgers i se’n van riure; tanmateix, «una multitud» d’Issacar, Zabuló i Neftalí, i de les diferents parts de les províncies, van pujar a Jerusalem, van celebrar la Pasqua i es van unir al Senyor. I quan aquests homes van pujar a Jerusalem i es van situar entre la gent de Judà, en aquella mateixa estació va pujar el rei d’Assíria i es va apoderar de tota la terra de les deu tribus. I així, els qui van obeir aquella crida d’Ezequies a pujar a Jerusalem per adorar el Senyor, es van salvar de la captivitat a Assíria.

TAM1897 Q1 43.4Ara bé, just abans que Ezequies faci la seva súplica, Osees escriu això, i el Senyor plora pel que el poble està decidit a fer. Vegeu què diu:—

TAM1897 Q1 43.5També vaig ensenyar a Efraïm a caminar, agafant-los pels braços.

TAM1897 Q1 43.6El Senyor estava tan ansiós que anessin pel bon camí que els va agafar dels braços i els va conduir; però van estirar el braç enrere, no es van deixar conduir ni d’aquella manera. Però, tot i així, no els pot abandonar. Mireu:—

TAM1897 Q1 43.7Com et podré abandonar, Efraïm? Com et podré lliurar, Israel? Com et faré com Admà? Com et posaré com Zeboïm? El meu cor s’ha commogut dins meu, i s’han encès els meus remordiments. No executaré la ferocitat de la meva ira, no tornaré a destruir Efraïm: perquè jo soc Déu i no pas un home; el Sant enmig de tu: i no entraré a la ciutat.

TAM1897 Q1 43.8Així s’absté dels judicis que han de caure sobre ells. Com que és Déu, no els deixa caure encara; fins i tot quan ha de caure. Però, tot i així, es van rebel·lar; van continuar pel seu camí. I el resultat es registra a 2 Reis 17:5-8:—

TAM1897 Q1 43.9Llavors el rei d’Assíria va pujar per tota la terra, va pujar a Samaria i la va assetjar durant tres anys. Al novè any d’Osea, el rei d’Assíria va conquerir Samaria, va deportar els israelites a l’Assíria i els va col·locar a Halah, a Habor, vora el riu Gozan, i a les ciutats dels medos. Perquè els fills d’Israel havien pecat contra el Senyor, el seu Déu, que els havia fet pujar de la terra d’Egipte, de sota la mà del faraó, rei d’Egipte, i havien venerat altres déus i havien seguit els costums dels pagans, que el Senyor havia foragitat davant els fills d’Israel, i dels reis d’Israel, que ells mateixos s’havien fet.

TAM1897 Q1 43.10Llavors els segueix fins al tretzè versicle:—

TAM1897 Q1 43.11Tanmateix, el Senyor va testificar contra Israel i contra Judà per mitjà de tots els profetes i de tots els vidents, dient: «Retireu-vos dels vostres mals camins i guardeu els meus manaments i les meves lleis, segons tota la llei que vaig manar als vostres pares, i que us vaig enviar per mitjà dels meus servents els profetes». Malgrat això, no van voler escoltar, sinó que van endurir el coll, com el coll dels seus pares, que no creien en el Senyor, el seu Déu. Van rebutjar els seus estatuts, i l’aliança que havia fet amb els seus pares, i els seus testimonis que havia donat contra ells; i van seguir la vanitat, es van fer vans i van anar darrere dels pagans que els envoltaven, respecte als quals el Senyor els havia manat que no fessin com ells.

TAM1897 Q1 43.12Així es van perdre les deu tribus. Osees, quan va profetitzar sobre elles, va dir: «Judà encara regna amb Déu i és fidel amb els sants». Judà encara podia aguantar una estona. Ezequies era rei; Manassès va succeir Ezequies i va tornar a submergir el regne en l’apostasia; el seu fill va seguir les seves passes; Josies el va succeir i va reformar el regne un cop més; i quan Josies va ser mort, el regne va anar directament a la ruïna. Després de Josies, no hi va haver ningú que temés el Senyor. Fins i tot en temps d’Ezequies, demanaven constantment Egipte i s’hi aferraven, intentant que Egipte els salvés i que els ajudés, quan les dificultats que els havien sobrevingut eren totes a causa de la seva incredulitat i del seu allunyament del Senyor.

TAM1897 Q1 43.13Ara, fixeu-vos en els darrers dies de Judà. Acaz va enviar a Tiglath-Pileser, rei d’Assíria, i li va demanar que vingués a salvar-lo de la mà del rei de Damasc i del rei de Samaria. Tiglath-Pileser ho va fer; es va apoderar de Damasc, alliberant així Acaz. Acaz li va pagar tribut, va pujar a Damasc a trobar-lo i a fer-li reverència com a súbdit. Mentre era allà, va trobar un altar idòlatra, en va fer un de semblant i el va instal·lar a la porta del temple del Senyor. Així va portar la nació a l’apostasia, com els altres a Israel.

TAM1897 Q1 43.14A Judà, Ezechies va succeir a Ahaz. Quan Ezechies va ser rei, va voler alliberar-se del domini i del tribut assiris. A Judà hi havia un partit que estava amb Ezechies, decidit a alliberar-se d’Assíria. Aquest partit suposava que l’única manera de fer-ho era obtenir l’ajuda d’Egipte. Isaïes profetitzava en aquell temps i els va dir que confiessin en el Senyor per a la seva alliberació tant d’Egipte com d’Assíria. Els va dir que era a causa dels seus pecats contra el Senyor que estaven oprimits. Els va dir que el seu intent d’obtenir ajuda d’Egipte no serviria de res; perquè el fet d’intentar obtenir ajuda d’Egipte els portaria més opressió, ja que Egipte només els oprimiria en lloc d’ajudar-los; que Egipte no podia alliberar-los.

TAM1897 Q1 44.1Ara, mireu el vuitè capítol d’Isaïes. Quin passatge de les Escriptures s’utilitza tant per part nostra en el llibre d’Isaïes, sobre la vinguda del Senyor i l’espera de la seva vinguda? On el trobem? Recordeu que el vuitè capítol d’Isaïes és el que parla d’aquells que recorren a esperits familiars, que piulen i murmuren, fent referència a l’espiritisme? Allà és on diu: «Lligueu el testimoni, segelleu la llei entre els meus deixebles. I jo esperaré el Senyor, que amaga la seva cara de la casa de Jacob, i l’esperaré». Llavors, és un capítol de l’Advent? —Sí. És un capítol que arriba fins a la vinguda del Senyor? —Sí.

TAM1897 Q1 44.2Ara, mireu què hi ha en aquest capítol. Mireu què hi ha al començament d’aquest capítol, a partir del cinquè versicle.

TAM1897 Q1 44.3El Senyor em va parlar de nou, dient: «Perquè aquest poble rebutja les aigües de Siló que flueixen lentament, i es complau en Rezín i en el fill de Remalías [això era Assíria i Damasc]; ara, doncs, vet aquí que el Senyor fa pujar contra ells les aigües del riu, fortes i abundants, és a dir, el rei d’Assíria i tota la seva glòria; i pujarà per tots els seus canals i passarà per sobre de totes les seves ribes; i travessarà Judà; desbordarà i passarà, arribarà fins al coll; i l’estesa de les seves ales omplirà tota l’amplada de la teva terra, oh Emanuel.

TAM1897 Q1 44.4Això va ser literalment cert pel que fa a ells. El rei d’Assíria va pujar i va inundar tota la terra. Però per què està escrit en un context i en un lloc on s’espera la vinguda del Senyor, i pel que fa a un poble que ha d’esperar la vinguda del Senyor? Això està escrit en aquell lloc, i ens ha estat transmès, per mostrar a tot el poble del nostre temps que dificultats, penúries i perplexitats arribaran a tota la terra i a totes les nacions, que desbordaran, passaran, arribaran fins al coll i ompliran tota l’amplada de la terra, i que la gent no sabrà com escapar-ne. És per això que aquest passatge ens ha estat transmès a nosaltres, que esperem el Senyor. Continuem llegint i veurem.

TAM1897 Q1 44.5Associeu-vos, pobles, i sereu fets miques; i escolteu, tots vosaltres dels països llunyans: cinteu-vos, i sereu fets miques; cinteu-vos, i sereu fets miques. Delibereu plegats, i serà en va; parleu la paraula, i no s’acomplirà: perquè Déu és amb nosaltres. Perquè el Senyor em va parlar així amb mà poderosa, i em va manar que no seguís el camí d’aquest poble, dient: no digueu «aliança» a tots aquells a qui aquest poble digui «aliança»; ni tingueu por de la seva por, ni us espanteu.

TAM1897 Q1 44.6Hi ha moments així ara, just quan s’espera la vinguda del Senyor? S’estan associant perquè la por i la perplexitat són sobre ells? perquè els problemes venen sobre la terra? Veiem alguna cosa d’aquest tipus en algun lloc? N’hi ha cap de vosaltres que ho hagi vist?—Oh sí, ho heu vist! Ho ha vist algú a part dels Adventistes del Setè Dia?—De fet, si hi hagués alguna diferència, gairebé tothom ho veu més clarament que els Adventistes. Però es veu; això és prou clar. I s’estan associant, lligant-se en companyies i feixos, i preparant-se. Per a què es preparen? Què ha de venir?—Seran trencats en trossos. Llavors, per a què s’estan preparant? —Per a ser fets miques. Tanmateix, no ho pensen; sinó que es preparen contra els mals que s’acosten. I els intents que fan per alliberar-se dels mals només enfonsen més la situació, i els apropen encara més a la destrucció i a ser fets miques.

TAM1897 Q1 44.7Santifiqueu el mateix Senyor dels Exèrcits; i que ell sigui el vostre temor, i que ell sigui el vostre espant. I ell serà un santuari; però una pedra d’ensopec i un penyal d’ofensa per a les dues cases d’Israel, un parany i una trampa per als habitants de Jerusalem. I molts d’entre ells ensopegaran, cauran i es trencaran, i quedaran atrapats i capturats. Lliga el testimoni, segella la llei entre els meus deixebles. I jo esperaré el Senyor, que amaga la seva cara de la casa de Jacob, i l’esperaré. Vet aquí que jo i els fills que el Senyor m’ha donat som per a senyals i prodigis a Israel, per part del Senyor dels exèrcits, que habita al mont Sió.

TAM1897 Q1 44.8És clar que això arriba fins a la vinguda del Senyor. És una exhortació per al poble que ha de trobar-se amb el Senyor. Però per què introdueix els problemes en l’època en què Assíria oprimia Judà? Perquè això mostra de manera molt clara quin tipus de problemes caurien sobre tota la terra i afectarien tot el poble en el temps de la vinguda del Senyor. I els intents que va fer Judà per escapar d’aquells mals i per alliberar-se’n són exactament els mateixos intents que faran aquells que professen ser el poble de Déu per alliberar-se dels mals que s’acosten.

TAM1897 Q1 44.9Déu crida constantment: «No confieu en Assíria; no confieu en Egipte; sinó confieu només en el Senyor. Gireu l’esquena a Assíria: això està bé. Però no aneu a Egipte per escapar d’Assíria. Cerqueu el Senyor». No aneu a Egipte; aneu al Senyor. I quan trobeu el Senyor amb tot el vostre cor, sereu alliberats de tots aquests problemes i opressió d’Assíria. Només unes quantes paraules sobre això. El capítol trenta d’Isaïes ens revela el secret d’això.

TAM1897 Q1 45.1Ai dels fills rebels, diu el Senyor, que prenen consell, però no de mi; i que es cobreixen amb una cobertura, però no del meu Esperit, per afegir pecat sobre pecat; que van a Egipte sense consultar la meva boca, per fortificar-se en la força de Faraó i per confiar en l’ombra d’Egipte. Per tant, la força de Faraó serà la vostra vergonya, i la confiança en l’ombra d’Egipte, la vostra confusió. Versicles 1-3.

TAM1897 Q1 45.2Els seus ambaixadors van baixar allà per fer les seves ofertes a Egipte. I quan Judà va enviar ambaixadors a Egipte, Egipte es va avergonyir dels ambaixadors.

TAM1897 Q1 45.3Perquè els seus prínceps eren a Zoà i els seus ambaixadors van arribar fins a Hanès. Tots ells es van avergonyir d’un poble que no els podia profitar, ni ser una ajuda ni un profit, sinó una vergonya i també un motiu de reny. Càrrega de les bèsties del Sud: a la terra de l’angoixa i la tribulació, d’on venen el lleó jove i el vell, la víbora i la serp voladora de foc, portaran les seves riqueses sobre les espatlles de rucs joves i els seus tresors sobre els geps de camells, cap a un poble que no els aprofitarà. Perquè els egipcis ajudaran en va, i sense cap propòsit: per això he cridat pel que fa a això: «La seva força és quedar-se quiets». Versicles 4-7.

TAM1897 Q1 45.4Ara, perquè vegeu que això no és aliè, em remeto a un testimoni, datat el 5 de juliol de 1896, que diu el següent:—

TAM1897 Q1 45.5Les advertències donades en la paraula de Déu als fills d’Israel no eren només per a ells, sinó per a tots els qui haguessin de viure sobre la terra. Ell els diu: «Ai dels fills rebels, ... que prenen consell, però no de mi; i que es cobreixen amb una cobertura, però no de l’Esperit meu, per afegir pecat sobre pecat; que van a Egipte sense consultar la meva boca, per fortificar-se en la força de Faraó i per confiar en l’ombra d’Egipte.» Si el Senyor reprengué el seu poble antigament perquè descuidaren de cercar el seu consell quan tenien dificultats, no li desagradarà avui si el seu poble, en lloc de dependre dels brillants raigs del Sol de Justícia per il·luminar el seu camí, es gira d’esquena a ell en les seves proves i tribulacions per buscar ajuda en éssers humans tan errants i ineficaços com ells mateixos? On és la nostra força? Està en homes tan indefensos i dependents com nosaltres mateixos; que necessiten la guia de Déu igual que nosaltres? Crist diu: «Sense mi no podeu fer res»; i ha proveït l’Esperit Sant com una ajuda present en tot temps de necessitat.

TAM1897 Q1 45.6Però sabeu que en les perplexitats de l’any passat, que s’esperava que es resolguessin amb la campanya política, fins i tot els adventistes del setè dia es van allunyar tant de la seva lleialtat a Déu que van participar en la campanya intentant manipular els afers polítics, controlar les eleccions i intentar arreglar les coses. Per a què? —Oh, per ajudar el país a sortir de les dificultats que estaven tan segurs que arribarien. És clar que les dificultats venen sobre la terra. Però, els adventistes del setè dia s’organitzaran en companyies per a una tasca com aquesta? Que siguin alliberats de l’Assíria; que siguin alliberats tant de l’Assíria com de l’Egipte per a Déu. Aquesta és l’única salvació. Aquesta és l’única alliberació, tant llavors, com ara, o per sempre més.