Missioners per a Déu

TAM1897 Q1 14.2Sermó pronunciat el dimecres al vespre, 3 de març de 1897 Imprès al Butlletí de la Conferència General, primer trimestre de 1897, vol. 2, núm. 1, pp. 14-20.

TAM1897 Q1 14.3La nostra lliçó d’ahir a la nit va concloure amb la fundació del primer estat conegut per la història; de fet, l’origen de l’estat. L’Escriptura diu del regne de Nimrod:—

TAM1897 Q1 14.4L’inici del seu regne va ser Babel, i Erec, i Acad, i Cal·ne, a la terra de Xinar. D’aquella terra va sortir Assur i va edificar Nínive.

TAM1897 Q1 14.5La nostra traducció diu: «Va sortir Assur i va edificar Nínive». Però la idea veritable és, com ho indica la nota al marge: «Ell [Assur] va sortir cap a Assíria i va edificar Nínive», i les altres ciutats que s’hi esmenten. De manera que l’inici del seu regne va ser a Xinar, i la seva extensió va ser cap a Assíria.

TAM1897 Q1 14.6Nimrod no era simplement un caçador de bèsties poderós, sinó també un perseguidor d’homes. I el poder que havia adquirit, que va posar a les seves mans mitjançant aquest establiment i extensió del seu regne, el va fer servir per obligar la gent a reconèixer el seu poder i el déu a qui servia. De manera que, des del primer estat que hi ha hagut mai al món fins a l’últim que hi haurà mai, cadascun d’ells ha fet servir contra Déu el poder que tenia.

TAM1897 Q1 14.7Ho tornaré a dir: cada estat, des del primer que mai hi ha hagut, és a dir, el de Nimrod, fins a l’últim que hi haurà mai, és a dir, aquest, ha fet servir el seu poder contra Déu, contra la seva veritat, contra el seu poble; per foragitar la gent de Déu. Del principi al final, aquest és el balanç de cadascun d’ells. Quan el món s’acabi, aquest serà el balanç dels regnes i dels estats del món.

TAM1897 Q1 14.8Aquí teniu una declaració de l’article de portada de la Review, del 14 d’abril de 1896: L’arqui-enganyador «va seduir la gent perquè s’inclinés davant dels ídols i, d’aquesta manera, va obtenir la supremacia sobre els regnes terrenals. Considerava que ser el déu d’aquest món era la millor alternativa a aconseguir la possessió del tron de Déu al cel». En la història esmentada a la lliçó anterior, podeu veure com es desenvolupa el pla revelat així a l’Esperit de la profecia. Primer, els homes van caure en la idolatria i després en la monarquia. I el primer que ho va fer va establir un estat i va ser ell mateix un perseguidor d’homes pel poder que havia adquirit d’aquesta manera. Aquesta és la història. La veureu desenvolupar-se en altres nacions a mesura que avancem.

TAM1897 Q1 14.9Poc després de Nimrod, en tota aquella terra Déu va ser oblidat per tothom, excepte per Abraham. Només Abraham va buscar i va trobar Déu; i amb Abraham Déu va tornar a encetar la raça pel camí del Senyor. Ara, fixeu-vos en el que li va dir a Abraham. Tenint en compte el que hem estudiat, tenint en compte el que teníem davant en la lliçó anterior, i el que us he cridat l’atenció ara mateix, considereu el que Déu va dir a Abraham quan va començar amb ell una nova nació; és a dir, una nació de Déu. Gènesi 12:1 ens diu el que el Senyor li va dir al principi. «Llavors el Senyor va dir a Abram: “Ves-te’n d’—” què? — “la teva terra.”» Què primer?

TAM1897 Q1 14.10(Congregació) La teva terra.

TAM1897 Q1 14.11«i de la teva parentela, i de la casa de ton pare, cap a una terra que et mostraré». Tres coses que Déu va dir que Abram havia de deixar. Primer, havia de deixar, què? — La seva terra. Després?—La seva parentela. Després?—La casa del seu pare. La casa del seu pare eren idòlatres. El seu país forçava la gent a l’idolatria; era contra Déu. El seu país, la seva parentela i la casa del seu pare eren idòlatres, i ell ho havia de deixar tot. El Senyor li va mostrar la terra; però li va donar la possessió? —«No, ni tan sols per posar-hi el peu.» Quan Déu el va cridar fora d’aquell país, el va portar a un altre? —No; però «va prometre que l’hi donaria a ell i a la seva descendència després d’ell». Llavors, quan Déu el va cridar fora del seu país i no el va portar a l’altre, on el va deixar això?

TAM1897 Q1 14.12(Congregació) Un pelegrí i un estrany.

TAM1897 Q1 14.13Això va deixar el representant de Déu en aquest món, absolutament sense país en aquest món?

TAM1897 Q1 14.14Però estava absolutament sense país? —Oh, ell esperava «un país millor, és a dir, un celestial».

TAM1897 Q1 14.15Passem al capítol onze dels Hebreus i mirem-ho. Vuitè verset, començant per:—

TAM1897 Q1 14.16Per la fe, Abraham, quan va ser cridat a sortir cap a un lloc que havia de rebre més endavant com a herència, va obeir, i va sortir sense saber on anava.

TAM1897 Q1 15.1Però d’on va sortir?—Del seu país, sense saber on anava. «Per la fe va habitar com a foraster en la terra de la promesa, com si fos estrany, vivint en tendes amb Isaac i Jacob, cohereus de la mateixa promesa.» Ja veieu que no li va donar cap herència, ni tan sols un lloc on posar el peu; i, tanmateix, li va prometre donar-la a ell i a la seva descendència després d’ell. El va fer sortir de la seva pròpia terra; i de cap altra terra de la terra li va donar ni tan sols on posar el peu. Així va quedar absolutament sense país a la terra. D’això estem segurs; però recordeu què deia Déu. Qui era Abraham en aquell temps?—Era «l’amic de Déu», «el pare de tots els qui creuen en Déu». És ell el vostre pare? Teniu un país en aquest món?

TAM1897 Q1 15.2Perquè esperava una ciutat amb fonaments, de la qual Déu mateix és l’arquitecte i constructor. Per la fe, la mateixa Sara, malgrat la seva edat avançada, va rebre forces per concebre, i va donar a llum un fill, perquè va considerar digne de fe aquell que havia fet la promesa. Per tant, d’un sol home, i d’un ja gairebé mort, en van néixer tants com les estrelles del cel en multitud, i com la sorra de la vora del mar, innombrable. Tots aquests van morir en la fe, sense haver rebut les promeses.

TAM1897 Q1 15.3Què va prometre Déu quan el va fer sortir de la seva terra? Li va prometre un país? —Sí. Però no va obtenir un país en aquest món; «sinó que veien les promeses de lluny, i les creien, i les abraçaven, i confessaven que eren forasters i pelegrins a la terra. Perquè els qui diuen això declaren clarament que cerquen una pàtria.» Pot un home buscar un país quan en té un? —No; perquè un home no pot tenir dos països, com tampoc no pot servir a dos amos.

TAM1897 Q1 15.4Bé, diu algú, Abraham era fora del seu país. Sí, però tenia l’oportunitat de tornar si volia. Si encara hagués considerat allò el seu país, de manera que li portés al cor, i hagués sentit enyorament quan es va trobar a vuit-cents o mil milles de distància, i hi hagués hagut una fam a la terra, i no hi hagués hagut tanta excursió al respecte com ell s’esperava, hauria pogut dir, «M’agradaria veure la gent d’allà una sola vegada més, les estimades planes antigues i els arbres familiars. Si només pogués fer això, llavors estaria disposat a tornar i a quedar-me en aquest camp una estona». Si hagués pensat així, hauria tingut l’oportunitat de tornar; perquè està escrit: «Certament, si haguessin recordat aquell país d’on havien sortit, haurien tingut l’oportunitat de tornar».

TAM1897 Q1 15.5Recordar; què vol dir recordar?—Si els seus pensaments haguessin estat plens d’aquell país d’on havien sortit, haurien tingut l’oportunitat de tornar. I l’haurien tinguda, a més; perquè aleshores l’haurien creada.

TAM1897 Q1 15.6Però ara desitgen un país millor, és a dir, un celestial; per la qual cosa [per la qual cosa, per aquesta raó] Déu no s’avergonyeix de ser anomenat el seu Déu, perquè els ha preparat una ciutat.

TAM1897 Q1 15.7Has sortit del teu país? Consulta Romans 4:1-12:—

TAM1897 Q1 15.8Què direm doncs que va trobar Abraham, el nostre pare, segons la carn? Perquè si Abraham hagués estat justificat per les obres, tindria de què gloriar-se; però no davant de Déu. Perquè què diu l’Escriptura? «Abraham va creure Déu, i se li va comptar per justícia.» Ara bé, al qui treballa, la recompensa no se li computa com a gràcia, sinó com un deute. Però al qui no treballa, sinó que creu en aquell que justifica l’impiu, la seva fe se li computa com a justícia. De la mateixa manera, David també descriu la benedicció de l’home a qui Déu li computa la justícia sense obres, dient: «Feliços aquells a qui s’han perdonat les iniquitats i a qui els pecats se’ls han cobert». Benaurat és l’home a qui el Senyor no imputa pecat. Aquesta benedicció, doncs, és només per a la circumcisió, o també per a la incircumcisió? Perquè diem que la fe li va ser imputada a Abraham com a justícia. Com se li va imputar, doncs? Quan era circumcís o incircumcís? No en circumcís, sinó en incircumcís. I va rebre el signe de la circumcisió, un segell de la justícia de la fe que tenia encara essent incircumcís, perquè fos el pare de tots els qui creuen, encara que no estiguin circumcidats, perquè la justícia els fos imputada també: i pare de la circumcisió per a aquells que no són només de la circumcisió, sinó que també segueixen les passes de la fe del nostre pare Abraham, que tenia abans de ser circumcidat.

TAM1897 Q1 15.9Aquesta fe del nostre pare Abraham, que tenia encara sense estar circumcidat, era la fe que tenia quan Déu el va cridar fora de la seva terra, de la seva parentela, de la casa de son pare, i va quedar a la mercè de Déu, sense país al món. I ell és pare de tots els qui creuen, encara que no estiguin circumcidats; i també de tots els altres, sempre que tots seguim les passes d’aquella fe que tenia quan no estava circumcidat. «Si sou de Crist, aleshores sou descendència d’Abraham i hereus segons la promesa».

TAM1897 Q1 15.10«La teva descendència serà forastera en una terra que no és seva». Sou la seva descendència? Sou la descendència d’Abraham perquè creieu en Jesucrist? Sou un foraster a la terra on sou? —Si sou la seva descendència, ho sou. Per què? —Perquè no és el vostre país. Ja no és el vostre país.

TAM1897 Q1 15.11Ara bé, això no és teoria. Això es redueix a una religió pràctica, de cada dia. El germà Dan. Jones ahir, recordeu, parlava de missioners que van a Mèxic, i volia missioners que hi anessin i s’emportessin els seus cors. Ell no vol aquells que deixin els seus cors als Estats Units, o a qualsevol altre estat, quan baixin allà a fer l’obra missionera; perquè aleshores no poden fer l’obra missionera.

TAM1897 Q1 15.12El Senyor volia que Abraham fos un missioner per a totes les persones que després trobés a la terra; i ho va ser. Però Déu sabia, i tothom qui veu això com ho veu el Senyor també ho sap, que cap home pot ser missioner en aquest món si té un país en aquest món. Tu i jo no podem ser missioners en cap altre país si Amèrica és el nostre país. No podem ser missioners a Amèrica mentre Amèrica sigui el nostre país. No pots ser missioner ni tan sols a casa teva si no has sortit primer del teu país. Això és així. És així per la naturalesa de les coses.

TAM1897 Q1 16.1Pregunta.—Com ho deduïu?

TAM1897 Q1 16.2No ho podem demostrar. No pretenc demostrar-ho. El Senyor ho ha demostrat, i tu i jo ho hem d’acceptar i creure-ho.

TAM1897 Q1 16.3Per què som missioners en el món? Vegem-ho. Per què som enviats com a missioners? Missioners de què? Quina és la nostra tasca missionera? Quin és el seu objectiu? Som missioners per a Amèrica o som missioners per a Déu? És Amèrica el país de Déu, independent de tots els altres de la terra? No és prou bona per ser el país de Déu; i tampoc no és prou bona per al poble de Déu, per molt bona que sigui.

TAM1897 Q1 16.4Tu i jo hem de ser missioners de Déu, per cridar la gent a Déu; per cridar-los des d’on són cap a Déu, del pecat a la justícia, de les tenebres a la llum, del país on són, al país millor que Déu ha preparat.

TAM1897 Q1 16.5Ara bé, si Alemanya és el meu país —i si el meu cor és allà, és el meu país—, com puc cridar la gent a un país on no pertanyo, que no és meu? Si Amèrica és el meu país, com puc fer tasques missioneres en nom d’un altre país? —Això no es pot fer. Quan Déu va voler que Abraham fos un missioner seu, un missioner en nom d’un país al qual Déu crida tothom, el va posar on pogués ser de veritat un missioner per a tothom. Déu el va cridar a ser missioner, i en això va posar un exemple per a tothom qui vingués després, del que significa començar a fer tasques missioneres. El primer és sortir del teu país. Així que si vols ser missioner a Nebraska, surt del teu país. Si vols ser missioner a Mèxic, surt primer del teu país. Perquè si has de ser missioner a la terra, el Senyor et diu: «Surt del teu país»; i després ho reforça dient: «del teu país i de la casa de ton pare». Totes aquestes coses obstaculitzen l’obra missionera, fins que no us n’heu allunyat i n’heu sortit. Però quan hàgiu sortit del vostre país, del vostre parentatge i de la casa del vostre pare, aleshores, sigueu on sigueu a la terra, sou un missioner. No heu de ser-ho; ja ho sou. «Qualsevol de vosaltres que no renuncia a tot el que té no pot ser el meu deixeble.» I «el qui estima el pare o la mare més que a mi no és digne de mi.» «Marxa del teu país, de la teva parentela i de la casa del teu pare cap a una terra que et mostraré.»

TAM1897 Q1 16.6Ara bé, fa un moment he dit, i ho torno a dir, que aquest és el cristianisme pràctic de cada dia, tal com sempre l’han practicat aquells que creuen en Déu.

TAM1897 Q1 16.7(Veu) Com pot un home quedar-se a Nebraska i, alhora, sortir del seu país?

TAM1897 Q1 16.8Naixent de nou. Si va néixer a Nebraska, necessita néixer de nou. Si va néixer a Amèrica, que neixi de nou i deixarà el seu país. Si va néixer a Alemanya, que neixi de nou i deixarà el seu país.

TAM1897 Q1 16.9Ara bé, germans, hi ha molt de fons en això. No hi ha res en aquest món que hagi obstaculitzat tant la nostra obra missionera com aquest anar repetidament a un camp de treball estranger i preparar-se per tornar-ne gairebé immediatament. Tothom dels missioners adventistes del setè dia que ha estat en un país estranger sap que això és un fet. I no cal que surti dels Estats Units per descobrir-ho. De fet, s’ha suggerit que seria aconsellable aconseguir un segon vaixell per portar a casa els missioners que el «Pitcairn» s’emporta; com que el «Pitcairn» se’ls emporta, que un altre vaixell els segueixi al cap d’un temps, quan tinguin enyorament, i els porti a casa! Ara bé, això haurà de parar, o mai serem missioners en aquesta terra; el Senyor no vol res d’aquest estil.

TAM1897 Q1 16.10Si el teu cor és en aquest país; o si el teu cor és aquí amb els teus parents; si el teu cor és aquí a casa del teu pare, aleshores, pel bé de la teva ànima i per la causa de Déu, no te’n vagis d’allà fins que no hagis deslligat el teu cor de tot això. Perquè on és el teu cor, allà serà el teu tresor, i voldràs tornar-hi tan aviat com puguis.

TAM1897 Q1 16.11Si vas a un altre país, mentre el teu cor no hi sigui, no podràs fer cap bé mentre hi siguis; seràs una molèstia per a tu mateix i per a tots els qui t’envolten. No pensis que no ho seràs, perquè ho seràs.

TAM1897 Q1 16.12El que hem de fer és saber on és la nostra llar, la nostra llar legítima, i que no és enlloc en aquesta terra; que és al cel, i que hi anirem aviat. I llavors, a qualsevol lloc on se us cridi en aquesta terra, tingueu present que aneu a casa. Aleshores, si és a les illes del Pacífic Sud, si és a Mèxic, seràs a casa; i ho sabràs, i hi seràs per quedar-t’hi i treballar per a Déu on siguis fins que et cridi a un altre camp; i quan hi arribis, encara seràs a casa. D’aquesta manera mai no estaràs en un lloc estrany, i la gent no serà estranya per a tu.

TAM1897 Q1 16.13Ara bé, aquesta idea de tenir qualsevol país d’aquest món funciona just d’aquesta manera. Pel que fa als països, aquell país que és teu és el que ocupa un lloc destacat en la teva ment; i si vas a un altre país, estaràs constantment fent comparacions entre aquell país i el teu. Les lliçons que imparteixis, els sermons que prediqueu, fins i tot la influència que t’acompanya, estaran tan impregnats d’això, sense que tu te n’adonis, que la gent ho notarà constantment. Així doncs, hi ha una barrera entre tu i ells que mai no podràs superar fins que no sortis del teu país.

TAM1897 Q1 17.1Mentre aquella cosa sigui en tu, hi ha una barrera entre tu i ells. La teva obra no pot ser eficaç fins que no es trenqui aquella barrera entre tu i la gent, i vegin que estàs separat del teu país, dels teus parents i de la casa del teu pare. Però quan hagis sortit del teu país, quan hagis renascut, la teva nativitat és en aquell país celestial; la teva llar és allà; i aquella és l’única terra per a la qual tens cor. Llavors no hi haurà cap barrera entre tu i ningú en aquesta terra, i podràs portar l’evangeli a cada home d’aquest món. Trobareu un amic en cada persona que conegueu a la terra; no us seran estranys.

TAM1897 Q1 17.2De fet, pots anar entre la gent d’altres països i descobriràs que són tan bones com la gent d’aquest. L’estiu anterior al passat, vaig estar en diversos d’aquests altres països. Vaig estar a Dinamarca, Noruega, Suècia, Alemanya, Suïssa, Bohèmia, Àustria, Hongria, Bulgària, Turquia, Grècia, Itàlia, els Països Baixos, Anglaterra, Irlanda, Escòcia... en total, setze països diferents. Cadascun d’aquests països, cadascun al seu lloc, va ser per a mi tan bo com ho ha estat mai aquest país.

TAM1897 Q1 17.3En moltes coses són exactament iguals. L’aigua d’allà és exactament com l’aigua d’aquest país. L’herba hi creix exactament com ho fa en aquest país: la punta creix cap amunt. Els arbres hi creixen exactament com en aquest país, i són exactament com els arbres d’aquest país. Fins i tot els éssers humans són en forma i aparença general exactament com en aquest país. Bé, quan els turons, les roques, l’aigua, els arbres, l’herba i la gent d’allà són precisament com els d’aquest país, no són igual de bons que aquests? No hi veig cap diferència.

TAM1897 Q1 17.4Pastor Ballenger.—Tindries la mateixa llibertat per parlar d’aquestes coses en tots aquells països que la que tens aquí?

TAM1897 Q1 17.5Certament. Vaig predicar precisament aquestes coses en aquells països. Es pot predicar l’evangeli a qualsevol lloc. Germans, vaig trobar gent bona a cada pas del camí, i només gent bona. No vaig trobar cap altra mena. Sincerament, no. Gent que eren perfectes desconeguts —que mai no havia vist abans, que no entenia el seu idioma i que no entenien el meu— feia tot el possible per ajudar-me, mostrar-me el camí i ajudar-me en tot el que podia. Als llocs on vaig ser, els diners que duia a la butxaca eren la seva mena de diners. No sabia llegir-los. Quan anava a pagar el bitllet del tramvia, a comprar un bitllet de tren o qualsevol cosa d’aquest tipus, l’únic que podia fer era donar prou diners perquè fos segur i deixar que es quedessin amb el que jo havia de pagar; i ells es quedaven amb això i res més, i em tornaven el canvi correcte.

TAM1897 Q1 17.6Us ho dic, germans, la humanitat és igual a tot arreu. L’única diferència és que en alguns llocs són una mica millors que en d’altres. Aquesta és tota la diferència que trobo. I l’evangeli —l’evangeli és el mateix, ho sabem, a tot el món. No hi ha cap dubte sobre això. I com que l’evangeli és el mateix a tot arreu, està previst per a tota la humanitat. I com que tota la humanitat és tan semblant i tan igual com ho és l’evangeli, quan prens l’evangeli a la manera del Senyor i vas a la gent a la manera del Senyor, descobriràs que sempre i a tot arreu funciona d’aquesta manera.

TAM1897 Q1 17.7Mentre era a Dinamarca, per a mi era realment el millor país de la terra; i el vaig gaudir amb la gent que m’envoltava! Mentre era a Noruega, per a mi era el millor país del món. Quan era a Turquia, per a mi era el millor país de la terra; i si hagués de buscar un camp de missions, aniria directe a Turquia. Els turcs són com la resta de la gent: afables i educats quan et trobes amb ells pel carrer, i pel país, quan et trobes amb ells pel camí.

TAM1897 Q1 17.8El germà Holser i jo vam haver d’esperar mentre el vaixell estava ancorat a Esmirna, Àsia, i vam sortir a visitar les ruïnes d’Efes. Ell va anar més lluny que jo, però vam anar junts unes sis milles cap a l’interior, sols. Vam anar-hi tal com es va als camps per aquí. Vam trobar gent a la carretera tal com passa per aquí. No em vaig sentir en perill de cap mena, i crec que ell tampoc. No vam trobar res que ens espantés. Vam passejar per allà igual que ho faríem aquí. Vam ser a Nicomèdia quan els armenis deien que gairebé no era segur sortir de casa, i sobretot que algú fos trobat caminant pels turons; però nosaltres vam sortir de la ciutat i vam pujar als turons mentre esperàvem els trens. Vam trobar turcs al camí amb els seus carros i bous; els vam trobar descansant a la vora del camí. No vam tenir por. No hi havia cap perill per a nosaltres. Hi havia seguretat a tot arreu.

TAM1897 Q1 17.9Us dic que, a cadascun d’aquests països, la gent és bona, afable, amable i servicial. Deixaran la seva feina per fer-vos un favor, per mostrar-vos el camí, per ajudar-vos a creuar un carrer, per acompanyar-vos un parell de carrers per mostrar-vos el camí, tot i que no us hagin vist mai abans i no esperin tornar-vos a veure mai més. El meu cor es va omplir de sentiments bondadosos envers aquella bona gent que ens envoltava, i desitjaria que poguessin venir amb nosaltres a aquell país millor on podríem estar junts i ser amables els uns amb els altres tot el temps. Com he dit fa un moment, i com us va dir ahir D. T. Jones, això és l’arrel de l’obra missionera. És això. Hi ha hagut persones enviades, disposades, encantades d’anar a una missió a l’estranger. Això era el que havien començat, això eren les seves pretensions; hi van arribar amb una gran despesa. Només un temps després, es rep una carta suplicant per tornar. «Oh, només deixeu-me tornar a casa! No us demano que pagueu el viatge de tornada; només deixeu-me tornar.»

TAM1897 Q1 18.1(Veu) El Consell de Missions Estrangeres dona a aquests la possibilitat de tornar?

TAM1897 Q1 18.2Certament. Com podrien fer-ho d’una altra manera? Això no és cap conte buit. És un fet, germans. Però això no és treball missioner. És clar que la Junta de Missions Estrangeres no voldria que aquestes persones es quedessin allà. El millor que podien fer era deixar-los tornar a casa; perquè l’únic lloc on podien fer alguna cosa era a casa. El seu cor era a casa seva, a Amèrica.

TAM1897 Q1 18.3De fet, alguns tenien tanta por que moririen si s’hi quedaven, que van tornar a casa i van morir. Això és un fet. No faig servir aquesta expressió, ni ho dic d’aquesta manera per jugar amb els vostres sentiments, ni res per l’estil. Hi ha hagut persones que han sentit tanta enyorança que tenien por de no poder viure allà; i van tornar a casa per voluntat pròpia i, poc després, van morir. No haurien pogut fer menys que això si s’haguessin quedat a l’estranger.

TAM1897 Q1 18.4Sé, i també ho sabeu, que molts han anat a missions a l’estranger amb més la idea de fer una excursió que no pas de dedicar-se a la dura tasca missionera. I quan van descobrir, al final del viatge, que no era una excursió, sinó una dura prova; que implicava sacrifici, malaltia i febre alta, que en poc temps va fer que deixés de ser una excursió. Això no era el que tenien al cap quan van marxar.

TAM1897 Q1 18.5Sé, i tu saps, que hi ha un halo en aquesta idea de treball missioner, al principi. Però volem arribar a fets sòlids, apartar la mirada de l’halo i recordar que hi ha una substància dura just darrere. Hi ha una certa aura mística en pujar al tren o al vaixell, amb una gran multitud de gent i molta pompa, quan comencem la missió, honorats així; és clar que això està bé, però els qui hi van han d’estar segurs que la seva ment i el seu cor estiguin posats en alguna cosa més sòlida que això. Cal que tinguin present que, tot i que els germans estiguin disposats a acompanyar-los a l’estació o al vaixell i a vessar llàgrimes, si cal, en la separació, més enllà de tot això, cadascun d’aquests missioners no ha d’oblidar que surt a trobar-se amb dificultats, perplexitats, perills i malalties.

TAM1897 Q1 18.6I que recordi que no només pot trobar-se amb totes aquestes coses, sinó que pot passar per elles, i que no tingui por de morir. Que cadascú estigui perfectament segur que ja és mort abans de marxar, i no tindrà por de morir quan hi arribi. Però si no heu mort abans de marxar, aleshores no marxeu fins que sigueu morts; perquè si no, no fareu cap bé ni a vosaltres mateixos ni a la causa. Només seràs una càrrega per a aquells que ja hi són — si és que n’hi ha cap de fidel abans que hi vagis.

TAM1897 Q1 18.7Això és la veritat, i ho sabeu. Llavors, per què deixaríem que es perdi de vista? Una cosa així ha estat necessària en la nostra tasca tots aquests anys. S’haurien estalviat grans sumes de diners si s’hagués insistit en una cosa així abans que comencéssiu. S’haurien evitat grans errors i una quantitat immensa de misèria si s’hagués insistit en aquesta cosa, i s’hagués insistit abans que els treballadors marxessin.

TAM1897 Q1 18.8Com he dit fa un moment, si realment esteu morts abans de marxar, i mentre hi sou, no us haurà de preocupar gaire la perspectiva de la mort. No vol dir que et moriràs perquè et posis malalt, molt malalt, amb febre ardent. No vol dir que et moriràs, ni que hagis de pensar que has de recollir les coses i començar el viatge de tornada tan bon punt et recuperis, o estiguis prou bé per marxar.

TAM1897 Q1 18.9Coneixo missioners, potser tu també, un en particular i la seva dona, que tinc presents, que van anar a una missió a l’estranger. Tots dos eren joves. Cap dels dos, crec, tenia més de vint-i-dos anys; el marit en tenia probablement vint-i-tres com a màxim. Van anar al seu camp i es van posar a la feina. Amb el temps, van emmalaltir. La dona va ser la primera a ser atacada per la febre local i va estar terriblement malalta —tan malalta com es pot estar i viure, suposo—; però a cap dels dos li va venir la nostàlgia de casa a més de la febre. Van resistir-s’hi amb valentia; el marit va cuidar la seva dona durant la malaltia, i just quan ella era capaç de seure i passejar una mica, ell mateix va ser atacat per la mateixa febre amb tanta gravetat com ella l’havia patit; i ella, en aquell estat de debilitat, el va cuidar fins que es va recuperar. Però ho van superar tot com a cristians valents, gràcies al Senyor. Encara són en aquell camp; tenen èxit en el camp on són, i n’han tingut des del dia que hi van desembarcar. Aquest ha de ser el nostre ideal.

TAM1897 Q1 18.10Ara bé, no dic que cap dels qui van marxar hagués d’haver tornat mai. No dic que cap d’ells hagués d’haver tornat immediatament després d’arribar al camp de missions. Però sí que vull dir, germans, que haurien d’haver sabut abans de marxar si tornarien de seguida o no.

TAM1897 Q1 18.11Que la Junta de Missions pensi que podríeu ser un bon missioner no és una prova suficient perquè actueu i aneu a una missió a l’estranger. Voleu saber per vosaltres mateixos que Déu us crida a anar-hi, i que hi aneu perquè Déu vol que sigueu en aquell lloc. Llavors, quan hi aneu, hi anireu perquè Déu us crida, i sabreu que ell és amb vosaltres mentre hi aneu. Sabràs que ell és amb tu quan hi arribis; i no et deixaràs intimidar per cap dificultat, ni desanimar per cap penúria, ni fer-te enrere per cap malaltia, ni tan sols davant la perspectiva de la mort.

TAM1897 Q1 19.1Si arriba el moment de morir una mort física, no saps com estàs derrotant la causa si fuges per escapar-ne. Tu i jo, cada cristià, i especialment cada cristià adventista del setè dia, perquè és una experiència cristiana, hem d’assimilar aquest únic principi viu: que la tasca del cristià no s’acaba quan mor una mort física. Si és fidel a la seva tasca mentre viu i mor al seu lloc, la seva obra continua després de la seva mort.

TAM1897 Q1 19.2Això és un fet. Si vas amb la crida de Déu, si vas amb Déu amb tu, i si mors abans de marxar, si ets el tipus de missioner que Déu crida —el tipus que era Abraham—, tu mateix has de saber per a tu mateix, davant de Déu, sota Déu i amb Déu, que aquesta és la seva voluntat respecte a tu.

TAM1897 Q1 19.3El fet que avui tinguis la convicció que has d’anar com a missioner no és una prova que hagis de marxar des d’aquesta Conferència per anar a aquell camp. Si la vostra convicció és la correcta i bona, perdurarà. Si no és el tipus de convicció adequat, no hauria de perdurar. S’hauria de fer malbé tan aviat com sigui possible. I si l’heu de mantenir una mica de temps i es fa malbé, és millor que es faci malbé aquí que no pas després d’haver anat al camp.

TAM1897 Q1 19.4Si la vostra convicció és del Senyor, és bona i es mantindrà. David va tenir la convicció durant vint anys que havia de ser rei d’Israel. Però no estava gens ansiós per l’època en què seria rei d’Israel. No va precipitar les coses. Quan tot estava en les seves mans, no va moure ni un dit per posar-se al tron. Tenia una convicció prou sòlida per mantenir-la durant vint anys; i quan el Senyor el va provar i va poder confiar en ell, el va portar ell mateix al tron.

TAM1897 Q1 19.5Així doncs, potser tinguis una convicció sobre un cert camp. Pot ser que vingui de Déu. Ara bé, no intentis dur a terme la teva pròpia idea tant si el Consell de Missions hi creu com si no, o tant si la Conferència hi creu com si no. Simplement espereu Déu i deixeu que sigui ell qui digui a la resta de la gent que això és així. Quan esperem Déu d’aquesta manera i després anem, el Senyor va amb nosaltres i ho sabem; i ell és amb nosaltres mentre hi som, i ho sabem. Aquest és el nostre lloc, i ens mantindrem en aquest lloc fins que Déu ens cridi. I si Déu ens ha utilitzat allà tant com ha pogut, eficaçment, mentre érem vius; i pot utilitzar la vostra influència millor si sou morts; aleshores, el que heu de fer és ajeure-us per morir com un cristià feliç; sabent que Déu continuarà la vostra obra després que hàgiu mort. La convicció que Déu va posar en els cors a través vostre mentre vivíeu i els parlàveu, s’aprofundirà, s’enfortirà i s’estimularà pel vostre bon exemple després que hàgiu mort; i per mitjà d’ell seran portats a Jesucrist.

TAM1897 Q1 19.6Estàs disposat, doncs, que Déu prediqui l’evangeli amb la teva mort, així com amb la teva vida? Estàs disposat que ell prediqui l’evangeli a través teu, mort, físicament mort i al sepulcre, tan certament com estàs disposat que prediqui l’evangeli amb tu viu i caminant per terra? Si no ho estàs, no estàs preparat per anar a una missió.

TAM1897 Q1 19.7Ara ho llegiré de les Escriptures. Obriu el primer capítol de Filipencs. Allà hi ha l’exemple d’aquell missioner a qui Déu va cridar, com a model per a vosaltres, com a exemple per a tots els qui creurien després en Jesucrist, per a la vida eterna. Recordeu les penúries de Pau. Recordeu les seves vicissituds, els seus judicis, les seves persecucions, els seus assots, els seus perills a tot arreu; i sabeu que no va defallir enlloc on es trobés.

TAM1897 Q1 19.8Però, germans, vull que entengueu que les coses que em van passar han resultat més aviat per al progrés de l’evangeli; de manera que els meus lligams en Crist són evidents a tot el palau i en tots els altres llocs. Versicles 12 i 13.

TAM1897 Q1 19.9Quan això es va escriure, ell no sabia en quin dia s’executaria el decret de l’emperador i seria executat. Ho esperava. Ara penseu en totes aquestes coses que va passar. Els flagells, els judicis, les persecucions, els perills, els robatoris, apedregat una vegada i arrossegat fora de la ciutat i deixat per mort. Ara diu: «Voldria que entenguéssiu que aquestes coses m’han passat per al progrés de l’evangeli». Què feia Déu a través de cadascun d’aquests judicis, patiments i perills?—Estava utilitzant l’home per predicar l’evangeli a través seu, de manera que quan aquella gent el va apedregar, el va arrossegar fora de la ciutat i el va deixar per mort, l’Esperit Sant de Déu estava posant en els seus cors el segell de la seva veritat, que aquell home era de Déu, que el missatge que els portava era de Déu; i si s’hi rebel·laven, la seva perdició quedava segellada; i si s’hi rendien, eren salvats.

TAM1897 Q1 19.10Això és el que Déu ha de fer a través nostre. Tot el que som al món és perquè Déu pugui predicar l’evangeli a través nostre. No tant que ho fem nosaltres, sinó que ho faci Déu a través nostre, ja sigui per paraula o per influència; i Déu pot fer-ho tan bé per influència com per paraula. Déu posarà l’evangeli en la nostra influència tan bé com en les nostres paraules. Sempre estem predicant amb la nostra influència tan bé com amb les nostres paraules.

TAM1897 Q1 19.11I molts dels germans en el Senyor, animats per les meves cadenes, s’han fet molt més valents per parlar la paraula sense por. Certament, uns prediquen Crist fins i tot per enveja i discòrdia, i d’altres també de bona voluntat: uns prediquen Crist per contesa, no sincerament, suposant que afegeixen aflicció a les meves cadenes; però els altres ho fan per amor, sabent que estic posat per a la defensa de l’evangeli. Què, doncs? Tot i això, de totes maneres, ja sigui amb falsedat o en la veritat, Crist és predicat; i d’això m’alegro, i m’alegraré. Perquè sé que això es convertirà en la meva salvació gràcies a la vostra pregària i al subministrament de l’Esperit de Jesucrist, segons la meva ferma expectació i la meva esperança, que en res no seré avergonyit, sinó que amb tota audàcia, com sempre, també ara Crist serà glorificat en el meu cos, tant si visc com si moro.

TAM1897 Q1 20.1No està escrit, doncs, que Déu farà servir un home mort per engrandir l’evangeli i la glòria de Jesucrist? Voleu que ho faci a través vostre, quan el pot fer millor amb vosaltres morts que si estiguéssiu vius? Morts, certament, però vius per a ell. Aleshores, no veieu que en aquest bon sentit el cristià no mor mai? «Perquè tots viuen per a ell». «Per tant, visquem o morim, som del Senyor». Ho sou? Si sou del Senyor mentre viviu, sou del Senyor quan sou morts. I tan certament com Déu us utilitza mentre sou vius per predicar l’evangeli, us utilitzarà quan sigueu morts per predicar l’evangeli. I la teva obra no s’aturarà quan estiguis mort. Tan certament com la teva és l’obra de Crist mentre vius, continuarà quan estiguis mort. La teva influència es farà notar, i Déu farà coses a través teu després que estiguis mort, que no pot fer tan bé mentre vius.

TAM1897 Q1 20.2Suposeu que Pau morís. Ho esperava. Mireu el versicle disset del capítol següent. Però, vaja, a la vista d’això, què feia tot el temps? «En això m’alegro, i m’alegraré».

TAM1897 Q1 20.3«I si sóc ofert sobre el sacrifici i servei de la vostra fe, m’alegro i m’alegro amb tots vosaltres». A què es referia quan deia: «Si sóc ofert sobre el sacrifici i servei de la vostra fe»? Esperava cada dia ser ofert com a sacrifici per la fe de Jesucrist. Què feia al respecte? «M’alegro i m’alegro amb tots vosaltres». Què havien de fer? —«Per la mateixa causa, també vosaltres alegreu-vos i alegreu-vos amb mi».

TAM1897 Q1 20.4Esperava que els filípics es regositgessin amb ell quan li tallessin el cap? —Sí; ho diu. Germans, quan ens adonem que la feina del cristià no s’atura quan mor, no ens dedicarem tant a enviar resolucions de condol a la gent perquè algú ha mort. Donem gràcies al Senyor que, tot i que ell és mort, la seva obra continua. Alegreu-vos-en: no pas perquè hagi mort, sinó perquè la seva obra continua; perquè Déu el fa servir millor d’aquesta manera que si estigués viu.

TAM1897 Q1 20.5Per tant, deixem que Déu ocupi tot el lloc, de manera que estimem Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tota la ment i amb totes les forces. Això és ser un missioner.

TAM1897 Q1 20.6I la primera cosa de totes, per ser aquest tipus de missioner, és: «surt de la teva terra».