La Ciència de la Salvació. – Núm. 1

TAM1897 D 46.2Sermó pronunciat el divendres al vespre, 12 de febrer de 1897 Imprès als Butlletins Diaris de la Conferència General del 16 de febrer de 1897, Vol. 1, núm. 3, pàg. 46-47 i del 17 de febrer de 1897, Vol. 1, núm. 4, pàg. 49-53.

TAM1897 D 46.3TOTHOM sap que vivim en una època molt científica, almenys de nom, de professió i d’aspiració. Déu vol que el seu poble sempre estigui al dia. Més encara: vol que el seu poble sempre estigui per davant de l’època. Particularment, vol que el seu poble sempre sigui reformador, i perquè una persona sigui reformadora, ha d’estar per davant de la seva època. Doncs, com que aquesta és una època especialment científica, tant en la professió com en altres aspectes, la causa de Déu, el seu poble, ha de ser científic per satisfer les exigències de l’època. Aquesta és la formulació de la proposició que us convido a estudiar aquesta nit. El Senyor vol que tu i jo acceptem aquesta proposició, que l’estudiem i que hi edifiquem, fins que es demostri en nosaltres davant del món que aquesta proposició és científicament correcta. Si tu i jo, si tots els qui professem el nom de Crist, ho fem, aleshores el Senyor farà aquesta obra. El món ho veurà, i el món ho veurà tant si tu i jo hi participem com si no. Perquè si tu i jo no hi participem, hi participaran aquells que permetin al Senyor fer aquesta demostració a través seu; i si tu i jo no li ho permetem, ens ho perdrem.

TAM1897 D 46.4Però vós dieu: «La salvació és l’obra del poble de Déu». La salvació és l’única causa del Senyor. Això és el que han estat dient aquests altres germans. Això és el que hem tractat en la lliçó d’aquesta tarda, i el que hem tractat en totes les lliçons de l’Epístola als Hebreus. És la lliçó que hem tractat en altres llocs de l’Escriptura. I l’Escriptura diu que no hem de saber res més que Jesucrist i ell crucificat. Ho diu vostè; sí, i jo també ho dic. Dic que l’obra del poble de Déu — tot el que és la causa de Déu en el món — és l’obra de la salvació. I això concorda exactament amb el que ja hem afirmat. Per tant, la salvació és ciència.

TAM1897 D 46.5Més encara: la salvació no és simplement ciència, no és simplement una ciència; és la principal, la clau, el centre de totes les ciències. És la més científica de totes les coses de què tracten les ments dels homes en aquest món. Així que quan el poble de Déu assumeixi la salvació de Déu tal com és en Déu; quan la seva causa de salvació al món es mantingui com a representació, en efecte, de les seves idees de salvació, aleshores es revelarà al món la ciència que està per sobre de totes les altres ciències. Aleshores el poble de Déu podrà comparèixer davant dels mateixos reis de la ciència, i no avergonyir-se, en una època científica.

TAM1897 D 47.1Ara bé, jo estic profundament compromès amb aquesta veritat. I vull que vegeu fins a quin punt és veritat. Vós i jo estem compromesos amb la salvació de Déu. I vull que vegeu per la Bíblia — el llibre de tota veritat — que la salvació és ciència. Llavors, amb mi, estareu compromesos amb aquesta veritat.

TAM1897 D 47.2Primer, doncs, vull que penseu amb seny i que comproveu per vosaltres mateixos no només que la salvació és ciència, sinó que és la més alta de totes les ciències.

TAM1897 D 47.3La paraula «ciència» significa, literalment, coneixement. La ciència de la botànica és el coneixement de la botànica. La ciència de l’astronomia és el coneixement de l’astronomia. Així doncs, un científic va definir la ciència com «el producte del pensament». Tot el coneixement —la ciència— que el món té de l’astronomia és el producte del pensament del món sobre el tema de l’astronomia.

TAM1897 D 47.4Ara la salvació és el coneixement de Déu: «Aquesta és la vida eterna: que et coneguin a tu, l’únic Déu veritable, i a Jesús Crist, a qui has enviat.» Per tant, és ciència. Però aquest coneixement no és producte del pensament humà: és producte del pensament de Déu. Perquè «ull no ha vist, ni orella ha sentit, ni han entrat en el cor de l’home, les coses que Déu ha preparat per a aquells que l’estimen. Però Déu ens les ha revelat per mitjà del seu Esperit; perquè l’Esperit ho escruta tot, i fins i tot les profunditats de Déu». Per tant, la salvació, essent el producte del pensament de Déu, no és només ciència, sinó que és la més alta de totes les ciències.

TAM1897 D 47.5De nou: allò que el món reconeix com a ciència —les ciències naturals— és el producte del pensament dels homes. Els homes pensen amb la ment. És, doncs, amb la ment amb què els homes tracten totes aquestes ciències. Però la salvació tracta de la ment mateixa. Quina és, doncs, la superior? Quina és la superior: aquella que tracta de totes les altres coses, o aquella que tracta de la ment que tracta de totes les altres coses? — Sens dubte, la segona. Doncs, com que amb la ment els homes tracten totes les altres ciències, i la salvació tracta de la pròpia ment, és perfectament evident, no només que la salvació és una ciència tan certament com qualsevol altra, sinó que és una ciència més alta que totes les altres ciències. És la ciència més alta que pot ser coneguda per la ment de l’home.

TAM1897 D 47.6De nou: la Salvació tracta de la ment. Però qui és qui tracta de la ment en la salvació i per mitjà de la salvació? — És Déu mateix. Per tant, com que és Déu mateix qui desenvolupa, qui fa conèixer, aquesta ciència; i com que aquesta ciència és el producte del pensament de Déu; se’n segueix que la ciència de la salvació és la ciència més alta, més profunda i més àmplia que es coneix, no només per la ment de l’home, sinó per tot l’univers.

TAM1897 D 47.7Llegim alguns passatges de les Escriptures. «No us conformeu a aquest món, sinó transformau-vos renovant la vostra ment». Romans 12:2. «Així doncs, amb la ment jo mateix serveixo la llei de Déu». Romans 7:25. «Sabem que el Fill de Déu ha vingut i ens ha donat una ment». «Tenim el pensament de Crist». L’única manera que el Senyor pot arribar a nosaltres és a través de la ment. Ell tracta amb nosaltres només a través de la ment. Ell ens governa només a través de les nostres ments. Mireu: «Amb la ment jo mateix serveixo la llei de Déu, però amb la carn la llei del pecat». I el primer de tots els manaments és aquest: «Escolta, Israel: el Senyor, el nostre Déu, és un sol Senyor: i estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima i amb tota la teva ment.» «La ment carnal és enemistat contra Déu: perquè no es sotmet a la llei de Déu, ni de fet pot sotmetre-s’hi.» La ment carnal que no es pot sotmetre a la llei de Déu — no pot ser — ha de ser canviada, ha de ser intercanviada per una altra ment que sempre serveix la llei de Déu. Aquest canvi de ment és la salvació. Aquesta renovació de la ment és obra de Déu en l’obra de la seva salvació, i no pot ser obra de cap altre. Per tant, és la més alta de totes les ciències — la més alta que és coneguda per la ment de l’home, la més alta que és coneguda per l’univers.

TAM1897 D 47.8No comenceu a veure per què els Testimonis parlen de «la ciència de la salvació»?

TAM1897 D 49.1Ara vull que vegeu que altres també ho pensen. Vull que vegeu que no estic sol en això. Vull que vegeu que per a aquesta posició tenim autoritat —autoritat científica—, és a dir, l’autoritat de persones que entenen de ciència.

TAM1897 D 49.2Si us pogués presentar aquesta nit proves que aquells que entenen totes les altres ciències millor que ningú en aquest món testifiquen que estan més interessats en aquesta ciència que en totes les altres ciències juntes, que hi veuen més coses dignes de la seva consideració que en totes les altres ciències juntes, no diríeu aleshores que estic segur parlant com ho faig, des d’un punt de vista científic? Doncs bé, disposo precisament d’una companyia així — una companyia que entén totes les altres ciències — i tinc les proves, exposades fidelment, que estan més interessats en aquesta que en totes les altres juntes.

TAM1897 D 49.3A 1 Pere 1:10-12, l’apòstol parla de la salvació, i allà hi llegeixo el següent:—

TAM1897 D 49.4De la qual salvació els profetes van inquirir i escorcollar diligentment, els quals profetitzaven de la gràcia que havia de venir a vosaltres, escorcollant què o quina mena de temps significava l’Esperit de Crist que era en ells, quan testimoniava d’abans les passions de Crist i la glòria que havia de seguir. A qui va ser revelat que no era per a ells mateixos, sinó per a nosaltres, que ministraven les coses que ara us són anunciades per aquells que us han predicat l’evangeli amb l’Esperit Sant enviat des del cel; coses que els ÀNGELS DESITGEN EXAMINAR.

TAM1897 D 49.5Què desitgen els àngels contemplar? — La salvació de Déu quan es predica amb l’Esperit Sant enviat des del cel. La paraula grega per a «desitjar», aquí significa «posar el cor en alguna cosa». I la paraula grega per a «mirar» significa: «inclinar-se sobre una cosa per mirar-la; mirar amb el cap inclinat cap endavant; mirar-hi amb el cos doblegat; mirar-hi atentament, inspeccionar amb curiositat — d’algú que voldria familiaritzar-se amb alguna cosa». Aquesta és l’actitud dels àngels envers el tema de la salvació.

TAM1897 D 49.6Ara bé, entenen els àngels altres ciències — la biologia, la geologia, l’ictiologia, l’astronomia... — totes les altres ciències? Ja sabeu que sí. Tothom sap que els àngels entenen a fons totes les altres ciències. Tothom sap que es pot dir amb tota seguretat que tots els àngels entenen totes les altres ciències infinitament millor que cap home no entén, ni ha entès mai, cap ciència en particular. Però als àngels els interessa més el tema de la salvació que no pas totes les altres ciències. Els qui més saben de totes les altres ciències, són els qui més s’interessen per aquest únic tema. Bé, doncs, fa un moment vau estar d’acord amb mi que si pogués citar una autoritat com aquesta, diríeu que anàvem sobre segur adoptant aquesta postura. Vinga, doncs, estem sobre segur. Estem en la millor companyia — sí, la millor companyia científica. Hi ha una autoritat concloent sobre el tema, una autoritat científica.

TAM1897 D 49.7Ara bé, aquesta nit no estic fent cap joc de paraules amb la paraula «ciència». Estic utilitzant les paraules «ciència» i «científic» amb referència a la salvació com una paraula absolutament veritable. La salvació de Déu és realment una cosa científica, no anomenada falsament així, sinó genuïnament, supremament científica. Així que no us penseu gens que estigui fent un joc de paraules amb «ciència» o «científic». L’estic utilitzant amb veracitat, perquè és correcte en aquest context.

TAM1897 D 49.8Però això no és tot: no només desitgen els àngels mirar-s’ho, com qui es vol familiaritzar amb alguna cosa; sinó que es familiaritzen amb alguna cosa. Aprenen en mirar-s’ho i estudiar-ho. Obriu l’Epístola als Efesis, 3:8-11, i veureu aquesta idea expressada:—

TAM1897 D 50.1A mi, que sóc menys que el més insignificant de tots els sants, se m’ha concedit la gràcia d’evangelitzar entre els gentils les inescrutables riqueses de Crist; i de fer veure a tots [ometo la paraula «homes», perquè s’hi ha afegit] quina és la comunió del misteri, que des del principi del món ha estat amagat en Déu, qui va crear totes les coses per mitjà de Jesucrist: amb el propòsit [Mireu, doncs, he de predicar les riqueses inescrutables de Crist per tal de fer que tothom vegi quina és la comunió del misteri que ha estat amagat en Déu, i això és amb la intenció, amb el propòsit] que ara als principats i poders en els llocs celestials els sigui coneguda per l’Església la saviesa de Déu en tota la seva varietat, segons el propòsit etern que ell va establir en Crist Jesús, nostre Senyor.

TAM1897 D 50.2Quina és la «finalitat» de fer que els homes vegin això? — Perquè als principats i potestats «als llocs celestials» («al cel», com ho tradueixen altres versions; i això és correcte) els sigui coneguda la multiforme saviesa de Déu. Els àngels, els principats i les potestats desitgen ardentment contemplar aquest evangeli de salvació quan es predica amb l’Esperit Sant enviat des del cel. I hi miren i l’estudien. I a mesura que estudien, aprenen noves revelacions de la saviesa de Déu — la saviesa de Déu en la seva varietat — segons el seu propòsit etern que va proposar en Crist Jesús, nostre Senyor. Ja sabeu per altres escriptures que aquest misteri de Déu, aquest propòsit etern, es revela en l’evangeli. Sabeu que els principats i les potestats del cel no són eterns d’una manera — no són d’eternitat a eternitat. Són d’un cert punt a l’eternitat, com ho som vós i jo. Gabriel és etern només des del punt en què va ser creat. No és d’eternitat a eternitat.

TAM1897 D 50.3Però Déu és d’eternitat a eternitat. Doncs bé, d’eternitat a eternitat hi havia, i hi ha, un propòsit: el seu propòsit etern que va proposar en Crist Jesús, nostre Senyor. Quant de temps trigaran els àngels a arribar a la profunditat, a esgotar l’estudi, d’aquest propòsit etern? — Fins a l’eternitat. Això és prou clar. Aleshores, com que aquest propòsit es revela a l’evangeli, es fa conèixer a través del misteri de Déu, que és «Crist en vosaltres, l’esperança de glòria», queda prou clar que els àngels l’estan estudiant. I a mesura que l’examinen, hi veuen revelada la multiforme saviesa de Déu, segons el seu propòsit etern. Desitgen examinar-lo. Ho fan, i així aprenen.

TAM1897 D 50.4Bé, doncs, com que entenen totes les altres ciències més que cap home n’entén cap, quan s’hi interessen més que per totes les altres i n’aprenen; no és aquest un fet en què vós i jo podem confiar amb seguretat? Llavors, no és aquest també un tema més digne del nostre pensament, del nostre pensament més elevat, que tots els altres junts? I no ens hi podem dedicar de ple, i donar-hi tota l’ànima, sense ser poc científics? Oh, podem, podem! Fem-ho.

TAM1897 D 50.5Ara, no m’entengueu malament. No estic atacant les altres ciències. No estic dient que totes les altres ciències s’hagin d’ignorar, i considerar-les com a focs follets i indignes de qualsevol atenció. No; estic dient que aquesta és més gran que totes elles; i que qualsevol cosa que estudiem en elles s’ha d’estudiar sota la subjecció d’aquesta que les supera. Només estic dient que totes les altres han d’ocupar un lloc secundari, com a mínim, respecte d’aquesta, si volem ser científics.

TAM1897 D 50.6Penseu-hi! Prenem les nostres pròpies ments naturals amb les quals tractem altres ciències. Jo, o qualsevol home, seria estrictament científic si posés el seu millor i més elevat pensament en una ciència, quan l’autoritat més alta possible li assegurés que en tenia una de superior a l’abast? Seria això científic? — No. Bé, doncs, fins ara veiem que això és una ciència; que és la ciència més alta. Aleshores, qualsevol home que no posi el seu pensament més elevat, el seu millor pensament, i totes les seves forces, en aquesta ciència abans que res, i no la deixi dirigir totes les altres ciències, per la naturalesa de les coses, no és científic.

TAM1897 D 50.7I tampoc no és savi. Perquè, què és aquesta ciència? — La salvació. Molt bé. I és la vida eterna. Suposem que dedico tota la meva vida, totes les meves forces, a altres ciències, descuidant aquesta o considerant-la inferior, l’aconseguiré? — No. Quant de temps tindré, doncs, per estudiar les altres ciències? — Com a molt, només uns quants anys. Llavors, la meva feina en aquestes ciències s’haurà acabat per sempre, i mai més no tindré l’oportunitat d’estudiar-les.

TAM1897 D 50.8Però si em dedico primer a aquest, i deixo que els altres ocupin un lloc secundari fins que l’hagi assegurat, llavors tindré l’oportunitat d’estudiar els altres? — Sí. Durant quant de temps? — Fins a l’eternitat. Ah, doncs no és aquesta la via sàvia? No és aquest l’únic camí savi? I no és aquest l’únic camí científic i assenyat? — Certament que ho és. Vinga, doncs, siguem científics, estrictament, supremament científics.

TAM1897 D 50.9Ara, mirem una mica més enllà. En aquell primer passatge que vam veure sobre els àngels, començava amb els profetes, així: «Del qual salvament els profetes van inquirir i investigar diligentment, els quals van profetitzar de la gràcia que havia de venir a vosaltres», quan van testificar d’antemà els sofriments de Crist i la glòria que havia de seguir.

TAM1897 D 51.1Ara bé, per mitjà dels profetes es va donar per escrit, tal com ho tenim aquí, aquesta ciència de la salvació, aquest producte del pensament de Déu sobre el tema de la salvació. Aquest llibre de ciència, aquesta ciència de la salvació, va venir per mitjà dels profetes. Sabien alguna cosa sobre les altres ciències? — Sí.

TAM1897 D 51.2Això ho podem trobar en diversos llocs — més dels que tindríem temps d’esmentar aquesta nit. Però examinarem dos o tres punts per tal de fer-nos una idea del fet que tenien aquest coneixement.

TAM1897 D 51.3Al capítol quinze de la primera carta als Corintis hi ha una afirmació científica que es va fer uns mil set-cents anys abans que la ciència la descobrís. Ha estat allà durant totes aquestes edats, però els científics del camp corresponent no ho sabien mitjançant el seu propi procés de pensament. És l’afirmació d’una veritat de l’astronomia. Qui creia l’afirmació de la Bíblia la sabia tota l’estona, és clar, encara que mai no hagués sentit la paraula astronomia; però la ciència de l’home no la coneixia i la va descobrir només després de tant de temps.

TAM1897 D 51.4Una altra reflexió: quan aquell autor de la Bíblia va fer aquella afirmació científica que mil set-cents anys després els científics van trobar que era científicament correcta, no va ser una afirmació científica tan veritable durant tot aquell temps com ho va ser després de la seva descoberta? — De cert. Llavors, no ho era quan l’autor la va escriure? — Sens dubte. El passatge és 1 Corintis 15:41:—

TAM1897 D 51.5Hi ha una glòria del sol, i una altra glòria de la lluna, i una altra glòria de les estrelles: perquè una estrella difereix d’una altra estrella en glòria.

TAM1897 D 51.6Això no es sabia fa cent anys, perquè fa aproximadament un temps així un home que es considerava un astrònom important, i que era considerat com a tal entre els seus col·legues, va criticar aquesta afirmació dient que era incorrecta i que era una prova de la ignorància dels escriptors de la Bíblia; perquè ell pensava (és a dir, l’escriptor de la Bíblia pensava) que una estrella difereix d’una altra en glòria, en brillantor, en lloc de per la distància. Aquesta és l’afirmació d’aquest crític al respecte. La seva idea era, i parlava en nom de la ciència de l’astronomia, que l’única raó per la qual una estrella ens sembla més brillant i més bonica que una altra és que una és més a prop nostre que l’altra, de manera que en rebem més llum. Però avui dia, en tots els àmbits de la ciència, se sap que és veritat que hi ha tanta diferència entre les estrelles, en la seva grandesa, bellesa i tons, com entre les flors de la terra. Així que, si poguéssim veure totes les flors de la terra disposades davant nostre en un gran prat, amb tota la seva glòria i varietat de tons, i després poguéssim veure les estrelles del cel tan clarament com veiem aquestes, veuríem una tan variada i bella com l’altra. Això ara se sap, però no es sabia quan es va escriure aquell passatge als corintis.

TAM1897 D 51.7Doncs bé, pregunto: no era aquella una afirmació científica, no era l’afirmació d’una veritat de la ciència, el dia que Pau la va escriure i la va enviar a Corint, tan certament com ho és ara? El fet que la ciència descobrís que era veritat no el va fer veritat, ni hi va afegir una sola partícula de pes com a veritat. El seu descobriment simplement va demostrar que havien trobat una cosa que era veritat, però que no sabien abans, perquè no creien la Bíblia. Si només haguessin llegit això a la Bíblia, i ho haguessin cregut i acceptat, aquell punt de la ciència l’haurien sabut molt abans que cap científic el descobrís.

TAM1897 D 51.8Hi ha una altra ciència: un dia Sir Isaac Newton estava assegut sota un arbre de pomes. Una poma va caure d’una branca a prop seu. Moltes vegades havien caigut pomes dels arbres abans. Ell havia vist caure pomes dels arbres abans. Però aquell dia estava d’humor meditabund i va començar a pensar. Per què va caure aquella poma? Deu ser perquè la terra hi tenia alguna influència que l’atreia cap a si. Com que la terra és més gran que la poma, l’atreuria cap a si quan es desprenia de l’arbre. Es va dir: «Si agafo aquesta poma i la llanço tan alt com pugui, tornarà a caure a terra. Aleshores, si era la influència de la terra la que l’atreia aquesta petita distància, quan jo la llanci tan alt com pugui i torni, això és la prova que la influència de la terra arriba fins allà, subjecta aquella cosa i la fa tornar. Si pogués llançar-la una milla d’altura i tornés enrere, llavors quedaria clar que aquella influència arriba una milla lluny per fer tornar aquella cosa. Llavors, va dir, si això és veritat, aquella influència hauria d’arribar fins a la lluna. Em pregunto si arriba fins a la lluna? Aniré a veure-ho. Va anar a casa seva i s’hi va asseure, va agafar els càlculs astronòmics sobre l’òrbita de la lluna i va fer una llarga sèrie de càlculs. Però no quadraven. Ho va provar una vegada i una altra, però no quadraven; no podia fer que aquella influència arribés fins a la lluna.

TAM1897 D 52.1Ho va deixar de banda durant uns deu anys, si no recordo malament, abans de reprendre-ho. Un dia es va publicar un nou càlcul de l’òrbita de la lluna, que corregia algunes inexactituds de les xifres anteriors. Quan es va publicar, Newton es va dir: «Veurem si això em serveix per al que necessito». Va aconseguir les xifres, es va posar a treballar i va fer una llarga sèrie de càlculs que, és clar, et deixarien a tu i a mi meravellats. Però finalment va arribar a dos o tres xifres del final i va veure que encaixaria. Quedà tan impressionat per aquell fet meravellós que no va poder acabar els càlculs. La ploma li va caure de la mà i va haver de demanar a un amic que els acabés per ell. L’amic ho va fer, i Sir Isaac Newton havia demostrat un fet científic, o més aviat, una nova ciència. Es diu gravetat. I des de llavors ha quedat immortalitzat.

TAM1897 D 52.2Aquella va ser, sens dubte, una gran cosa. Tanmateix, això ja ho deia la Bíblia dos mil cinc-cents anys abans que Sir Isaac Newton ho descobrís a la natura. La gravetat és simplement l’equilibri de l’univers. És aquell principi, aquella llei, com dirien els científics, pel qual es manté l’equilibri de l’univers. És a dir, cada cos de l’univers influeix en tots els altres cossos i s’equilibra amb ells. No només cada cos, sinó cada partícula de matèria de l’univers atrau i influeix en totes les altres partícules de matèria de l’univers.

TAM1897 D 52.3En el món físic, això és simplement el fet corresponent al que hem tractat a la classe bíblica d’aquesta tarda, pel que fa a la vida. Vam descobrir que no es pot tocar ningú ni res sense que es sàpiga a tot l’univers. Un pardal no cau sense que el vostre Pare ho sàpiga, i aquest pardal no cau sense que la seva caiguda es senti a tot l’univers. Això és simplement un fet corresponent a allò.

TAM1897 D 52.4També hi ha un fet espiritual que correspon a aquests dos.

TAM1897 D 52.5On aniré lluny del teu esperit? O on fugiré de la teva presència? Si pujo al cel, tu hi ets; si em faig el llit a l’infern, vet aquí que tu hi ets. Si prenc les ales de l’alba i m’estableixo en els confins del mar, fins i tot allà la teva mà em guiarà, i la teva dreta em sostindrà. Salm 139:7-10.

TAM1897 D 52.6Quan tu i jo pensem un pensament correcte, es percep en algun altre lloc? Pensem un pensament incorrecte. Què és un pensament incorrecte? — El pecat. On comença, doncs, el pecat? — En el pensament. El meu pecat es percep en algun altre lloc de l’univers a part de mi mateix? Qui ho discerneix? — Déu, pel seu Esperit. Oh, doncs, hi ha un fet espiritual al nostre univers que no es discerneix? que no es sent? o un pensament, per bo o per dolent, que no es sent? No veieu, doncs, la gravetat com una ciència? Sir Isaac Newton va descobrir una veritat a l’univers que correspon a altres veritats de l’univers.

TAM1897 D 52.7La llei que va descobrir Newton és, com he dit, aquella per la qual es manté l’equilibri de l’univers. Ara llegiré l’escriptura que mostra que això es sabia dos mil cinc-cents anys abans que Newton ho descobrís. Isaïes 40:12:—

TAM1897 D 52.8Qui ha mesurat les aigües amb la conca de la seva mà, i ha mesurat el cel amb un pam, i ha comprès la pols de la terra en una mesura, i ha pesat les muntanyes en una bàscula, i els turons en una balança?

TAM1897 D 52.9Quan es van establir les muntanyes i els turons, es van equilibrar els uns amb els altres. Va fixar Déu la cosa de manera que el seu equilibri es mantingués? Quin és el nom científic de la llei per la qual es manté l’equilibri de les coses? — Gravetat. De què parlava, doncs, Isaïes? — De la gravetat. Certament que sí.

TAM1897 D 52.10Un científic il·lustra aquest fet amb la petita flor anomenada campaneta de neu. Penseu en dos tipus de flors que es reprodueixen a partir de la llavor. Una és una flor dreta, l’altra és una flor penjada. Heu observat a les flors uns petits eixos que envolten un de central. Ara bé, en una flor dreta que es reprodueix a partir de la llavor, l’espiga central sempre és més curta que les que l’envolten. Si és una flor penjada, l’espiga central és més llarga que les que l’envolten. La raó d’això és que el pol·len que hi ha a les espigues que l’envolten ha de caure sobre la central, o no hi pot haver reproducció de la flor.

TAM1897 D 52.11Ara bé, en una flor dreta que es reprodueix per llavor, aquest fil central ha de ser més curt que els altres, perquè el polen dels altres pugui caure-hi a sobre. Si fos més llarg, veuríeu que el polen cauria més avall i no l’encertaria, i per tant no es formaria cap llavor. Si és una flor penjada, i aquest fil és més curt que els altres, el polen caurà fora i, de nou, no es podrà formar cap llavor. Així doncs, en tota flor dreta que es reprodueix per llavor, la vareta central és més curta que les que l’envolten. En tota flor penjada que es reprodueix per llavor, la central és més llarga.

TAM1897 D 53.1La campaneta de neu es reprodueix per llavor. I tot i que és una flor dreta, la vareta central és més llarga que les que l’envolten. Com pot ser? Ho tornaré a exposar perquè ho entengueu més clarament: la campaneta de neu és, pròpiament, una flor dreta i es reprodueix per llavor. La vareta central, doncs, hauria de ser més curta que les altres. Però és més llarga. Com pot, doncs, reproduir-se per llavor? El Senyor ha proveït per a això. Ha disposat que, tot i ser una flor erecta, es doblegui i s’inclini. Per tant, l’eix central es fa més llarg que els altres, en aquesta flor erecta. Creix i es manté dreta fins que floreix i madura, i està preparada per a la reproducció. Just en aquell moment, abaixa el cap, i quan el pol·len ha caigut al seu lloc, la petita flor s’alça de nou i es manté dreta.

TAM1897 D 53.2Bé, això és bell per si mateix; però aquí és on entra la il·lustració de la llei de la gravetat. Aquest científic em diu que el que fa que la flor s’inclini, que inclini el cap, és l’atracció de la terra. Això és correcte. Què fa que una poma caigui? — El pes. Però el pes és simplement gravetat — del llatí gravus, que significa pes. Què fa que aquella flor dreta inclini el cap? — El pes de la terra. Però per què el pes de la terra no fa que aquella flor baixi el cap abans? — Ah, quan Déu va crear aquella petita flor, va equilibrar la terra, sí, va equilibrar l’univers, per a les seves necessitats. Quan Déu va crear aquella modesta i petita campaneta de neu, va sostenir l’univers en una balança i el va adaptar a la necessitat d’aquella diminuta flor! I si Déu ha pensat en aquella diminuta flor, no pensarà molt més en vosaltres, oh, de poca fe?

TAM1897 D 53.3Ara aquest científic em diu que si la terra —i, per descomptat, l’univers— hagués estat una sola lliura, o una sola unça més pesant del que és, hauria fet que el galanthus s’inclinés abans del moment oportú; perquè, essent més pesant, hauria tingut més influència sobre ell. I en aquest cas, el primer galanthus hauria estat l’últim. Però perquè aquella petita campaneta de neu pogués viure i alegrar la humanitat fins a la fi del món, Déu va ajustar l’univers justament a les necessitats d’aquella flor, de manera que quan arriba el moment exacte de la seva necessitat, el pes és exactament suficient per fer-la inclinar. Llavors, mentre penja perquè es pugui produir la reproducció, una altra força arriba des de les arrels, el tronc es torna una mica més rígid i la flor supera la gravetat i es manté dreta com abans.

TAM1897 D 53.4Qui ha mesurat les aigües en la conca de la seva mà, i ha mesurat el cel amb un pam, i ha comprès la pols de la terra en una mesura, i ha pesat les muntanyes en una bàscula, i els turons en una balança?

TAM1897 D 53.5Qui va establir la balança de l’univers? — Déu. Isaïes ho va afirmar gairebé dos mil cinc-cents anys abans que Sir Isaac Newton ho descobrís. No era un fet científic quan Isaïes ho va escriure? — Sí. No constava en acta durant totes aquelles edats? — Sí. No era una veritat científica tot el temps? — Ho era. Era més una veritat científica quan Newton la va descobrir? — No; els científics van aprendre alguna cosa que no sabien abans, però allà havia estat a la Bíblia tot el temps.

TAM1897 D 53.6Reflexioneu sobre aquestes coses. Déu vol que ho fem. Vol que tu i jo vegem que la salvació, la Paraula que ens ha donat i a la qual ens convida a dedicar el nostre pensament més elevat, no és una qüestió secundària petita i estreta, sinó la cosa més gran que el món pot arribar a conèixer. És la cosa més gran que la ciència del món pot arribar a conèixer. És la ciència més important que el món pot arribar a conèixer.

TAM1897 D 53.7Però no l’hem d’estudiar per ser científics. L’hem d’estudiar per ser salvats; i ser salvats és científic.