Esperit de la Profecia. – Núm. 2

TAM1897 D 21.2Sermó predicat el dimecres al matí, 10 de febrer de 1897 Imprès al Butlletí Diari de la Conferència General, 15 de febrer de 1897, Vol. 1, núm. 2, pàg. 21-22.

TAM1897 D 21.3EL que segueix és només un resum de les intervencions del pastor Jones. Com que moltes persones havien arribat des de la reunió anterior, va ser necessari dedicar una bona part del temps a repassar els punts tractats el dia precedent. A més d’això, l’orador va dir que el problema que tenim com a poble no és que no creguem nominalment que els Testimonis són de Déu, sinó que el que necessitem saber és com creure’ls. Si l’única manera que tenim d’expressar la nostra creença en els Testimonis és dient a la gent que hi creiem, la nostra creença no val res. D’aquesta manera obrim pas perquè la gent dubti de la sinceritat de la nostra fe. Si realment creiem en els Testimonis, no caldrà que ho diguem a la gent. Les nostres vides seran un testimoni de la fe que hi ha en nosaltres.

TAM1897 D 21.4Hi ha un allunyament de Déu, i el temple necessita ser purificat igual que ho va fer en els temps antics a Jerusalem. Hem estat portats a aquesta situació per desatendre els Testimonis de l’Esperit de Déu. Però molts d’aquells que els van desatendre hi creien, i en aquell moment tenien aquests Testimonis a les seves mans, i no es pensaven que els estiguessin desatenent. Per tant, el que volem saber és com considerar els Testimonis de l’Esperit.

TAM1897 D 21.5I no hem de pensar ni per un moment, quan es dóna un testimoni i es menciona un home, que Déu està atacant-lo per destruir-lo. El propòsit del Senyor és separar-lo dels defectes que l’estan perjudicant i obstaculitzant l’obra de Déu. És salvar l’home i destruir el defecte. Déu no destruirà ni condemnarà un home tret que estigui inseparablement lligat al pecat. Quan aquest home es gira d’esquena al seu camí equivocat, reconeix el testimoni i es posa a recte als ulls de Déu, ja no es troba en la posició en què el testimoni el va trobar. Aquell testimoni llavors es pot utilitzar com un advertiment per als altres, però mai no s’ha d’utilitzar per condemnar l’home que ha reconegut el seu error.

TAM1897 D 21.6El camí de Déu és fer de l’home quelcom que no és; donar-li quelcom que no té. No podem aplicar els Testimonis als altres. Ni tan sols a nosaltres mateixos des de fora. Hem d’obrir el cor a Déu per rebre el testimoni, perquè el Senyor implanti el principi diví, donant-nos allò que no tenim, fent-nos quelcom que no som, i així Ell mateix, pel seu Esperit Sant, faci realment l’aplicació del testimoni. Llavors, allò que Déu ha implantat dins nostre apareixerà en les nostres vides i es manifestarà en les nostres accions. Això és acceptar els Testimonis. Qualsevol cosa que no arribi a això no és acceptar-los.

TAM1897 D 21.7El poder que Déu implanta, un cop acollit pel cor, permetrà a l’home resistir a la temptació i enmig de la seva feblesa. Li donarà allò que no posseeix i el farà allò que no és per naturalesa.

TAM1897 D 21.8Quan un home fracassa en un càrrec en què ha estat col·locat, tendim a pensar que Déu s’ha equivocat en permetre que hi fos col·locat; però no n’és així. Déu no es va equivocar en fer de Saül el rei d’Israel; però Saül es va equivocar en no arribar a ser el que Déu volia que fos. Es va equivocar en seguir els seus propis camins i plans, en lloc d’escoltar la veu de Déu. De la mateixa manera, Déu no es va equivocar en fer rei Jeroboam sobre Israel. Tot i que el propòsit de Déu de separar les deu tribus de Judà no es va dur a terme a causa de la perversió del poble, Déu tenia un pla, però Jeroboam no va permetre que es dugués a terme. Déu pot cridar-me a mi o a tu a una posició, i si tenim algun punt feble que impedirà la nostra utilitat, i Déu ens envia un missatge, aquest missatge és per fer-nos el que ell vol que siguem, perquè per la seva gràcia puguem estar on ell vol que estiguem.

TAM1897 D 22.1Dia a dia, els homes revelen si el regne de Déu és en ells. Si Crist regna en els seus cors, guanyen força de principi, poder i capacitat per estar com a sentinelles fidels, veritables reformadors; perquè no hi pot haver reforma si no hi ha una cooperació total amb Jesucrist. Per la gràcia de Crist, els homes han d’utilitzar les facultats que Déu els ha donat per reformar-se a si mateixos [no per reformar els altres, sinó per reformar-se a si mateixos]; mitjançant aquesta acció de negació de si mateix, que el Senyor del cel observa amb aprovació, aconsegueixen victòries sobre les seves pròpies tendències hereditàries i cultivades. Llavors, com Daniel, deixen impressions en altres cors que mai no s’esborraran. La influència arribarà a totes les parts del món.”

TAM1897 D 22.2L’obra de reforma comença amb un mateix. Només puc deixar empremta en els cors dels altres quan m’he reformat a mi mateix. Déu arriba als altres arribant a nosaltres, i arriba als altres a través nostre. Recorreu a 2 Corintis 1:3, 4:—

TAM1897 D 22.3Beneït sigui Déu, el Pare del nostre Senyor Jesucrist, Pare de les misericòrdies i Déu de tot consol, que ens consola en tota la nostra tribulació, perquè puguem consolar els qui es troben en qualsevol aflicció, amb el consol amb què nosaltres mateixos som consolats per Déu.

TAM1897 D 22.4Déu ens consola perquè puguem consolar els altres; Déu ens ajuda perquè puguem ajudar els altres. Se’ns porta a un lloc on necessitem el consol de Déu, perquè puguem consolar els altres. Té altres en ment quan ens consola. «I si patim aflicció, és per a la vostra consolació i salvació». Si jo pateixo, és per a la consolació i la salvació d’un altre home. Potser no trobaré durant anys l’home a qui he de consolar; però algun dia el trobaré, i l’experiència que he tingut em prepara per asseure’m al seu costat, o agafar-lo de la mà, i ser-li una ajuda i un consol. Ell rep de mi allò que jo he rebut de Déu, i ho rep per poder-ho, al seu torn, comunicar a altres, i aquests a d’altres; i així, la influència de la gràcia de Déu impartida a nosaltres s’estén a tota la terra, encara que no sortim de l’estat on vivim. Germans, això és el que Déu vol fer amb nosaltres, i llavors la nostra influència arribarà a totes les parts del món.

TAM1897 D 22.5Ara, a la qüestió: com hem d’acceptar els Testimonis? Llegim com han estat rebutjats realment quan es pensava que s’acceptaven. Llavors sabrem com evitar aquest error i com acceptar-los. Aquí llegeixo d’algú de qui l’«exemple ha fet molt per minar la confiança en els Testimonis». Com ho va fer? — «Ell mateix ha caminat directament en contra de la llum que Déu ha donat.» Però ell no suposava que anava directament en contra d’elles. Pensava que feia el correcte envers elles. Com és que, doncs, es va equivocar tant? Aquí teniu la resposta: «Les reprensions i advertiments del Senyor han estat eludits, i interpretats i anul·lats per les maquinacions dels homes.»

TAM1897 D 22.6Com van ser “eludides”? Aquí teniu la resposta: «Per què vau inventar excuses tan febles?» «Oh, com haurien d’avergonyir-se aquells que s’han apartat del consell de Déu i han intentat tapar la impressió que Déu hauria causat.»

TAM1897 D 22.7Com van ser “interpretades”? Aquí teniu la resposta: van “donar-los la seva pròpia interpretació, dient que no volien dir això.”

TAM1897 D 22.8I així és com els Testimonis van ser eludits, interpretats i anul·lats per aquells que pensaven que hi creien i que pensaven que els acceptaven. Ara, els heu estat eludint amb excuses poc sòlides? Els heu estat interpretant i anul·lant posant-hi la vostra pròpia interpretació, dient que no volien dir tal o qual cosa? — És clar que sí; sabeu que sí. Doncs, aturem-ho ara mateix.

TAM1897 D 22.9Com s’han de rebre, doncs? Com sabrem què signifiquen? Aquí teniu la resposta: «Signifiquen exactament el que diuen». Què signifiquen? — «Exactament el que diuen». Podeu dir què diuen? — Sí, prou fàcil. Aleshores, preneu-los tal com diuen. Obriu de bat a bat el cor a Déu, perquè pel seu bon Esperit hi implanti el principi que es troba en allò mateix que diu; llavors aquest principi apareixerà, brillarà en la vostra vida; llavors haureu acceptat els Testimonis. Llavors sabreu que creieu en els Testimonis. Llavors no hi haurà cap perill d’equivocar-vos. Altres ho sabran, perquè deixareu empremtes en cors que mai no s’esborraran, i ells glorificaran Déu en el dia de la visitació.

TAM1897 D 22.10LA Paraula de Déu és el nostre estàndard. Cada acte d’amor, cada paraula de bondat, cada pregària en favor dels qui pateixen i són oprimits, s’anota davant del tron etern i es posa en el registre imperible del cel. La Paraula divina aboca llum en la comprensió més enfosquida, i aquesta llum fa que els més cultivats sentin la seva ineficàcia i pecaminositat. — Test. núm. 31.