Egipte espiritual

TAM1897 Q1 26.25Sermó pronunciat el divendres al vespre, 5 de març de 1897 Imprès al Butlletí de la Conferència General, primer trimestre de 1897, vol. 2, núm. 1, pp. 26-33.

TAM1897 Q1 26.26Se’m va oblidar esmentar en la lliçó anterior que la història que vaig esbossar està tota a «Empires of the Bible». Des de la pàgina 77 fins a la 150, hi trobeu la història d’Egipte i el terreny que es va tractar en l’esbós que vaig fer ahir a la nit.

TAM1897 Q1 26.27El text per a aquesta nit és Apocalipsi 11:8.

TAM1897 Q1 27.1I els seus cadàvers romandran al carrer de la gran ciutat, que espiritualment s’anomena Sodoma i Egipte, on també fou crucificat el nostre Senyor.

TAM1897 Q1 27.2He llegit aquest versicle amb l’únic propòsit que vegeu que existeix una cosa anomenada Egipte espiritual, i que la paraula de Déu revela allò que és «anomenat Egipte espiritualment».

TAM1897 Q1 27.3L’Egipte espiritual és, en efecte, l’Egipte literal, perquè les coses espirituals són les més literals de totes les coses. Hi ha, com sempre n’hi ha hagut, un Egipte físic allà al nord d’Àfrica, per on flueix el riu Nil; però aquest no és l’Egipte literal; l’Egipte literal és l’Egipte espiritual.

TAM1897 Q1 27.4Ara, referint-nos a les lliçons d’ahir a la nit sobre l’alliberament d’Israel d’Egipte, seguirem de nou el seu itinerari des del punt on es va cantar el cant de Moisès. Quan van creuar el Mar Roig a peu sec, entre les parets de gel, i es van plantar a la riba triomfants de la destrucció dels egipcis, que, en intentar seguir-los el curs, es van ofegar, van ser alliberats corporalment, físicament, de l’Egipte físic; però hi havia un Egipte més profund que aquest, del qual encara no havien estat alliberats.

TAM1897 Q1 27.5Ja sabeu que, pas a pas en la seva experiència, els seus cors eren a Egipte; i quan alguna cosa els decebia, exclamaven: «Tornem a Egipte!». Quan van arribar a les fronteres de Canaà, i el Senyor volia que hi entressin, van exclamar: «Nomenem-nos un capità i tornem a Egipte!». On eren els seus cors llavors? —A Egipte. El primer en els seus pensaments era sempre Egipte.

TAM1897 Q1 27.6Mentre estaven al mont Sinaí, després d’haver sentit la veu del Senyor, esperant que Moisès tornés del cim de la muntanya amb la llei de Déu, es van fer un ídol i el van adorar; i quin ídol era? —El vedell d’Egipte. Llavors, després d’haver escoltat la veu del Senyor des del cim del Sinaí, proclamant la paraula de la seva llei, i d’haver sentit el so de la trompeta cada cop més fort, i d’haver vist el cim de la muntanya cobert del tot per un fum —després de tot això—, es pot veure clarament que Egipte era tan present en els seus cors que es van tornar a l’idolatria d’Egipte en lloc d’esperar que Moisès tornés del cim del Sinaí amb el missatge de Déu. I quan van haver de tornar enrere des de les fronteres de la terra i es van veure obligats a errar pel desert, podeu veure que va ser a causa d’aquesta mateixa esclavitud egípcia que els retenia i de la qual no eren lliures. Us adonareu que quan el Senyor els alimentava diàriament amb pa del cel — menjar d’àngels —, estaven tan lluny d’ell i tan completament immersos en Egipte, que van dir: «Ai, si tornéssim a Egipte, on teníem porros, cebes i alls!».

TAM1897 Q1 27.7No cal que us citi cap altra instància; això ja és suficient per cridar la vostra atenció sobre el fet que Israel no havia sortit completament d’Egipte quan es va plantar a la riba del Mar Roig i va cantar el cant de Moisès. Físicament, eren fora d’Egipte, però espiritualment no. Havien estat alliberats de l’esclavitud corporal egípcia, però estaven lligats per l’esclavitud espiritual egípcia; i el problema és que mai no van sortir de l’esclavitud egípcia. Van morir en l’esclavitud egípcia. Quan el Senyor va promulgar la seva llei al Sinaí, Moisès els va dir que això era perquè no pequessin. Ara llegiu de nou Hebreus 11:25: «Preferint més patir aflicció amb el poble de Déu que gaudir dels plaers del pecat per un temps». Però vam veure en la nostra altra lliçó que els plaers del pecat a què es referia allà no eren més que els plaers d’Egipte. Com que Moisès era hereu del tron d’Egipte, tota la riquesa d’Egipte, tota la glòria d’Egipte i tot el poder d’Egipte estaven a punt de caure en les seves mans, ja que només havia de pujar al tron i gaudir-ne. Aquests eren els plaers d’Egipte; però el relat diu que eren els plaers del pecat. Llavors, què és l’esclavitud espiritual d’Egipte? I què és l’Egipte espiritual? —L’esclavitud del pecat.

TAM1897 Q1 27.8Hi ha una altra manera d’assolir-ho, simplement amb un esbós. Déu va cridar Abram, recordeu, fora de Caldea cap a una terra que li mostraria. Encara no li havia donat la terra; hi havia una fam a la terra on era, i va baixar a Egipte, i allà Sarai va obtenir una criada egípcia anomenada Agar. Déu va prometre a Abram que la seva descendència seria com les estrelles del cel. Per manca de fe, la promesa no es va complir tan aviat com s’esperaven, i Sarai li va dir a Abram: «El Senyor m’ha impedit de tenir fills; la promesa no s’ha complert; aquí tens la meva criada egípcia; pren-la i potser el Senyor ens donarà descendència per mitjà d’ella». Això es va fer; va néixer Ismael; i el Senyor li va dir a Abram que Sarai tindria un fill de debò, que donaria un fill, i que l’anomenarien Isaac. I Abram va respondre: «Que Ismael visqui davant teu!».

TAM1897 Q1 27.9Aquella criada egípcia era una esclava; i el seu fill era un fill d’esclau, un servent esclau. Ara bé, quan Abram va dir: «Oh, que l’Ismael visqui davant teu!», pregava que Déu comptés l’Ismael com la descendència promesa a través de la qual vindria la redempció i la llibertat per als fills dels homes i tots els fills de Déu. Però, podria la llibertat arribar a qualsevol persona a través d’un esclau? Abram mateix era lliure. Havia de ser redimit per la descendència promesa. Si ara el seu fill, essent un fill d’esclau, fos acceptat com la descendència promesa, el mateix Abram seria portat a l’esclavitud, en lloc de ser alliberat d’ella. I tots els qui es sotmetessin a Ismael també serien portats a l’esclavitud. Però, quina esclavitud? —L’esclavitud del pecat. Però la seva mare era una esclava egípcia. I com que Ismael era un fill d’esclau, era una esclavitud egípcia. No veieu, doncs, que hi havia un esclavatge egipci —un Egipte espiritual— en la família d’Abram?

TAM1897 Q1 28.1Recorreu a la carta als Gàlates i veurem clarament que el Senyor posa de relleu aquest punt. Recordeu el passatge de Gàlates 4:22-24:—

TAM1897 Q1 28.2Perquè està escrit que Abraham va tenir dos fills, un de l’esclava i l’altre de la dona lliure. Però el que va néixer de l’esclava va néixer segons la carn; el que va néixer de la dona lliure va néixer segons la promesa. Aquestes coses són una al·legoria, perquè aquests són els dos pactes: el de la muntanya de Sinaí, que engendra a l’esclavitud, que és Agar.

TAM1897 Q1 28.3Això, com veieu, fa referència directa a la família d’Abram i a Agar, l’egípcia. Aquell pacte, diu, genera esclavatge, que és Agar. Agar, en la família d’Abram, representa, en l’al·legoria, el pacte del Sinaí. Aquell pacte va generar esclavatge. Agar era una egípcia. Llavors, quin esclavatge es representa en el pacte del Sinaí?—L’esclavitud egípcia. Però era un esclavatge espiritual. Per tant, aleshores hi havia un Egipte espiritual. Llegiu els versicles 25 i 26:—

TAM1897 Q1 28.4Perquè aquesta Agar és el mont Sinaí a l’Aràbia, i correspon a la Jerusalem actual, que és en esclavatge amb els seus fills. Però la Jerusalem celestial és lliure, que és la mare de tots nosaltres.

TAM1897 Q1 28.5Així que quan Abram va dir: «Que Ismael visqui davant teu», demanava que un esclau fos acceptat com a llavor promesa. Demanava que Déu, tota la humanitat i tot l’univers anessin a la captivitat egípcia a l’Egipte espiritual. Egipte és el símbol de les tenebres i també el símbol del pecat, com hem vist. El pecat també és les tenebres mateixes. Egipte, doncs, que representa el pecat i la foscor, és evident que el pecat i la foscor són l’Egipte espiritual.

TAM1897 Q1 28.6El Senyor mai no podria acceptar un esclau com a llavor promesa. Així doncs, el Senyor va respondre a Abraham amb aquestes paraules:—

TAM1897 Q1 28.7Sara, la teva muller, et donarà un fill de debò; i li posaràs el nom d’Isaac; i establiré el meu pacte amb ell com un pacte perpetu, i amb la seva descendència després d’ell. I pel que fa a Ismael, t’he escoltat: vet aquí que l’he beneït i el faré fecund, i l’incrementaré moltíssim; engendrarà dotze prínceps, i el faré una gran nació. Però el meu pacte l’establiré amb Isaac, que et donarà Sara en aquesta època l’any que ve.

TAM1897 Q1 28.8Isaac era la descendència promesa. I penseu-hi bé! Isaac mai no va anar a Egipte. Ho recordeu. Hi va haver una fam a Egipte i ell va començar a anar-hi, però el Senyor li va dir: «No vagis a Egipte». Abraham va ser a Egipte; Sara va ser a Egipte; Israel va ser a Egipte, però Isaac mai no va anar a Egipte. Ell era el fill de la promesa, nascut de l’esperit, des del principi. Tornem a llegir:—

TAM1897 Q1 28.9Abraham tenia dos fills, un de l’esclava i l’altre de la dona lliure. Però el que era de l’esclava va néixer segons la carn; el de la dona lliure, en canvi, va néixer segons la promesa. Aquestes coses són una al·legoria, perquè aquests són els dos pactes: el de la muntanya de Sinaí, que engendra en l’esclavitud, que és Agar. Perquè aquesta Agar és el mont Sinaí a l’Aràbia, i correspon a la Jerusalem actual, que és en esclavatge amb els seus fills. Però la Jerusalem celestial és lliure, i és la mare de tots nosaltres. Perquè està escrit: «Alegra’t, estèril que no infantes; esclata i crida, tu que no tens dolors de part; perquè la desolada té molts més fills que la que té marit». Ara bé, nosaltres, germans, com Isaac, som fills de la promesa.

TAM1897 Q1 28.10I qui som nosaltres? —«Si sou de Crist, aleshores sou descendència d’Abraham i hereus segons la promesa». Isaac era el fill d’Abraham, el fill de la promesa. I quan esdevenim descendència d’Abraham per la fe en Crist, alliberats de l’esclavitud del pecat —de l’Egipte espiritual—, som com era Isaac; i ell mai no va ser a Egipte.

TAM1897 Q1 28.11Així doncs, veieu que l’esclavitud egípcia i la llibertat cristiana eren presents en la família d’Abraham. Ismael va néixer segons la carn i representava l’esclavitud egípcia. Isaac va néixer segons l’Esperit i representava els fills de Déu per la fe en Jesús.

TAM1897 Q1 28.12Va néixer Josep i, de jove, va anar a veure els seus germans, i els ismaelites van passar, el van comprar, el van portar a Egipte i el van vendre allà. I després la casa de Jacob va baixar a Egipte i, finalment, van ser alliberats de l’esclavitud egípcia. Això és suficient perquè pugueu veure tot el seu itinerari, des de la crida d’Abraham fins al moment en què van arribar a les fronteres de la terra promesa. Veieu que hi havia un Egipte espiritual, a més de l’Egipte físic; i que quan el poble va ser alliberat físicament d’Egipte, hi havia un Egipte més profund del qual havien de ser alliberats si volien ser fills de Déu.

TAM1897 Q1 28.13Ara llegeixo el passatge al qual em vaig referir ahir a la nit. Es troba a *El gran conflicte*, vol. 4, pàgina 457, d’aquesta gran edició:—

TAM1897 Q1 28.14La història de l’antic Israel és una il·lustració sorprenent de l’experiència passada del cos adventista. Déu va guiar el seu poble en el moviment de l’Advent, tal com va guiar els fills d’Israel des d’Egipte. En la gran decepció, la seva fe va ser provada, tal com ho va ser la dels hebreus al Mar Roig.

TAM1897 Q1 28.15Llavors, en la gran decepció del poble adventista, en quin punt de la història d’Israel es trobaven?

TAM1897 Q1 28.16(Veus) Al Mar Roig.

TAM1897 Q1 28.17Déu volia que Israel en aquell temps, com vam llegir ahir a la nit, anés tot recte fins a la terra que havia promès a Abraham: a la seva santa habitació, el lloc que s’havia fet per a si mateix per habitar-hi; a la seva herència; al santuari que les seves mans havien establert. I només era un viatge d’onze dies d’Egipte a aquella terra. Però a ells els va costar quaranta anys. I només quatre dels qui van sortir-ne mai hi van arribar.

TAM1897 Q1 28.18(Veu) Quatre, o dos?

TAM1897 Q1 29.1Quatre. No sabies que eren quatre? Hi havia Caleb i Josuè, i els dos sacerdots, fills d’Aaron: Eleazar i Itamar. És clar que sempre se’n parla com si fossin dos —Caleb i Josuè—, però els dos sacerdots també hi van entrar.

TAM1897 Q1 29.2(Veu) Potser no tenien vint anys.

TAM1897 Q1 29.3Sí; tenien trenta anys; perquè van ser ungits per a l’ofici del sacerdoci. Així doncs, en la gran decepció, el poble de l’Advent es va trobar, per dir-ho d’alguna manera, al Mar Roig.

TAM1897 Q1 29.4Si haguessin confiat encara en la mà guiadora que havia estat amb ells en la seva experiència passada, haurien vist la salvació de Déu. Si tots els qui havien treballat units en l’obra el 1844 haguessin rebut el missatge de l’àngel tercer i l’haguessin proclamat amb el poder de l’Esperit Sant, el Senyor hauria obrat poderosament amb els seus esforços. Una inundació de llum hauria inundat el món. Fa anys els habitants de la terra haurien estat advertits, l’obra de tancament hauria estat completada i Crist hauria vingut per a la redempció del seu poble.

TAM1897 Q1 29.5Quan?

TAM1897 Q1 29.6(Veus) Fa anys.

TAM1897 Q1 29.7On ha estat, doncs, aquell poble des de la decepció?

TAM1897 Q1 29.8(Veus) Al desert.

TAM1897 Q1 29.9Igualment com Israel abans. Però per què Israel d’antany va ser retingut al desert? —Per incredulitat. No van veure el que el Senyor tenia per a ells. I la raó per la qual no ho van veure va ser perquè no van creure en Déu. Si haguessin cregut en Déu, haurien vist el que no van veure. I aquest és el problema d’aquest poble. No hem cregut les coses que es van dir a Israel en els temps antics. Se’ns diuen a nosaltres igual que a ells. Precisament l’evangeli que es predica a nosaltres és el mateix que es va predicar a ells.

TAM1897 Q1 29.10Tinguem, doncs, por que, havent-nos quedat la promesa d’entrar en el seu repòs, algú de vosaltres sembli no haver-hi arribat. Perquè a nosaltres se’ns va predicar l’evangeli, igual que a ells; però la paraula predicada no els va aprofitar, en no anar unida a la fe en aquells qui la van sentir. Perquè nosaltres, els qui hem cregut, hi entrem en repòs.

TAM1897 Q1 29.11Així doncs, el que els va impedir d’entrar a la terra és precisament el que ens impedeix a nosaltres d’entrar-hi. I, com vaig dir ahir a la nit, per dret no hauríem de ser aquí en absolut, perquè no hauríem d’estar en el món. Així com Israel no hauria d’haver estat al desert durant quaranta anys, així tampoc no hauríem de ser aquí en aquest desert. Escolteu:—

TAM1897 Q1 29.12No era la voluntat de Déu que Israel errés durant quaranta anys pel desert; desitjava portar-los directament a la terra de Canaà i establir-los allà, com a poble sant i feliç. Però «no hi van poder entrar a causa de la incredulitat». A causa de la seva infidelitat i apostasia, van perir al desert, i se’n van alçar d’altres per entrar a la terra promesa. De la mateixa manera, no era la voluntat de Déu que la vinguda de Crist es retardés tant, i que el seu poble romanés tants anys en aquest món de pecat i de dolor. Però la incredulitat els va separar de Déu. Com que es van negar a fer l’obra que ell els havia assignat, se’n van alçar d’altres per proclamar el missatge. En misericòrdia pel món, Jesús retarda la seva vinguda, perquè els pecadors tinguin l’oportunitat d’escoltar l’advertiment i trobin en ell un refugi abans que la ira de Déu sigui vessada.

TAM1897 Q1 29.13No era la voluntat de Déu que la vinguda del Crist es retardés tant, i que el seu poble romanés tants anys en aquest món de pecat i de dolor. Ah, nosaltres en som els responsables. No és així? On rau la responsabilitat? En què som culpables?—La incredulitat. Però què hi havia en els cors d’Israel que va causar la seva incredulitat?—Egipte, Egipte, Egipte. Què hi havia, doncs, en els cors d’aquest poble que va causar aquesta incredulitat i aquest allunyament de Déu?—Egipte, tan certament com Egipte ho va fer allà lluny. Espiritualment, allò que és Egipte —el món, la idolatria, la foscor, que és la incredulitat. La paraula «incredulitat» ho expressa tot. Sabeu que la mateixa paraula «Egipte» és un símbol de foscor.

TAM1897 Q1 29.14Repasseu de nou aquest passatge:

TAM1897 Q1 29.15Si tots aquells que havien treballat units en l’obra el 1844 haguessin rebut el missatge de l’àngel tercer i l’haguessin proclamat amb el poder de l’Esperit Sant, el Senyor hauria obrat poderosament amb els seus esforços.

TAM1897 Q1 29.16Atès que el Senyor va obrar poderosament amb els seus esforços a l’inici de l’obra, quina és la raó de la manca? — Manca de l’Esperit Sant. L’única manca és el poder de l’Esperit Sant. Això és el que ens dona el poder i el que obra les grans obres. És l’Esperit Sant; i si s’hagués rebut, «una inundació de llum s’hauria vessat sobre el món».

TAM1897 Q1 29.17Això és el que s’afirma en l’Apocalipsi, al capítol divuit: «Un altre àngel va baixar del cel, tenint gran poder; i la terra es va il·luminar amb la seva glòria». Això és precisament el mateix que s’assenyala aquí. Què reté aquella inundació de llum? Aquella inundació de llum ha estat esperant per desbordar-se sobre el món des d’aquell temps? —Sí. Què l’ha retinguda després de 1844? —La incredulitat. Què l’ha retingut des de llavors? —La incredulitat. No és, doncs, hora que trobem alliberament de l’esclavitud egípcia? Oh, penseu-hi! El missatge s’hauria proclamat en el poder de l’Esperit Sant; el Senyor hauria obrat poderosament amb els seus esforços; un diluvi de llum s’hauria vessat sobre el món; fa anys els habitants del món haurien estat advertits, l’obra final hauria estat completada, i Crist hauria vingut per a la redempció del seu poble! Oh, doncs, no ens demorem més! Per què no serem alliberats d’Egipte i de tot el que implica la paraula —l’Egipte espiritual? Que es doni l’Esperit Sant i porti aquell poder immens a treballar per als pecadors; perquè aquella inundació de llum il·lumini el món; perquè el món sigui advertit; perquè Crist vingui; perquè siguem redimits d’aquest món de pecat i de dolor.

TAM1897 Q1 30.1Ara ja veieu la situació fins ara. La foscor i l’esclavitud egípcies han estat sobre nosaltres tots aquests anys, tan certament com ho van ser sobre Israel després de creuar el Mar Roig i mentre eren al desert. I Déu ha ofert alimentar també aquest poble amb pa del cel — pa que Ell pot aprovar, pa que Ell els pot donar i que comportarà una condició tal que Ell els pugui beneir amb tota benedicció espiritual. Però aquí, tants encara diuen: «Oh, la nostra ànima detesta aquest pa lleuger». Tornem a Egipte, on podem tenir cebes, porros i alls. Si això és reforma sanitària, no en vull ni una mica. On hem estat? Deixarem que el Senyor ens alimenti? Acceptarem el menú que Déu ens ofereix? O desitjarem els porros, les cebes i els alls, i les olles de carn d’Egipte? Aquesta és la qüestió.

TAM1897 Q1 30.2Ara heu convingut que aquesta és la situació, que l’esclavitud a Egipte és la causa de tot això, i que la incredulitat és la causa de l’esclavitud a Egipte. Heu acordat que ara no cal que esperem més per ser alliberats de l’esclavitud d’Egipte, tal com no ho van haver de fer els altres. Ara estudiarem un moment com serà aquest alliberament; i la clau rau en aquestes paraules: «Aquests són els qui guarden els manaments de Déu i la fe de Jesús».

TAM1897 Q1 30.3Fem una ullada als manaments de Déu i examinem-los un moment, en el capítol vint de l’Èxode. Si es volgués alguna prova més que encara estem sota la influència de l’esclavitud egípcia, sens dubte, aquesta qüestió és la gota que fa vessar el got i confirma la prova. Fins fa molt poc, vós i jo mai no havíem vist una còpia dels deu manaments, publicada pels Adventistes del Setè Dia, que els inclogués a tots deu. Jo no ho vaig fer fins fa molt poc. I, tanmateix, hem parlat de guardar els manaments; hem predicat a altres persones sobre els manaments; hem assenyalat com Roma ha canviat els manaments i n’ha deixat fora el quart i ha dividit el desè, mentre que tot aquest temps nosaltres mateixos, a partir de les nostres còpies publicades dels manaments, o de les que vam comprar que algú altre havia publicat, hem deixat fora una part dels manaments.

TAM1897 Q1 30.4Déu va parlar la seva llei des del cel. Va parlar més del que pertanyia als manaments? Va parlar massa? Va parlar més del que calia? —No; perquè era perfecta, i no hi havia res a afegir quan va deixar de parlar. Doncs, com que no hi havia res a afegir quan va deixar de parlar, va començar abans del necessari? Com que no hi havia res a afegir quan va deixar de parlar, hi ha alguna cosa abans que comencés a parlar directament a nosaltres pel nostre bé? En altres paraules, va dir una paraula de més o una de menys? —No! no! no!

TAM1897 Q1 30.5Vegem, doncs, què va dir. Aquí ho teniu: «I Déu va pronunciar totes aquestes paraules, dient: ... No tindràs altres déus davant meu». És aquí on comença? Comença a parlar amb: «No tindràs altres déus davant meu»?—No. Heu començat aquí? Ja sabeu que sí. Bé, si Déu no va començar allà, i tu i jo comencem allà, no estem deixant fora alguna cosa que ell va dir, que també és essencial per al nostre bé? On va començar? Llegiu-ho. «I Déu va pronunciar totes aquestes paraules, dient: Jo sóc el Senyor, el teu Déu, que t’ha tret de la terra d’Egipte, de la casa de servitud. No tindràs altres déus davant meu.»

TAM1897 Q1 30.6No veieu que hem deixat de banda justament allò que mostra la llibertat de l’esclavitud egípcia? I per què ho hem deixat de banda? Ah, perquè hem considerat que no hem estat alliberats d’Egipte, i això és cert. Hem considerat que mai no vam ser trets de la terra d’Egipte, i per la nostra incredulitat, això és cert. Hem pensat: «Mai no vam ser esclaus de cap home». Però ho érem. Estàvem esclavitzats a nosaltres mateixos, al poder del pecat — a l’Egipte espiritual. Però aquesta nit hi ha alliberament de l’esclavitud egípcia, i Déu ens crida a aquesta alliberació de l’esclavitud egípcia. I ell us diu a vós i a mi aquesta nit, amb una veu que trona com la que va fer-ho des del Sinaí, amb la salvació de Jesucrist dins seu: «Jo sóc el Senyor, el teu Déu, que t’ha tret de la terra d’Egipte, de la casa de servitud». Voleu sortir? Admetreu que us ha alliberat de la terra d’Egipte? De la casa de servitud? Si no, per què?

TAM1897 Q1 30.7Els nostres enemics ens ho llencen a la cara: «Oh, aquests manaments no són per a mi. Jo mai no he estat tret d’Egipte». Els enemics de la llei de Déu, els enemics de la salvació de Déu, us ho llencen a la cara. Ens ho han dit a mi —a tots nosaltres— que aquella llei no vincula ningú més que els jueus, perquè ningú més ha estat mai alliberat de l’esclavitud egípcia que els jueus. Diuen: «Oh, no em cal que em prediqueu això, a mi no m’han tret mai d’Egipte». Això és cert, és clar; però no els fa cap mèrit. Tu i jo hem d’alçar-nos com aquells que han estat redimits de l’esclavitud egípcia, i respondre a això dient: «Gràcies al Senyor, que m’ha tret d’Egipte»; i: «Germà meu pobre i desemparat, si no ets alliberat d’Egipte, periràs en la corrupció d’Egipte».

TAM1897 Q1 30.8És clar que ningú no pot guardar aquella llei mentre és a Egipte. No ho podien fer. Déu els va alliberar d’Egipte perquè poguessin guardar la llei. Estar a Egipte és estar en el pecat, i ningú no pot guardar la llei de Déu en el pecat; perquè el pecat mateix és la transgressió de la llei. És clar que no podeu guardar els manaments mentre sigueu a Egipte. No podeu; jo no puc. Però que el Senyor ens alliberi, i llavors podrem guardar els manaments, i no pas abans. El Senyor ho sabia prou bé; per això, quan va voler que Faraó deixés anar els fills d’Israel, va dir: «Deixa anar el meu poble, perquè em serveixin». És clar que no podien servir Déu a Egipte. Volia que fossin alliberats, no només corporalment, sinó espiritualment. I llavors, quan els va donar la seva llei per guardar, el primer que els diu és: «Jo sóc el Senyor, el teu Déu, que t’ha tret de la terra d’Egipte, de la casa de servitud», perquè la poguessin guardar.

TAM1897 Q1 31.1Quin tipus de llei és aquesta, al capdavall? —Una llei espiritual. «Sabem que la llei és espiritual». Quin és, doncs, l’Egipte del primer versicle de la llei? —És l’Egipte espiritual. «La llei és espiritual». L’Egipte que es menciona a la llei és, doncs, l’Egipte espiritual, i significa per a tu i per a mi l’alliberament de l’Egipte espiritual, que és l’alliberament de l’esclavitud del pecat.

TAM1897 Q1 31.2S. H. Lane.—Creieu que durant un temps estaven espiritualment fora d’Egipte?

TAM1897 Q1 31.3És difícil de dir. Moisès sempre ho va ser, és clar; Caleb sempre ho va ser; Josuè sempre ho va ser.

TAM1897 Q1 31.4E. J. Waggoner.—Els setanta ancians van veure Déu.

TAM1897 Q1 31.5Sí; van veure Déu. Tanmateix, és difícil de dir pel que fa al poble, si eren fora d’Egipte. Moisès sempre ho va ser. Fins i tot mentre era a l’Egipte físic, espiritualment n’era fora. Caleb i Josuè sempre van estar espiritualment fora d’Egipte. En el cant triomfal al Mar Roig, tota la denominació, he pensat, era espiritualment fora d’Egipte, si s’hi haguessin aferrat. Com va dir el Senyor: «Oh, si el meu poble hagués escoltat la meva veu i hagués caminat en les meves lleis, aleshores hauria sotmès ràpidament els seus enemics sota ells». Però quan la seva fe va ser provada, en el primer pas que van fer, quan van ser a Mara, on hi havia aigua amarga, van abandonar la seva fe i van desitjar tornar a Egipte. Quan arribem a una experiència amarga, ho hauríem de prendre com a prova que el Senyor ens ha abandonat? —No; doneu gràcies al Senyor que aquella experiència amarga és per al nostre bé, i Déu és capaç de convertir l’amarg en dolç.

TAM1897 Q1 31.6(Veu) Perdoni, germà Jones, però aquí hi ha un versicle —el vint-i-setè versicle de l’onzè capítol dels Hebreus— que mostra que Moisès es va apartar d’Egipte just allà a Egipte.

TAM1897 Q1 31.7Certament. De manera que, tot i que físicament era a Egipte, espiritualment era fora d’Egipte.

TAM1897 Q1 31.8E. J. Waggoner.—Els rescatats del Senyor vindran a Sió cantant.

TAM1897 Q1 31.9Sí: i si haguessin continuat cantant el cant de Moisès, i amb la fe amb què el van cantar aleshores, haurien continuat cantant fins a entrar a la terra. I això és el que Déu vol que tinguem present. Vol que posem els nostres cors en aquella bona terra; i llavors, amb els cors allà, el desig de les nostres vides hi serà. I llavors Déu pot omplir aviat les nostres vides amb l’alegria d’aquella terra beneïda. I això és: Déu amb nosaltres.

TAM1897 Q1 31.10Ja sabeu prou bé que fins i tot ara, en lloc que el cor estigui en aquella terra, és aquí, en aquesta terra. Per a alguns de la nostra pròpia gent, demanar a una persona que es separi d’aquest país sembla traïció. Demanar a una persona que es separi d’aquest país, i vagi cap a aquella terra, i deixi de banda els càrrecs i la política d’aquesta nació, els sembla gairebé una imposició. El poble és a Egipte, però Déu els ha cridat a sortir d’Egipte, per posar els seus cors en la terra millor, posar-hi totes les seves afeccions i treballar per aquella terra amb totes les seves forces; de manera que els corrents d’alegria i glòria d’aquella terra puguin fluir als seus cors; perquè tot el món i tot l’univers sàpiga que Déu és, de veritat, el seu Déu. Quan això es faci, només caldrà un breu temps perquè l’obra s’acompleixi i el Senyor vingui.

TAM1897 Q1 31.11Quan els fills d’Israel eren al Mar Roig, el poder de Déu que s’hi va manifestar va deixar les nacions meravellades, tant que quan els espies van entrar a la terra, Rahab va dir: «La por i l’espant de vós s’ha apoderat de tota la terra, perquè hem sentit el que Déu ha fet per vós, i els cors de la gent s’han fos». Això és veritat. Una altra reflexió sobre l’Egipte espiritual: Està escrit de Jesús: «D’Egipte he cridat el meu fill». Per què està escrit això sobre Jesús? Per què va anar Jesús a Egipte? Per què el van portar a Egipte? Hauria pogut escapar de la matança dels infants que van ser assassinats a Betlem, allunyant-se una curta distància d’aquell lloc, i no hauria hagut de viatjar gairebé tan lluny com fins a Egipte. No es van matar tots els nens petits de Palestina quan es va fer públic el decret d’Herodes. Només va ser a Betlem, les seves rodalies i els seus suburbis. Betlem només estava a sis milles de Jerusalem, i els nens de Jerusalem no van ser morts; així que el Senyor hauria pogut escapar si l’haguessin portat a deu o dotze milles de distància.

TAM1897 Q1 31.12Per què, doncs, el van portar a Egipte? —Oh, perquè es complís el que estava escrit: «D’Egipte he cridat el meu fill». Ell era nosaltres; tu i jo. Ell era nosaltres; i així com Déu va trobar el seu poble a Egipte i el va fer sortir, així el nostre Salvador va venir on som, i va ser com som, i va ser cridat d’Egipte, mostrant així que qui vulgui ser com ell, també ha de sortir d’Egipte. Ell era el Fill de Déu i va ser cridat a sortir d’Egipte, mostrant així que tots els qui seran fills de Déu també han de sortir d’Egipte; perquè està escrit de tothom, com d’ell: «D’Egipte he cridat el meu fill». Sou fill de Déu? «D’Egipte he cridat el meu fill».

TAM1897 Q1 31.13Fa un temps vam veure que hem de ser trets d’Egipte per guardar els manaments de Déu. Ara veiem que per seguir Jesús, hem de ser cridats fora d’Egipte. Guardar els manaments de Déu exigeix que siguem trets d’Egipte; la fe en Jesús exigeix igualment que siguem trets d’Egipte. I ambdós es veuen expressats a Apocalipsi 14:12: «Aquí són els qui guarden els manaments de Déu i la fe de Jesús».

TAM1897 Q1 32.1Així doncs, veieu que de principi a fi hi ha un Egipte espiritual; i tot el pla de salvació és simplement l’alliberament de l’esclavitud egípcia pel poder de Déu; és ser cridats fora d’Egipte cap a la gloriosa llibertat dels fills de Déu. Sortirem, doncs, d’Egipte per poder servir el Senyor de veritat? Ho farem perquè puguem guardar en veritat els manaments de Déu i la fe de Jesús? Què farem? Ens n’anirem d’aquesta Conferència tot restant a Egipte? Ens quedarem en aquesta Conferència i romandrem a Egipte? O no serem alliberats del tot d’Egipte i de tot el que implica aquesta paraula?

TAM1897 Q1 32.2La llibertat és gratuïta per a nosaltres, se’ns dóna. Oh, doncs, que s’obri cada cor, que cada ànima es torni a Déu i el cerqui mitjançant la confessió dels pecats, perquè puguem ser alliberats de les tenebres; i així, abans que la Conferència s’acabi, serem lliurats a la gloriosa llum i llibertat dels fills de Déu; perquè, «D’Egipte he cridat el meu fill». Això és el que espera. L’hi farem esperar? I quan això arribi, aquesta paraula es complirà; el missatge del tercer àngel serà proclamat amb el poder de l’Esperit Sant; el Senyor actuarà poderosament amb els nostres esforços; un diluvi de llum s’abocarà sobre el món; aviat els habitants del món seran advertits; l’obra de tancament es completarà; i Crist vindrà per a la redempció del seu poble. Oh, crec que estem més a prop del temps en què Déu ens alliberarà del que mai no hem somiat. La salvació de Déu és tan a prop nostre! Entrarem a la terra? Israel va fracassar perquè no va creure. No van veure coses meravelloses en les seves promeses. Aquestes promeses són ara per a nosaltres. Han de ser tan reals per a tu i per a mi com ho eren per a ell quan les va donar a Israel, a qui no li eren reals.

TAM1897 Q1 32.3Sabeu que està escrit:—

TAM1897 Q1 32.4I vaig veure, com si fos un mar de vidre mesclat amb foc, i els qui havien vençut la bèstia, la seva imatge, la seva marca i el nombre del seu nom, drets sobre el mar de vidre, amb les arpes de Déu. I canten la cançó de Moisès, el servent de Déu.

TAM1897 Q1 32.5Ah, però el cant de Moisès, el servent de Déu, era el cant de la llibertat de l’esclavitud d’Egipte; i aquells que aconsegueixen la victòria sobre la bèstia, el seu nom, la seva imatge i el nombre del seu nom, de què són alliberats? Són alliberats de l’esclavitud d’Egipte, tan certament com ho va ser Moisès. I canten el cant de Moisès, perquè ells també són alliberats de l’esclavitud d’Egipte. La Bíblia n’és plena. Espiritualment hem estat a Egipte, i oh, que Déu ens en alliberi. Llavors cantarem aquesta cançó al Senyor:—

TAM1897 Q1 32.6Cantaré al Senyor, perquè ha triomfat gloriosament: ha llançat al mar el cavall i el seu genet. El Senyor és la meva força i el meu cant, i ha estat la meva salvació. Ell és el meu Déu, i li prepararé una morada.

TAM1897 Q1 32.7Ho fareu? Ho fareu? Jo habitaré en ells i caminaré en ells; seran el meu poble, i jo seré el seu Déu.

TAM1897 Q1 32.8Per tant, sortiu d’entre ells i separeu-vos, diu el Senyor, i no toqueu res impur, i jo us acolliré. I seré un Pare per a vosaltres, i sereu fills i filles meus, diu el Senyor Totpoderós.

TAM1897 Q1 32.9Però, «D’Egipte he cridat el meu fill.»

TAM1897 Q1 32.10[Ell és] el Déu del meu pare, i l’exaltaré. El Senyor és un home de guerra: Senyor és el seu nom. Ha llançat al mar els carros de Faraó i el seu exèrcit; els seus capitans escollits també s’han ofegat al Mar Roig. Les profunditats els han cobert: van enfonsar-se al fons com una pedra. La teva mà dreta, oh Senyor, s’ha tornat gloriosa en poder: la teva mà dreta, oh Senyor, ha esmicolat l’enemic. I en la grandesa de la teva excel·lència has fet caure els qui s’alçaven contra tu: vas fer sortir la teva ira, que els va consumir com a palla. I amb el buf dels teus narius les aigües es van ajuntar, els corrents es van alçar com un mur, i les fondàries es van gelar en el cor del mar. L’enemic va dir: «Perseguiré, atraparé, em repartiré el botí; la meva ànsia quedarà satisfeta sobre ells; trauré l’espasa, la meva mà els destruirà». Vares bufar amb el teu vent, el mar els va cobrir: van enfonsar-se com el plom en les aigües poderoses. Qui és com tu, Senyor, entre els déus? Qui és com tu, gloriós en santedat, temible en lloances, que fas prodigis? Estenguères la teva mà dreta, i la terra els va engolir. En la teva misericòrdia has fet sortir el poble que has redimit.

TAM1897 Q1 32.11Això és el que diu: «Has fet sortir el poble que has redimit». Us ha redimit? Redimit de què? — Redimit del pecat. I el pecat és l’Egipte espiritual.

TAM1897 Q1 32.12Els has guiat amb la teva força fins a la teva santa morada. [Que ho faci.] Els pobles ho sentiran i tindran por.

TAM1897 Q1 32.13Ha arribat el temps de cantar el cant de Moisès. El cantarem? Però no el cantarem a Egipte. No el podeu cantar si sou a Egipte, perquè no el van poder cantar fins que no van ser alliberats d’Egipte.

TAM1897 Q1 32.14El poble sentirà i tindrà por; la tristesa s’apoderarà dels habitants de Palestina. Llavors els prínceps d’Edom quedaran esglaïts; els valents de Moab seran agitats pel tremolor; tots els habitants de Canaà es fondran. Caurà sobre ells por i espant; per la grandesa del teu braç quedaran immòbils com una pedra; fins que el teu poble passi, oh Senyor, fins que passi el poble que has rescatat. Els faràs entrar.

TAM1897 Q1 32.15Qui farà entrar? Què dius? Qui farà entrar el Senyor a la seva morada? Tu? Ets fora d’Egipte? «D’Egipte he cridat el meu fill.» Tu «els plantaràs en el mont de la teva herència, en el lloc, oh Senyor, que has fet perquè hi habitis». Llavors habitarem allà amb el Senyor, i així serem sempre amb el Senyor.

TAM1897 Q1 33.1En el santuari, oh Senyor, que les teves mans han establert. El Senyor regnarà per sempre i per sempre. Perquè el cavall de Faraó va entrar amb els seus carros i els seus genets al mar, i el Senyor va fer tornar les aigües del mar sobre ells; però els fills d’Israel van passar a peu sec pel mig del mar. I Miriam, la profetessa, germana d’Aaron, va agafar un tamborí a la mà, i totes les dones van sortir darrere seu amb tamborins i danses. I Miriam els va respondre: «Canteu al Senyor, perquè ha triomfat gloriosament: ha llançat al mar el cavall i el seu genet».

TAM1897 Q1 33.2«Us he cridat de l’Egipte», diu el Senyor, i de l’Egipte hem vingut. Ara ell diu: «Jo sóc el vostre Déu, i vós sou el meu poble». «Jo sóc el Senyor, el teu Déu, que t’ha tret de la terra d’Egipte, de la casa de servitud»; i, «D’Egipte he cridat el meu fill». I això és el que significa avui quan diu: «Aquí són, aquí són: AQUÍ SÓN ELS QUE GUARDEN ELS MANAMENTS DE DÉU I LA FE DE JESÚS».

TAM1897 Q1 33.3La congregació canta:—