Egipte i Israel · El missatge del tercer àngel – 1897

TAM1897 Q1 20.8Sermó pronunciat el dijous al vespre, 4 de març de 1897 Imprès al Butlletí de la Conferència General, primer trimestre de 1897, vol. 2, núm. 1, pp. 20-26.

TAM1897 Q1 20.9La nostra primera lliçó ens va donar l’origen de l’estat; l’establiment del primer de la història. La nostra segona lliçó ens va donar el primer exemple de separació entre església i estat en la història. En aquella època primerenca, el Senyor va indicar clarament com d’absoluta havia de ser la separació entre església i estat. Aquesta nit seguirem ambdues, fins que es retrobin de nou, a la mateixa terra.

TAM1897 Q1 20.10Nimrod era fill de Cus; Cus va habitar Etiòpia; Cus era fill de Cam; i Egipte era la terra de Cam. Així, traçam la genealogia de Nimrod directament fins a Egipte; i també podem traçar el seu exemple fins a Egipte. Tot i que Nimrod va ser el primer home a portar la corona reial, el primer que va ostentar el títol i va afirmar el domini de rei, a Egipte es va seguir i es va establir de manera més completa i plena l’exemple de Nimrod en totes les seves fases.

TAM1897 Q1 20.11A Egipte no hi va haver cap rei fins després de l’època de Nimrod; no fins després que ell hagués usurpat el lloc i l’autoritat de rei. Perquè, recordeu, quan Nimrod ho va fer, va ser contra Déu, contra la idea que el poble tenia de Déu i contra el seu coneixement d’ell. En aquell temps, la gent sabia que, en això, Nimrod s’estava prenent el lloc de Déu; i el seu nom indica les opinions que predominaven aleshores sobre l’acció. A Egipte es va seguir el mateix curs. Els registres egipcis certifiquen que els primers governants d’Egipte van ser els déus, els següents van ser els semidéus, és a dir, els semidéus; després d’aquests van ser els reis, que eren homes.

TAM1897 Q1 20.12Així doncs, veiem que en aquella terra el procediment era idèntic al de Xinar. A Egipte, el rei, intencionadament i professament, per la seva pròpia part, ocupava el lloc de déu per al poble. El poble el considerava com a tal. El sol era el déu; el rei d’Egipte era el fill del sol. Era Déu per al poble. El poble vivia de la seva respiració. Ell era el seu alè de vida. Treien el seu esperit d’ell. Per a ells era el «donador de vida, semblant al sol etern». (Vegeu «Empires of the Bible», cap. 7, par. 27, 38, 43, 44, 49, 64, 71-83, 96, 102; cap. 14, par. 15, 16.) Així, a Egipte, el rei no era simplement el representant, el virrei del déu; era l’encarnació de Déu. La vida de Déu habitava en el rei i arribava al poble a través del rei. D’aquesta manera, el rei era la vida del poble, perquè en ell es representava el gran déu totpervadent, el sol. No hi havia cap atribut de Déu que el rei no representés per al poble. Aquest era el sistema de monarquia i govern de l’antic Egipte.

TAM1897 Q1 21.1Ara tornem a Caldea, quan Déu va separar l’Església de l’Estat, com llegim a la lliçó anterior, quan va dir a Abraham: «Ves-te’n de la teva terra, de la teva parentela i de la casa de ton pare, a la terra que et mostraré». I tingueu en compte que no va ser fins després que Abraham s’hagués separat de l’últim dels seus parents que el Senyor li va mostrar la terra. Abraham es va separar primer del seu país; en segon lloc, de la casa del seu pare; i en tercer lloc, dels seus parents. No va ser fins després que Lòt anés a la vall de Sodoma que Déu va mostrar la terra a Abraham. Gènesi 13:14, 15. Quan Déu va haver fet la crida a Abraham, i ell es va separar del seu país —cor, ànima i tot—, i de la casa del seu pare, i de tota la seva parentela, i es va posar on el Senyor volia que es posés, aleshores el Senyor li va dir: «Alça ara els teus ulls i mira des del lloc on ets, cap al nord, al sud, a l’est i a l’oest; perquè tota la terra que veus, te la donaré a tu i a la teva descendència per sempre.» La donaré com a possessió perpètua.

TAM1897 Q1 21.2Ara us pregunto: quan Déu li va dir a Abraham que aixequés els ulls i mirés, va veure Abraham més del que hauria vist si hagués aixecat els ulls sense que Déu li ho digués?

TAM1897 Q1 21.3(Congregació) Sí.

TAM1897 Q1 21.4Aleshores, va veure alguna cosa que no hauria pogut veure si Déu no li hagués dit que mirés. I quan Déu li va dir que aixequés els ulls i mirés, allò que va veure va ser la terra que Déu li havia promès. En aquell moment, Déu li va mostrar la terra promesa, i aquell va ser el país al qual el Senyor el va cridar. No li la va donar en aquell moment, «No, ni tan sols on posar-hi el peu: però va prometre que li donaria per possessió, i a la seva descendència després d’ell». I va mirar eternament cap a aquella terra celestial; aquella terra que té una ciutat amb fonaments, l’arquitecte i constructor de la qual és Déu. Hi havia «la promesa que seria hereu del món»; i Abraham la va rebre «per la justícia de la fe». Llavors, quan Déu li va dir a Abraham que hi mirés, i que l’hi donaria a ell i a la seva descendència com a possessió eterna, què va veure? El món?

TAM1897 Q1 21.5(Veus) Va veure el món futur.

TAM1897 Q1 21.6I aquest és el país que li pertanyia a partir d’aleshores. «I si sou de Crist, aleshores sou descendència d’Abraham i hereus segons la promesa». I aquest és el vostre país, i el meu. I oh! pensar quines idees tan estretes, tan completament indignes, deu tenir qui es conforma amb qualsevol altre país, o té inclinació per qualsevol altre país, o té cap afecte per cap altre país. Com pot algú fer això, quan té els ulls posats en aquell país que Déu li ha mostrat i al qual l’hi crida!

TAM1897 Q1 21.7Abraham va morir. Isaac va viure i va morir. Jacob i la seva família van ser portats a Egipte, tal com el Senyor va dir a Abraham: «La teva descendència serà forastera en una terra que no és seva», i aquesta era Egipte. Ara penseu-hi bé. No us oblideu d’aquesta expressió que el Senyor ens dona sobre Egipte, perquè ens serà útil en les lliçons vinents. La terra en la qual havien de ser forasters i servir el Senyor era Egipte. Hi van habitar centenars d’anys, en una terra que no era seva. I recordeu que era l’Egipte que hem esbossat, en el qual el rei ocupava el lloc de Déu i era Déu per al poble.

TAM1897 Q1 21.8Fixem-nos una mica més en aquesta església i vegem què feia el Senyor amb ella. Aquesta nit tenim davant nostre un mapa que ens mostra el país. Aquí teniu Caldea, d’on va ser cridat Abram; i ell va pujar fins aquí, a Mesopotàmia, a Haran, on va morir el seu pare. Allà va ser separat de la casa del seu pare, i després va entrar a la terra on es va separar de Lòt.

TAM1897 Q1 21.9Mentre Abram era en aquesta terra, la història es va fer, amb les nacions de l’Orient conquerint cap a l’oest, fins a les fronteres d’Egipte. Però quan Israel va anar a Egipte, o una mica abans, l’Imperi Egipci s’havia estès per tot aquest país de l’Orient. S’estenia per tot Egipte, baixava fins a Etiòpia, abastava tota la frontera sud i oest d’Àsia Menor fins ben endins d’Armènia, Assíria i Xinar; de manera que l’Imperi Egipci cobria tota la regió oriental, el món conegut d’aleshores. L’Imperi Egipci, en el seu temps, va ser tan universal com ho va ser el Romà en el seu temps, o qualsevol de les altres nacions que el van succeir.

TAM1897 Q1 21.10Ara bé, mentre la història es feia des de l’Orient i els reis d’aquests països conquerien per tota la regió occidental, fins a les fronteres d’Egipte, Déu va establir la seva església a la terra de Canaà per mantenir viva la coneixença del Déu veritable entre les nacions que anaven i venien per allà. I quan el regne egipci s’estenia per tot aquest país, i la seu de l’imperi mundial era la pròpia capital d’Egipte, Déu va portar el seu poble a Egipte, perquè els ambaixadors i governadors de tots els pobles, que venien de tots aquests països cap al cap del seu govern, que era Egipte, entressin en contacte amb el poble de Déu.

TAM1897 Q1 21.11A Egipte, el Senyor va establir el seu poble a Gosèn, en el corredor entre aquestes nacions paganes i la capital d’Egipte, de manera que la gent, els seus ambaixadors i governadors, passessin per Gosèn, la terra habitada pel poble de Déu, i es fixessin en el Déu veritable.

TAM1897 Q1 22.1A Egipte, Josep també era a prop del tron, de manera que els ambaixadors que arribaven a Egipte havien de reunir-se amb ell, qui els donaria el coneixement del Déu veritable. Després que Josep va morir, el coneixement de Josep i la seva influència van romandre a la capital d’Egipte fins a Moisès. Llavors, Moisès era al palau i a prop del tron. No simplement a prop, com ho havia estat Josep; sinó que Moisès es trobava al primer esglaó del tron, perquè era fill de la filla del faraó. La filla del faraó era la seva esposa; i Moisès, essent fill de la filla del faraó, era doblement hereu legítim al tron. Si l’esposa del faraó no hagués estat la seva filla, el seu primer fill adoptat hauria estat hereu al tron. A més, si el faraó hagués tingut una altra esposa i cap altre fill, la seva filla hauria estat hereva del tron. Però com que la filla del faraó era la seva esposa, el seu fill adoptat era hereu del tron per partida doble. No es podia discutir el seu dret a l’herència del tron d’Egipte, que aleshores era el tron del món.

TAM1897 Q1 22.2En aquell temps, el rei d’Egipte tenia uns vuitanta anys, de manera que només hi havia un breu espai de temps entre Moisès i el seu lloc doblement legítim al tron, i la possessió de tot el poder de l’Imperi Egipci que cobria el món. I en aquell temps també s’acostava el moment de la promesa que Déu havia jurat a Abraham, i Moisès ho creia, i per això va rebutjar deliberadament i totalment el tron i tot el poder i la glòria d’Egipte —«va rebutjar ser considerat fill de la filla de Faraó».

TAM1897 Q1 22.3Moisès creia que s’acostava el temps de la promesa que Déu havia jurat a Abraham. I, per cert, seria millor que decidíssim si hi creiem; perquè si estem segurs que hi creiem, hi veurem més en la fe de Moisès en aquesta promesa. Consulteu Fets 7:17:—

TAM1897 Q1 22.4Quan es va apropar el temps de la promesa que Déu havia jurat a Abraham, el poble va créixer i es va multiplicar a Egipte.

TAM1897 Q1 22.5En el moment en què va néixer Moisès, el faraó va pensar a destruir el poble, perquè no es multipliquessin i es fessin tan poderosos que poguessin sortir de la terra. La qüestió és que Egipte no només tenia els jueus com a poble estranger, sinó que tenia una multitud de persones estrangeres: captius que s’havien portat d’altres països a Egipte. Així que en aquella època, aproximadament un terç de la població d’Egipte eren estrangers. La paraula hebrea que s’utilitza per a «multiplicar-se» significa que «pul·lulaven» com les abelles o els peixos. Quan el faraó va veure que el poble es multiplicava tan abundantment, i que a més el país estava tan ple de forasters, es va espantar que prenguessin la terra en una revolta per marxar del país.

TAM1897 Q1 22.6Una altra cosa que va contribuir a això va ser que, mentre Israel era a Egipte; mentre l’Imperi Egipci cobria tot l’Orient, hi va haver un intent decidit del poder estatal d’obligar tot l’imperi a adorar només el sol. Diferents formes de culte al sol permeaven aquell imperi, però es va fer un esforç amb tota la força de l’imperi per suprimir qualsevol forma de culte al sol excepte el disc nu del sol al cel o una imatge davant seu d’un disc solar. Ara bé, Israel, és clar, no va obeir aquell edicte. No adorarien el sol. Van defensar la veritat de Déu, i aquest fet encara era present en la ment d’aquest rei. Va ser un altre rei qui va intentar imposar el culte al sol; però quan aquest rei va pujar al tron, aquell record li va quedar gravat, i va ser la base sobre la qual podia raonar que, si aquest poble tenia l’oportunitat, encapçalaria la sortida del país.

TAM1897 Q1 22.7De l’època, el registre no només diu que «el poble va créixer i es va multiplicar», sinó també que «s’acostava el temps de la promesa que Déu havia jurat a Abraham». Quina promesa havia jurat Déu a Abraham? Quina era la promesa de Déu a Abraham?—Donar-li la terra que veia. Quina terra era aquella?

TAM1897 Q1 22.8(Veus) El món.

TAM1897 Q1 22.9Quin món?

TAM1897 Q1 22.10El món que ha de venir.

TAM1897 Q1 22.11Aquesta és la paraula d’Esteve: «S’acostava el temps de la promesa, que Déu havia jurat a Abraham». Ho va fer? Ho creieu? Creieu que era a prop el temps en què Déu donaria a Abraham aquella terra que li havia mostrat? Diu: «A Abraham». N’hi hauria d’altres, però era a Abraham. No a algú altre sense Abraham, sinó a Abraham i a la seva descendència. «No diu: “I a descendències”, com de molts, sinó com d’un sol: “I a la teva descendència”, que és Crist».

TAM1897 Q1 22.12Era, doncs, imminent el temps de la promesa, quan Déu donaria a Abraham i a Crist aquella terra que Déu va mostrar a Abraham? No us pregunto si mai hi heu pensat o no. Us pregunto si creieu el que diu. No intentaré explicar-ho. No cal explicar-ho quan ho creiem una vegada, perquè ho diu. Ja sabeu prou bé, sense referir-vos als versicles, pel vostre coneixement de la Bíblia, que Déu va fer aquesta promesa cada vegada a Abraham i a la seva descendència. Mai a la descendència sense Abraham. Mai a Abraham sense la descendència,—i «no a descendències», sinó a la teva descendència. Llavors, quan el temps de la promesa s’acostava per donar-ho a Abraham, a qui més va venir?—A Crist. Com havia de venir a Abraham?—Per mitjà de Crist.

TAM1897 Q1 22.13S. H. Lane.—Quan la promesa es va repetir a Isaac i Jacob, no era el llenguatge el mateix?

TAM1897 Q1 22.14Sí. Sempre era el mateix.

TAM1897 Q1 22.15S. H. Lane.—Llavors la qüestió seria: calia necessàriament que Abraham hi fos per complir la declaració d’Esteve?

TAM1897 Q1 23.1Sí, perquè sempre diu: «A tu i a la teva descendència». Però vindran altres versicles que ho deixaran clar.

TAM1897 Q1 23.2Ara, una paraula. Jacob va morir a Egipte, i el van portar a la terra, on va ser enterrat. Josep va morir a Egipte, però va dir: «No m’enterris; ni tan sols a la terra». Josep no va voler que el portessin a Palestina, on havien portat Jacob i l’havien enterrat. Josep va dir: «Déu us visitarà». Guardeu el meu cadàver i, quan Déu us visiti, em traureu amb vosaltres. Traieu els meus ossos amb vosaltres. I així ho van fer. I quan arribessin a la terra, quina terra era aquella a què Déu es referia en la promesa a Abraham?

TAM1897 Q1 23.3(Congregació) El món futur.

TAM1897 Q1 23.4No veieu que Josep mai no va esperar ser enterrat en aquest món?

TAM1897 Q1 23.5Mireu-ho d’una altra manera. La paraula diu que «el temps de la promesa s’acostava, la qual Déu havia jurat a Abraham». Déu havia jurat donar a Abraham la terra que li va mostrar, com a possessió perpètua. Però Abraham ja era mort, i feia centenars d’anys que era mort. Com podia, doncs, Déu donar la terra a Abraham si era mort? Clarament, no podia. Aleshores, com que Déu havia jurat donar la terra a Abraham; com que s’acostava el temps que Déu havia jurat a Abraham; i com que Abraham ja era mort, és cert que la terra no se li podia donar mentre era mort; i és igualment cert que s’acostava el temps en què Abraham seria ressuscitat d’entre els morts, perquè Déu li pogués donar la terra que li havia jurat per a una possessió eterna. Per tant, no veieu per què Josep no va permetre que el seu cos fos enterrat, ni tan sols a la terra de Canaà, com ho va ser el de Jacob? La veritat és que Josep creia que s’acostava el temps que Déu havia jurat a Abraham per donar-li la terra, i Josep esperava entrar en l’herència juntament amb Abraham.

TAM1897 Q1 23.6(Veu) No feia referència aquella promesa a la promesa que Déu va fer a Abraham, a la qual es fa referència al capítol quinze del Gènesi?

TAM1897 Q1 23.7Sí, és precisament això, gràcies al Senyor. Així doncs, Josep va morir, va ser embalsamat a Egipte i va ser posat en un taüt, i quan Israel va sortir d’Egipte, les despulles de Josep van ser portades amb ells durant quaranta anys pel desert; i durant tot aquell temps, el cadàver de Josep va estar amb ells, allà davant dels seus ulls, dia rere dia, i va ser una reprovació per a la seva incredulitat.

TAM1897 Q1 23.8Molta gent, he trobat, en llegir aquell verset del discurs d’Esteve, l’explica d’una manera, d’una altra i d’una altra més, en lloc de creure el que diu, en lloc de mirar la promesa que Déu va fer a Abraham, i que li va jurar, de donar-li la terra que li va mostrar. Però heu convenit que la terra que Déu va mostrar a Abraham era el món, i no pas aquest món, sinó el món futur? Aquest és el país que Déu li va jurar donar; i aquest és el país que ell esperava. Aquest és el país que tenia una ciutat que ell esperava, de la qual Déu és l’arquitecte i constructor. I no pensava en l’oportunitat de tornar a l’altre país, del qual havia sortit.

TAM1897 Q1 23.9En tot moment, el jurament de Déu era donar aquella terra a Abraham i a la seva descendència. No hi afegiu la «s» de «descendències», quan Déu l’ha arrencat; no hi afegiu una «s» quan Déu l’ha arrencat. «No diu: “I a descendències”, com de molts, sinó com d’un sol: “I a la teva descendència”, que és Crist». N’eren molts, això és cert. Tres milions van sortir d’Egipte, però aquests no són dels quals Déu parlava quan va dir: «A tu i a la teva descendència», que era «com d’un sol» i «que és Crist». Ho veieu? No deixeu que la multitud d’Israel us vingui al cap quan llegiu les paraules «A tu, i a la teva descendència». Quan Déu treu la «s», no ens està permès posar-la-hi de cap manera. No ho hem de posar ni tan sols en el nostre pensament. Qui era la descendència? — Crist. Quan diu: «A tu i a la teva descendència», tu i jo no ho hem de llegir d’una altra manera que «a tu i a Crist li ho donaré», per a una possessió eterna. No hi hem de posar ningú més que Crist, excepte a través de Crist. A tu i a Crist li ho donaré.

TAM1897 Q1 23.10Esteve diu que «el temps de la promesa s’acostava, la qual cosa Déu havia jurat a Abraham». Esteve ho va treure de la Bíblia. Vull que vegeu que això no va ser una inspiració especial de l’Esperit Sant donada a Esteve en aquell moment, sinó que tot ja era a la Bíblia des de feia temps, i l’Esperit Sant ho va donar a aquests altres a través d’Esteve, fent-li recordar les coses que havia llegit abans a la Bíblia. Si us plau, obriu el capítol sisè de l’Èxode. Això és tan clar a l’escriptura que no hi ha cap possibilitat d’explicar-ho d’una altra manera. Aquest és el temps de la redempció d’Israel, i el Senyor ho faria. Èxode 6:1-5:—

TAM1897 Q1 23.11Llavors el Senyor digué a Moisès: «Ara veuràs què faré a Faraó: amb mà poderosa els deixarà anar, i amb mà poderosa els foragitarà de la seva terra.» I Déu parlà a Moisès i li digué: «Jo sóc el Senyor. Em vaig manifestar a Abraham, a Isaac i a Jacob amb el nom de Déu Totpoderós, però amb el meu nom de Jahvè no vaig ser conegut d’ells.» I també he establert el meu pacte amb ells per donar-los la terra de Canaà, la terra del seu peregrinatge, on eren forasters. I també he sentit el gemec dels fills d’Israel, als quals els egipcis tenen en esclavatge; i m’he recordat del meu pacte.

TAM1897 Q1 23.12Quin era el seu pacte? — Donar-los la terra. Què representava la terra? Què era? — La terra, el món, que el Senyor va mostrar a Abraham i va jurar donar-li-la com a possessió perpètua.

TAM1897 Q1 24.1(Veus) El món futur.

TAM1897 Q1 24.2Ara diu: «He recordat el meu pacte». Què significava això? «He recordat el meu pacte». L’havia oblidat? —No; sinó que havia arribat el moment de complir el que havia promès. Recordeu que en el divuitè capítol de l’Apocalipsi diu:—

TAM1897 Q1 24.3I vaig sentir una altra veu del cel que deia: «Sortiu d’ella, poble meu, per no ser copartícips dels seus pecats ni rebre cap de les seves plagues. Perquè els seus pecats han arribat fins al cel, i Déu s’ha recordat de les seves iniquitats. Retribueu-li tal com ella us ha retribuït, i doneu-li el doble segons les seves obres: en el calze que ha emplenat, empleneu-li’n el doble. Com s’ha glorificat i ha viscut en la riquesa, doneu-li tant de turment i de dolor; perquè ella diu en el seu cor: «Estic asseguda com una reina, no sóc vídua i no veuré cap dolor». Per tant, les seves plagues vindran en un sol dia: la mort, el dol i la fam; i serà completament consumida per foc, perquè és fort el Senyor Déu que la jutja.

TAM1897 Q1 24.4Quan Déu s’ha recordat de les seves iniquitats, ha arribat el temps en què és jutjada. Quan es va recordar del seu pacte, quin temps havia arribat?—Havia arribat el temps de complir el jurament. Però, quin era el pacte amb Abraham, Isaac i Jacob?—Era donar-los aquella terra en propietat perpètua, i donar-la a ells i a la seva descendència. Qui era la descendència?—Crist.

TAM1897 Q1 24.5Per tant, digues als fills d’Israel: Jo sóc el Senyor, i us trauré de sota les càrregues dels egipcis, i us alliberaré de la seva servitud, i us redimiré amb braç estès i amb grans judicis: i us prendré per meu poble, i seré per a vosaltres un Déu; i sabreu que jo sóc el Senyor, el vostre Déu, que us treu de sota les càrregues dels egipcis.

TAM1897 Q1 24.6Si Israel hagués cregut això, hauria necessitat mai entrar en aquell pacte al Sinaí? Abans fins i tot de sortir d’Egipte amb ells, va dir: «Jo seré el vostre Déu, i vós sereu el meu poble. Coneixereu que jo sóc el Senyor».

TAM1897 Q1 24.7I us portaré a la terra de la qual vaig jurar a Abraham, a Isaac i a Jacob que la donaria, i us la donaré en herència. Jo sóc el Senyor.

TAM1897 Q1 24.8«S’acostava el temps de la promesa que Déu havia jurat a Abraham». Et portaré a la terra que et juro donar-te. Quina és, doncs, aquesta promesa? A quina terra volia portar Déu Israel? Quina terra els esperava? —El món vinent. Ara no intenteu explicar tot això. No en tinc cap explicació. Hi ha el que diu la paraula, i jo hi crec. No cal explicar-ho. Només cal creure-ho. No, no intenteu explicar-ho ni tan sols a vosaltres mateixos. Si us és nou, si heu tingut altres idees al respecte, no intenteu ajustar-les a això. Deixeu-les anar totes i vegeu què diu això.

TAM1897 Q1 24.9Ho pregunto de nou. Quina terra va jurar Déu donar a Abraham, Isaac i Jacob?

TAM1897 Q1 24.10(Congregació) El món que ha de venir.

TAM1897 Q1 24.11Us hi mantindreu? Fa un moment vau estar d’acord que això era correcte. No ho retractem ara pel bé de la nostra ànima.

TAM1897 Q1 24.12(Veu) Hauria arribat la redempció a ells?

TAM1897 Q1 24.13Sí; la redempció hauria arribat a ells. La redempció hauria arribat al món. Tot això hauria arribat. Però hauria arribat d’una manera diferent de com ho va fer. El món hauria tingut una experiència diferent de la que ha tingut. Ens equivoquem quan mirem l’experiència que van tenir i pensem que això era a què Déu els cridava. Van tenir aquella experiència terrible perquè no van voler creure en allò a què Déu els cridava. I, germans, si avui tu i jo mirem aquestes coses que es van posar davant d’Israel aleshores, tal com ells les van veure, farem ara el que Israel va fer aleshores. Israel no va veure aleshores el que Déu tenia per a ells, i per tant no van obtenir el que Ell tenia per a ells. Ara bé, si tu i jo no hi veiem més en aquelles coses que el que Israel hi va veure, no obtindrem més del que Israel va obtenir. Tan certament com mirem aquestes coses com ho va fer Israel, farem avui el que Israel va fer aleshores.

TAM1897 Q1 24.14A nosaltres se’ns va predicar l’evangeli, igual que a ells; però la paraula predicada no els va aprofitar, perquè no anava unida a la fe en aquells qui la van sentir. Tinguem, doncs, por que, havent-nos quedat la promesa d’entrar en el seu repòs, algú de vosaltres sembli que s’hi queda curt.

TAM1897 Q1 24.15Ens servirà d’alguna cosa si es barreja amb la fe en nosaltres, que l’escoltem? Déu no ho vulgui, que l’experiència d’Israel es repeteixi en nosaltres. Això se’ns ha posat davant perquè puguem escapar.

TAM1897 Q1 24.16Vegem què és allò que no van veure per no creure en Déu. Vegem què els tenia preparat Déu, i procurem obtenir-ho, en lloc de mirar les coses com ho feien ells i no aconseguir-ho com ho van fer ells.

TAM1897 Q1 24.17Obriu el capítol quinze de l’Èxode i ho trobareu exposat molt clarament. Quan Israel va sortir d’Egipte i va creuar el Mar Roig, trobeu aquestes paraules, al versicle tretze:—

TAM1897 Q1 24.18Tu, en la teva misericòrdia, has fet sortir el poble que has redimit; els has guiat amb la teva força fins a la teva santa morada.

TAM1897 Q1 24.19Aquest capítol és el cant de Moisès. Aquells que es mantenen al mont Sió i aconsegueixen la victòria sobre la bèstia, sobre la seva imatge i sobre el nombre del seu nom, canten el cant de Moisès. No un cant basat en aquell. No un cant semblant. Sinó que canten el cant de Moisès. Aquell capítol quinze de l’Èxode és el nostre cant.

TAM1897 Q1 24.20On pretenia portar-los Déu?—A la seva «habitació santa». On era aquesta habitació santa?

TAM1897 Q1 24.21(Congregació) «Una ciutat que té fonaments, el constructor i artífex de la qual és Déu».

TAM1897 Q1 24.22Més. «El poble ho sentirà i tindrà por; l’angoixa s’apoderarà dels habitants de Palestina».

TAM1897 Q1 24.23E. J. Waggoner.—I efectivament ho va fer.

TAM1897 Q1 24.24És clar que sí. Quan van arribar a aquella frontera, els ducs d’Edom es van esglaiar. «Els homes poderosos de Moab seran agafats pel tremolor; tots els habitants de Canaà es fondran». Què havia de passar amb els habitants?

TAM1897 Q1 25.1(Veus) Havien de fondre’s.

TAM1897 Q1 25.2E. J. Waggoner.—Ja ho havien fet.

TAM1897 Q1 25.3Just quan van arribar allà, Israel va preguntar: «Ens deixaràs passar per la teva terra?». Què van dir? —«No, senyor». No se’ls va permetre posar el peu a la seva terra. Però si haguessin anat drets del Mar Roig fins a les fronteres d’Edom, tot Edom s’hauria quedat immòbil, esbalordit, fins que haguessin passat. Oh, Israel, fins ara mateix no ha descobert què va perdre allà. Germans, quan descobrim què va perdre Israel allà, això ens donarà una inspiració que portarà el poder de Déu, i ho creurem.

TAM1897 Q1 25.4Caurà sobre ells por i espant; per la grandesa del teu braç quedaran immòbils com una pedra; fins que el teu poble passi, oh Senyor, fins que passi el poble que has rescatat.

TAM1897 Q1 25.5Què farà amb ells? «Els faràs entrar i els plantaràs en el mont de la teva herència». De qui? —Del Senyor. Però «Déu, que en temps antics parlà en diverses ocasions i de moltes maneres als pares per mitjà dels profetes, en aquests darrers dies ens ha parlat per mitjà del seu Fill, a qui ha designat hereu de totes les coses». Qui conduïa Israel?—Déu. Cap a què?—“La teva herència”; no la nostra, sinó la teva. «I si sou de Crist, aleshores sou descendència d’Abraham i hereus segons la promesa». «La teva herència, oh Senyor». Però no s’acaba aquí. «Els faràs entrar i els plantaràs en el mont de la teva herència, en el lloc, oh Senyor, que has fet perquè hi habitis». Això no és tot. «En el Santuari, oh Senyor, que les teves mans han establert». Quin santuari és aquell que les mans del Senyor han establert?

TAM1897 Q1 25.6(Veus) El veritable santuari.

TAM1897 Q1 25.7És clar que sí. «D’entre les coses de les quals hem parlat, aquesta és la conclusió: tenim un summe sacerdot, que està assegut a la dreta del tron de la Majestat als cels; ministre del santuari i de la veritable tenda, que el Senyor va plantar, i no l’home». Aquesta és la conclusió de la nostra conversa d’aquesta nit, oi? A on Déu volia portar Israel. Però no ho van veure. Ho veus? És on Ell vol portar-nos.

TAM1897 Q1 25.8Veieu que és on Déu volia portar Israel aleshores? Si ho veieu, estareu a punt per anar al lloc que Israel va perdre. Però si penseu que era algun santuari terrenal que va aixecar l’home, això és tot el que Israel va veure, i això és tot el que veureu. I Israel no va entrar a la terra, i vosaltres tampoc. Hem de veure més del que Israel va veure, o no arribarem mai més lluny del que Israel va arribar. Però per què Israel no va veure més del que va veure? —No van creure. Però tu i jo hem de creure ara el que Israel no va creure aleshores, o mai no rebrem el que Israel va perdre. Però si creiem el que Israel no va creure, aleshores serem portats a l’herència on Israel no va ser portat, al tabernacle on Israel no va entrar, a la santa habitació de Déu, a la ciutat que té fonaments, de qui el constructor i arquitecte és Déu.

TAM1897 Q1 25.9Versicle divuitè: «El Senyor regnarà per sempre». Ell mateix vol regnar sobre ells; ni Faraó, ni Nimrod, ni aquests idòlatres, ni aquest poble rebel. Déu volia portar Israel a la terra beneïda i reinar sobre ells allà per sempre, però ells no ho sabien. Oh, què van perdre per no creure en el Senyor! Oh, què hem perdut tots aquests anys! Perquè, com us llegiré demà a la nit, ja hauríem estat allà fa molt de temps si només haguéssim cregut en el Senyor. Déu ho diu, i així és. No tenim res a fer en aquest tabernacle aquesta nit. No hi tenim cap assumpte, en dret, perquè no tenim cap assumpte en aquest món. Tanmateix, com que som en aquest món, aquest és el nostre lloc. Però no hauríem de ser en aquest món en absolut. Hauríem d’haver estat al regne de Déu fa molt de temps. Això és un fet, germans. Hi ha més a la Bíblia del que podríem exposar en una altra hora aquí, només sobre aquest únic pensament.

TAM1897 Q1 25.10Ara bé, Moisès creia tot això. Creia que el temps per al compliment de la promesa era a prop. Però aviat havia d’ocupar el tron d’Egipte. Havia de ser rei. Havia de governar; tenir un càrrec més alt que el d’alcalde o secretari de qualsevol ciutat. Havia de governar no només un regne, sinó un imperi; l’imperi del món, i era el seu dret. Per un doble dret, li pertanyia. No havia de presentar-se a cap elecció. Li tocaria, i no hi havia ningú que pogués disputar-li el dret. Només faltava un pas per al tron; només que aquest Faraó morís, i tenia gairebé cent anys. Llavors, aquest Moisès esdevindria rei del món, perquè l’Imperi Egipci era mundial.

TAM1897 Q1 25.11Israel també ho passava malament en aquell moment. Israel era oprimit, perseguit i obligat a treballar als forns de maó. Moisès podria haver dit: Ara el nostre poble és oprimit; és perseguit; pateix per la causa del seu Déu; però no serà per gaire temps, perquè el faraó té gairebé cent anys i no pot viure gaire més. Llavors introduiré una reforma. Posaré aquest govern en ordre. Governaré rectament. No com aquests faraons malvats. Crec en Déu. Sóc cristià, i per això mateix estic molt més qualificat per governar, perquè sóc cristià. I no només els hauria pogut treure les càrregues, sinó que els hauria pogut donar càrrecs i governar el món a través del poble de Déu. No estava obert el camí? Només faltava un pas per al tron, i aquell pas s’havia de fer aviat. Però vegem què va fer aquell cristià en unes circumstàncies com aquestes. Obriu l’onzè capítol dels Hebreus. Mireu-lo de prop, llegiu-lo amb atenció i vegeu què diu. El vint-i-quatrè verset:—

TAM1897 Q1 26.1Per la fe, Moisès, quan ja era gran, es va negar a ser considerat fill de la filla de Faraó.

TAM1897 Q1 26.2Què significava rebutjar que el consideressin fill de la filla de Faraó? —Rebutjar ser rei. Allà hi havia el tron. Només calia un pas per arribar-hi. Però en lloc de pujar-hi i seure al tron, va baixar. Va girar l’esquena al tron d’Egipte, i a tots els tresors i plaers d’Egipte, i va girar la cara cap a una altra terra; perquè havia arribat el temps en què Déu cridaria el seu poble d’aquell país a aquesta altra terra. Moisès creia en Jesucrist i, per tant, creia en la separació entre Església i Estat. Per això es va separar de l’Estat i es va posar de part de l’Església de tot cor. Déu el va cridar fora d’aquest país, tal com va cridar el seu pare Abraham del seu país en un primer moment. Però això no és tot. Escolteu: «Escollint més aviat patir aflicció amb el poble de Déu que no pas gaudir dels plaers d’Egipte per un temps?»

TAM1897 Q1 26.3(Congregació) Pecat.

TAM1897 Q1 26.4Pecat? Era hereu del tron. Què era, doncs, per a ell, posar la seva ment en el tron d’Egipte, en el poder i els plaers del món, i dels governs del món? Què era?—Pecat. Ho diu així?

TAM1897 Q1 26.5(Veus) Sí.

TAM1897 Q1 26.6Ho creieu?

TAM1897 Q1 26.7(Veus) Sí.

TAM1897 Q1 26.8Era pecat per a Israel, aleshores?

TAM1897 Q1 26.9(Veus) Sí.

TAM1897 Q1 26.10Què és ara?

TAM1897 Q1 26.11(Veus) Pecat.

TAM1897 Q1 26.12Germans, hi ha algunes coses a la Bíblia en què hauríem de pensar. «Escollint més aviat patir aflicció amb el poble de Déu que no pas gaudir dels plaers del pecat per un temps.» Però no oblideu que els plaers a què es fa referència aquí —els plaers del pecat— són en realitat els plaers d’Egipte; els plaers de ser rei d’Egipte, de tenir un càrrec en el govern terrenal, de dominar altres persones. Tot això li correspondria per descendència legítima, per dret d’herència. No havia de presentar-se com a candidat ni sol·licitar vots. Li correspondia per dret natural. El registre diu que, per a ell, haver acceptat tots aquests plaers i haver-ne gaudit hauria estat gaudir dels plaers del pecat. Però ell ho va rebutjar. Per què? «Tenint per més grans riqueses la vergonya de Crist que els tresors d’Egipte».

TAM1897 Q1 26.13On era Crist en relació amb el govern i el tron egipcis? Era Crist una cosa amb Egipte? —No. Podia Moisès tenir tant a Crist com el tron d’Egipte?

TAM1897 Q1 26.14(Veus) No.

TAM1897 Q1 26.15Però el tron d’Egipte li tocava de manera tan natural com les fulles cauen dels arbres. No havia de lluitar per un càrrec. Ni tan sols per ser proposat com a candidat.

TAM1897 Q1 26.16A. F. Ballenger.—O a presentar una petició.

TAM1897 Q1 26.17No. Ni tan sols va haver de buscar un representant que presentés la seva petició al president.

TAM1897 Q1 26.18Torneu a mirar la situació. Hi havia Egipte amb el seu tron, els seus plaers i tresors, que li queien a sobre tan naturalment com les fulles cauen dels arbres, sense cap esforç personal per part seva. Tot el que havia de fer era seure amb les mans plegades, fins que el rei morís de vell, i llavors tot seria seu. Tanmateix, ell preferia estar amb Crist i sofrir el seu desprestigi, abans que estar-hi al tron d’Egipte. I tingueu especialment present que per estar amb Crist havia de donar l’esquena al tron i a tots els tresors i plaers d’Egipte.

TAM1897 Q1 26.19Ara no digueu que ho he posat jo, que m’ho he inventat. Fixeu-vos en el que diu la paraula i veureu que tot hi és. No hi és, de veritat?

TAM1897 Q1 26.20(Veus) Sí.

TAM1897 Q1 26.21Relegim-ho una altra vegada, i ja serà hora de tancar per aquesta nit; llavors, demà a la nit, estudiarem de nou Israel:—

TAM1897 Q1 26.22Per la fe, Moisès, quan ja era gran, es va negar a ser considerat fill de la filla de Faraó; va preferir patir afliccions amb el poble de Déu abans que gaudir dels plaers del pecat per un temps; considerant el desprestigi de Crist una riquesa més gran que els tresors d’Egipte: perquè tenia en compte la recompensa.

TAM1897 Q1 26.23«S’acostava el temps de la promesa que Déu havia jurat a Abraham» de donar-li la recompensa beneïda. Moisès ho va creure i es va separar de l’estat, va donar l’esquena al tron, escollint el desprestigi de Crist abans que tot el poder, el plaer i la glòria d’Egipte. I no us oblideu que va haver de donar l’esquena a tot això per tal de ser partícip del desprestigi de Crist.