Capítol 9 — El temps de demora

GSAM 148.1«LLavors el regne dels cels serà semblant a deu verges que van prendre les seves làmpades i van sortir a trobar l'espòs. I cinc d'elles eren assenyades i cinc, nècies. Les nècies van prendre les seves làmpades, però no van agafar oli amb elles; les assenyades, en canvi, van agafar oli en els seus recipients juntament amb les làmpades. Mentre l'espòs tardava, totes es van adormir i van dormir.»¹

GSAM 148.2Crist és l'espòs de la paràbola.² El fet de sortir a trobar l'espòs ha de representar, per tant, un moviment per part del poble del Senyor per trobar-se amb Crist en la seva vinguda, ja que el tema del discurs de Mateu vint-i-quatre i vint-i-cinc és la vinguda del Senyor. La paraula del Senyor és el llum.³ Totes les verges van prendre els seus llums. La insensatesa d'una part de les verges consistia en prendre només la teoria de la veritat, sense aquella consagració sincera al Senyor que desenvoluparia les gràcies de l'Esperit en el cor del creient. Aquesta obra es representa en la paràbola com a «oli en els seus recipients». El retard de l'espòs ha de representar algun desengany per part d'aquells que surten esperant trobar-se amb el seu Senyor.

GSAM 148El moment en què s'aplica la paràbola

GSAM 148.3La paraula «llavors», amb la qual s'obre la paràbola, ens dona una pista sobre el moment de la seva aplicació. Segueix de prop el que s'havia exposat en el capítol anterior, no després de la segona vinguda del Senyor, sinó després que s'hagués proclamat la paràbola de la figuera, anunciant que la vinguda de Crist és «a les portes» i que ha arribat la generació que no passarà fins que el mateix Crist aparegui en els núvols del cel. També s'aplica en un moment en què alguns dels servents que han estat donant el missatge diuen en el seu cor: «El meu Senyor triga a venir», i comencen a colpejar els seus companys de servei i a menjar i beure amb els embriacs.

GSAM 149Donant cops als seus companys de servei

GSAM 149.1Aquests havien estat «companys de servei», proclamant harmònicament el mateix missatge; però ara una part d'ells s'aparta d'allò que han ensenyat i «ataca» els seus companys de servei que donen el «menjar a la seva hora» —declarant la preparació necessària per a trobar-se amb el Senyor que ve aviat. Els «atacen» de la mateixa manera que es va proposar atacar Jeremies. El poble va dir: «Veniu, i ataquem-lo amb la llengua, i no fem cas de cap de les seves paraules.»⁴ Així, aquests servents van començar a ensenyar d'una manera que obstaculitzava l'obra dels servents «fidels». A aquesta mateixa classe se li adreça la paraula: «Recorda, doncs, com has rebut i escoltat; retén-ho i penedeix-te. Perquè, si no vetlles, vindré sobre tu com un lladre, i no sabràs a quina hora vindré sobre tu».⁵

GSAM 149.2La paràbola de les verges s'aplica en un moment en què els «companys de servei» es desvien del missatge de la imminent vinguda del Senyor i «comencen a colpejar». També comencen a fer una altra cosa: «menjar i beure amb els embriacs». S'uneixen al banquet amb aquells que volen gratificar els seus apetits. Salomó va dir d'aquests: «No siguis entre els bevedors de vi, ni entre els qui mengen carn amb glotonia, perquè l'embriac i el glotó acabaran en la pobresa».⁶

GSAM 149La primera decepció

GSAM 149.3Ara sorgirà la pregunta: «Què hi havia en l'experiència de l'adveniment que correspongués a aquestes afirmacions?». Hi havia moviments que concordaven plenament amb la profecia. Els qui donaven el missatge fins a l'abril de 1844 van treballar entre les esglésies, i els ministres de les diverses esglésies es van unir als seus esforços. Així, eren «coservents».

GSAM 150.1Els qui donaven el missatge ensenyaven que els dos mil tres-cents dies de Daniel 8:14 acabarien amb l'any jueu de 1843, que correspondria al nostre any de 1844. Proclamaven que l'hora del judici de Déu arribaria al final d'aquell període. En aquell temps, totes les denominacions del país sostenien que el dia del judici seria introduït per la segona vinguda del nostre Senyor. Així doncs, es veurà fàcilment que els adventistes suposaven que el Senyor vindria al final d'aquell període profètic. Deien: «Aquest període pot acabar el 21 de març de 1844, l'últim dia de l'any natural jueu de 1843». Per tant, esperaven que el Salvador vingués cap a finals de març o principis d'abril de 1844.

GSAM 150Es van desenvolupar els servents malvats

GSAM 150.2Quan va arribar i passar el final de març, i el Senyor no va venir, aquells que anteriorment havien treballat amb els missatgers del Senyor, però que no havien consagrat de tot cor les seves vides al missatge, es van girar en contra seu, van començar a oposar-se a l'obra i a fer tot el possible per obstaculitzar el camí d'aquells que encara continuaven ensenyant la doctrina de la imminent vinguda del Senyor i el missatge de l'hora del judici. «En el seu cor», deien, «el meu Senyor demora la seva vinguda». Amb els llavis, ara ensenyaven que tot el món havia de convertir-se abans que el Senyor vingués; que tots els jueus havien de tornar a Palestina i establir el seu servei del temple a Jerusalem abans que el Messies vingués. Alguns fins i tot ensenyaven que la vinguda de Crist era una «vinguda espiritual», que tenia lloc en la conversió i també en la mort del seu poble.

GSAM 151Donant «Menjar a temps degut»

GSAM 151.1Mentre aquests, doncs, es giraven contra els seus companys de servei, aquells que encara mantenien ferma la fe reunien els creients en sales i bosquets, donant-los el «menjar a la temporada oportuna»—mostrant-los que els senyals dels temps i la profecia complerta declaraven, igual que abans de la seva decepció, que la vinguda de Crist era «pròxima, fins a les portes.»

GSAM 151Festí eclesiàstic

GSAM 151.2Mentre feien això, va començar allò que abans era desconegut a les esglésies protestants: la convocatòria de la gent a l'església per a festes i «fer diversió». Tots els qui volguessin venir estaven convidats a compartir amb ells les seves delícies.

GSAM 151.3El primer que vam sentir de res d'aquest tipus a Amèrica va ser al mes de maig de 1844, just després de la decepció. Va ser així: mentre William Miller, en un saló de Rochester (Nova York), instruïa i exhortava diversos centenars d'adventistes, dient-los: «Estem en el temps d'espera de Mateu vint-i-cinc; mantingueu ferma la vostra fe; aviat tindrem més llum sobre aquest assumpte», es va organitzar al soterrani d'una de les sales de reunions més grans de Rochester un «festival». Es va reunir una gran multitud de gent, tant fidels de l'església com incrèduls, i mentre el president d'un seminari teològic divertia la multitud ridiculitzant William Miller, els van vendre ostres, gelats, dolços i, per vint-i-cinc cèntims, un petit fulletó que aquest home havia preparat. El llibre es titulava «An Exposé of Millerism».

GSAM 151.4Menys de dues setmanes després, una altra denominació de la mateixa ciutat va organitzar «un festival» en un saló públic, cobrava vint-i-cinc cèntims d'entrada i convidava tothom qui volgués a venir a compartir amb ells ostres, gelats, pastís i dolços. Allà mateix va començar aquesta mena de festí modern a les esglésies, que s'ha desenvolupat fins a convertir-se en «festes socials boges», «sorteigs de bosses», «jocs de pesca», «festes de petons» i altres. Aquesta característica dels festins a les esglésies ha crescut tant que ara un edifici eclesiàstic modern no compleix l'estàndard si no disposa de cuina, rebost i menjador. Aquest estat de coses és el que va començar en el «temps d'espera», tal com es designa a la paràbola.

GSAM 152.1El mateix Wm. Miller parla de l'incident que va ocórrer a Rochester en aquestes paraules:

GSAM 152.1«Un dels D.D. de Rochester, el senyor _____, de l'església _____, va escriure un pamflet contra el millerisme, va cridar els seus senyors i senyores a la casa del Senyor, va fer un gran festí d'ostres i altres “pícnics”, com Belsasar, va beure el seu cafè i te, va menjar les seves delicateses costoses i va vendre els seus gelats i dolços, i el seu pamflet contra la segona vinguda de l'estimat Salvador.

GSAM 152.2«La nit abans de marxar, un altre dels reverends senyors va fer un banquet de pícnic en un local públic, o saló, i hi va vendre, com s'ha dit, les seves entrades, gelats i dolços. Em va alegrar d'escoltar que algunes de les esglésies de les diferents sectes no aprovaven aquestes festes babilòniques; i espero de tot cor que no totes aquestes esglésies sectàries es trobin “menjant i bevent amb els embriacs” quan Crist vingui. Em sorprèn que aquests reverends senyors no es vegin a si mateixos en el mirall de la paraula de Déu; i els recomanaria que llegissin Lluc 14:12-14; Mateu 24:48-51; Lluc 13:25-28; 2 Pere 2:13; Judes 10-21. Segurament, aquests són els darrers temps.»

GSAM 152.3Si el pastor Miller hagués obtingut una visió del que les esglésies han fet des de llavors, en les seves festes de donatius, amb «pastissos de sort, festes de petons a deu cèntims, espectacles de rucs, festes socials boges, loteries sagrades» i altres jocs d'atzar, etc., s'hauria espantat amb sant horror.

GSAM 152El temps de demora

GSAM 152.4Els adventistes van trobar consol en el fet bíblic que, quan es fes l'anunci de la imminent vinguda del Senyor, s'hi connectaria un «temps d'espera». Això ho van veure en les paraules del nostre Salvador a Mateu 25:5, 6, i a Habacuc 2:1-3.

GSAM 153.1Pel que fa a la seva actitud a la primavera de 1844, citem del Midnight Cry del 9 de maig de 1844:—

GSAM 153.2«Havent passat el punt de la terminació aparent dels períodes profètics, ens trobem en una posició en què Déu va preveure que els seus fills es trobarien al final de la visió; i per a la qual va fer provisions, per mitjà del profeta Habacuc, quan diu, “M'establiré al meu lloc de guaita, i em col·locaré sobre la torre, i vigilaré per veure què em dirà, i què respondré quan sigui reprès”, o com diu al marge, “contradit”. “I el Senyor em va respondre, i va dir: Escriu la visió, i fes-la clara sobre taules, perquè qui la llegeixi pugui córrer. Perquè la visió encara és per a un temps determinat, però al final [dels períodes profètics] parlarà i no mentirà: encara que s'endarrereixi [més enllà de la seva terminació aparent], espera-la; perquè de cert vindrà, [en la plenitud dels temps profètics, més enllà dels quals] no s'endarrerirà.”⁷

GSAM 153.3«Que aquesta advertència es refereix al temps present, és evident per la citació que en fa Pau a Hebreus 10:36-39: “Perquè necessiteu paciència, perquè, havent fet la voluntat de Déu, rebeu la promesa. Encara una mica de temps, i el qui ha de venir vindrà, i no tardarà. Ara bé, el just viurà per la fe; però si algú es fa enrere, la meva ànima no trobarà cap plaer en ell. Però nosaltres no som dels qui es fan enrere cap a la perdició, sinó dels qui creuen per a la salvació de l'ànima.”

GSAM 153.4«Creiem que estem ocupant aquell període del qual va parlar el Salvador, quan l'espòs s'endarrereix (Mateu 25:5),—al qual s'hauria de comparar el regne dels cels,—quan “aquell servent dolent [havent-hi hagut un fracàs aparent en el temps] dirà en el seu cor, El meu Senyor triga a venir, i començarà a colpejar els seus companys de servei, i a menjar i beure amb els embriacs,” i el Senyor hauria de “venir en un dia en què no l'espera.”

GSAM 154.1«Creiem que ara ocupem aquell període de temps del qual parla Pere, quan el seu “judici, que ja fa molt de temps no s'endarrereix, i la seva perdició no dorm;” on havien de “fer entrar en secret heretgies pernicioses.”⁸ Aquests, diu Pere, havien de ser, així com hi havia falsos profetes quan les Escriptures van ser escrites. Per tant, com que els de la casa d'Israel van dir: “Els dies s'han allargat i tota visió falla”,⁹ així hi havia d'haver un temps en què hi hauria un aparent retard, perquè els burletes de 2 Pere 3:4 poguessin preguntar: “On és la promesa de la seva vinguda?” i autoenganyar-se pensant que “tot continua com des del principi de la creació”.

GSAM 154.2«Creiem que va ser tenint en compte un retard semblant de la visió que l'apòstol Jaume va dir: “Sigueu, doncs, pacients, germans, fins a la vinguda del Senyor”; “sigueu també pacients; enfortiu els vostres cors: perquè s'acosta la vinguda del Senyor”. I: “Mirau, el Jutge és davant la porta”.

GSAM 154.3«I creiem que, en previsió del pas del temps esperat, el nostre Salvador ens va advertir, al dotzè capítol de Lluc: “Tingueu els lloms cenyits i les espelmes enceses, i sigueu com aquells qui esperen el seu Senyor, quan tornarà de les noces, perquè, quan arribi i truqui, li obrin de seguida.”¹⁰ Esperar implica un pas del temps, perquè fins a aquell moment no esperem. Per tant, el nostre Senyor afegeix: “Benaurats són aquells servents que el Senyor, quan arribi, trobarà vetllant.”

GSAM 154.4«Continuarem, si Déu vol, proclamant: “Heus aquí que el nuvi ve; sortiu-li a l'encontre”; i: “Ha arribat l'hora del seu judici.” I confiem que no deixarem de continuar cridant a ple pulmó al món i a l'Església, perquè s'espavilin de les seves cançons de “pau” i escoltin les ofertes de misericòrdia de Déu. Tenim la intenció de continuar esperant i vetllant per la vinguda del Senyor, creient que és a les portes.»

GSAM 155Una vindicació de la seva obra

GSAM 155.1Una bona idea de com els adventistes veien la seva obra abans del 21 de març de 1844 i just després d'aquesta data es pot obtenir llegint la següent cita, extreta d'un article amb el títol «Vindicació», a l'Advent Herald del 13 de novembre de 1844, publicat per J. V. Himes, S. Bliss i A. Hale:—

GSAM 155.2«No vam ser precipitats a adoptar les nostres opinions. Creiem que érem investigadors honests i sincers de la veritat. Obedíem el mandat del nostre Salvador d'examinar les Escriptures. No ens fiàvem de la nostra pròpia saviesa; sinó que miràvem a Déu per a guia i direcció, i procuràvem oferir-nos al seu altar, confiant que Ell dirigiria els nostres passos pel camí correcte. Examinàvem tots els arguments que s'avançaven contra nosaltres amb un sincer desig de conèixer la veritat i d'allunyar-nos de l'error; però hem de confessar que les diverses i multiformes posicions dels nostres oponents només ens van confirmar en les nostres opinions. Vam veure que, tant si teníem raó com si no, els nostres oponents no podien tenir-ne; i no s'acordaven entre ells. Els arguments de cadascun eren tan febles i puerils que es veien obligats a desfer contínuament el que ells mateixos havien fet; i amb les seves opinions oposades i contradictòries demostraven que, fos quina fos la seva opinió sobre les nostres, no tenien cap confiança en les opinions dels altres. I, a més, no hi havia cap punt fonamental de la nostra posició que no fos sostingut per un o més d'aquells que treballaven per desmentir la vinguda immediata del Senyor. Mentre que nosaltres teníem la traducció literal de les Escriptures per sostenir-nos, els nostres oponents intentaven en va demostrar que les Escriptures no s'han d'entendre literalment, tot i que tota profecia que s'ha complert ho ha estat en els seus més mínims detalls literalment.

GSAM 156L'explicació de la decepció

GSAM 156.1«Però el temps —l'any 1843, l'any jueu— va passar, i vam quedar decebuts per no haver contemplat el Rei en la seva bellesa. I tots els qui s'oposaven a nosaltres van suposar honestament que s'havien demostrat falses totes les característiques distintives de la nostra fe, i que nosaltres, com a homes honests, abandonaríem tota la nostra posició. I per això, van veure amb sorpresa que encara ens aferràvem a la nostra esperança i seguíem esperant el nostre Rei.

GSAM 156.2«Nosaltres, però, en la nostra decepció, no vam veure cap motiu per desanimar-nos. Vam veure que les Escriptures indicaven que havia de ser un temps d'espera, i que mentre la visió s'endarreria, havíem d'esperar-la. També vam veure que amb el final de l'any el període no podia acabar completament, fins i tot suposant que la nostra cronologia fos correcta; i que només es podien complir en algun moment d'aquest any; i, tanmateix, vam admetre francament i plenament al món que ens havíem equivocat en el punt exacte al qual havíem mirat amb tanta confiança; però, tot i que ens havíem equivocat, podem veure la mà de Déu en aquest assumpte. Podem veure que ha fet servir aquella proclamació com una alarma per al món i una prova per a l'església. Va posar el seu poble en una actitud d'espera. Va fer aflorar aquells que estaven disposats a patir pel seu nom. Va demostrar a qui la crida de la vinguda del Senyor era una bona nova de gran alegria i a qui era un so no desitjat a les seves orelles. Ha mostrat a l'univers qui acolliria el retorn del Senyor i qui el rebutjaria en la seva segona vinguda, tal com els jueus van fer en la seva primera. I ho considerem un pas en el compliment del propòsit de Déu, en aquest “dia de la seva preparació”, perquè pogués conduir un poble que només busqués la voluntat del Senyor, a fi que estigués preparat per a la seva vinguda.»

GSAM 157HISTÒRIA DEL MOVIMENT DESPRÉS DE MARÇ DE 1844

GSAM 157.1Un breu historial del moviment adventista després del 21 de març de 1844 es presenta a continuació, extret del Signs of the Times del 31 d'octubre de 1844:—

GSAM 157.2«Després del pas de l'any 1843 —l'any jueu—, la gran majoria dels adventistes es va assentar en la creença que d'ara endavant podíem comptar amb temps particulars sense cap mena de certesa. Creien que érem allà on assenyala la nostra cronologia, al final de tots els períodes profètics, en la terminació dels quals s'espera l'adveniment; i que, tot i que només hauríem d'esperar el poc temps que la nostra cronologia pogués variar respecte al temps de Déu, creien que no podíem tenir cap més pista sobre el moment concret. Tots havien pres les seves làmpades i havien sortit a trobar l'Espòs; però l'Espòs s'havia retardat més enllà del temps (1843) en què s'esperava. Durant aquest retard de la visió, semblava que tothom estava decidit a esperar-la, creient que no podia retardar-se i que es podia esperar de moment a moment. Tanmateix, aviat va quedar molt evident que multituds estaven fent plans de futur, cosa que no haurien fet si haguessin cregut que el Senyor vindria aquell any; i que s'havien adormit pel que fa a la consciència real de l'aparició immediata del Senyor. En altres paraules, pensaven que podria venir qualsevol dia, o que es podria retardar una mica, temps durant el qual podrien gaudir d'un repòs refrescant. Bé, això va ser com el nostre Salvador va dir que seria: “Mentre el nuvi trigava, tots es van endormiscar i van dormir”.

GSAM 157Atenció cridada sobre la tardor de 1844

GSAM 157.3«Ja al maig de 1843, el germà Miller havia cridat la nostra atenció sobre el setè mes de l'any sagrat jueu, com el temps d'observança d'aquells tipus que assenyalen el segon adveniment; i la tardor passada vam mirar aquell moment amb molt d'interès. Després que hagués passat, el germà S. S. Snow va adoptar plenament l'opinió que, segons els tipus, l'adveniment del Senyor, quan tingués lloc, havia de ser el dia deu del setè mes; però no estava segur de l'any. Més tard va veure que els períodes profètics no expiraven realment fins a l'any present, 1844; llavors es va mantenir ferm en la idea que cap al 22 d'octubre —el desè dia del setè mes d'aquest any— seríem testimonis de l'adveniment del Senyor de la glòria. Això ho va predicar a Nova York, Filadèlfia i altres llocs durant la primavera i l'estiu passats; i tot i que molts van adoptar les seves opinions, no es va veure cap manifestació particular dels seus efectes fins al voltant del juliol.

GSAM 158Cultius abandonats als camps

GSAM 158.1«A principis de temporada, alguns dels nostres germans del nord de New Hampshire s'havien vist tan impressionats per la creença que el Senyor vindria abans d'un altre hivern, que no van cultivar els seus camps. Cap a mitjans de juliol —que era el vespre de la mitjanit del dia-any jueu (vespre-matí, comptant des de la lluna nova d'abril, l'inici d'aquest any jueu)—, altres que havien sembrat i plantat els seus camps van quedar tan impressionats per la creença de l'aparició immediata del Senyor que, d'acord amb la seva fe, no van poder segar les seves collites. Alguns, en entrar als seus camps per tallar l'herba, es van trobar totalment incapaços de continuar i, seguint el seu sentit del deure, van deixar les collites al camp per mostrar la seva fe amb les seves obres i, així, condemnar el món. Això es va estendre ràpidament pel nord de Nova Anglaterra.

GSAM 158El Judici ha de Precedir l'Adveniment

GSAM 158.2«Durant el mateix temps, els nostres germans de Maine havien adoptat la idea que el judici havia de precedir l'adveniment; que coincidia amb la sega, i que no només era a la fi del món, sinó que ocupava un període immediatament anterior al final. D'acord amb aquesta visió, pensaven que érem en el judici, que la línia divisòria s'estava traçant i que els servents de Déu estaven sent segellats en les seves frontes, el compliment del qual seria el senyal perquè els quatre àngels que retenen els quatre vents de la terra (Apocalipsi 7:1) deixessin anar la seva presa.

GSAM 159Un Despertar de Mitjanit

GSAM 159.1«Cap a mitjan juliol, la benedicció de Déu en la recuperació dels caiguts va començar a acompanyar la proclamació del temps, i aquells que van adoptar alguna de les visions esmentades van manifestar un canvi notable en el seu comportament, i un despertar sobtat del son, tal com s'havia predit. “A mitjanit es va fer un crit: Mirau, que el nuvi ve; sortiu-li a l'encontre. Llavors totes aquelles verges es van aixecar i van preparar les seves làmpades.” A partir de juliol, aquests moviments es van produir en diferents parts de Nova Anglaterra, i eren diferents els uns dels altres; però tots van anar acompanyats de la benedicció de Déu per recuperar molts dels quals les làmpades s'havien apagat gairebé del tot, i en la santificació dels seus sants. A la trobada de camp d'Exeter, totes aquestes influències es van trobar, es van barrejar en un gran moviment i es van estendre ràpidament per tots els grups adventistes del país.»