Capítol 10 — El crit de mitjanit

GSAM 160.1«A mitjanit es va fer un crit: Mirau, que el nuvi arriba; sortiu-li a l'encontre. Llavors totes aquelles verges es van aixecar i van preparar les seves làmpades.»¹

GSAM 160.2Ja hem parlat del temps d'espera que es mostra en aquesta paràbola de les «deu verges» i ara prestarem una atenció especial a aquella part que es presenta en el text anterior, designada pel poble adventista com el «crit de mitjanit». Un escriptor destacat sobre aquest tema, en una publicació anomenada Midnight Cry, del 3 d'octubre de 1844, diu:—

GSAM 160.3«Però com vam entrar en aquesta nit d'espera? Perquè vam començar la visió [la visió dels dos mil tres-cents dies] a la primavera, en lloc de la tardor del 457 aC. Ens vam quedar a sis mesos i uns quants dies d'assolir el port destinat. Això ens va fer entrar en la nit d'espera, sis mesos».

GSAM 160.4Un altre escriptor, S. S. Snow, al Cry del 22 d'agost de 1844, parlant dels dos mil tres-cents dies, va dir:—

GSAM 160.5«Van començar, quan es va fer públic el decret de restaurar i reconstruir Jerusalem. El decret va ser dictat inicialment per Ciro, renovat per Dari i completat per Artaxerxes Longimanus el setè any del seu regnat. Es va promulgar i va entrar en vigor a la tardor de l'any 457 aC, quan Esdras, havent arribat a Jerusalem amb la bona mà del Senyor, va restablir la comunitat jueva, va nomenar magistrats i jutges i va iniciar la construcció del mur.»²

GSAM 160.6Com que el temps de la visió era de dos mil tres-cents anys complets, caldria tot l'any 457 i tot l'any 1843 per arribar als dos mil tres-cents, i si el decret no es va fer públic fins al setè mes del 457 aC, s'ensenyava que el període no acabaria fins al setè mes del 1844. Atès que l'observança del desè dia del setè mes semblava ser l'esdeveniment que marcava l'inici del període, es va demostrar de manera concloent que el desè dia del setè mes (segons el temps jueu), el 22 d'octubre de 1844, els dos mil tres-cents dies acabarien i arribaria el temps per purificar el santuari. Totes les proves emprades per al tancament del període el 1843 s'aplicaven amb la mateixa força al càlcul per al 1844, i amb això una assegurança que havien descobert allò que semblava una solució certa de la causa de la seva decepció. La manera com els adventistes proclamaven el «veritable crit de mitjanit», com s'anomenava aleshores, no es pot il·lustrar millor que citant els escrits d'aquells que estaven destacadament implicats en la tasca en aquell moment.

GSAM 161«Sortiu a rebre'l»

GSAM 161.1Al Cry del 3 d'octubre de 1844, hi havia un article escrit per George Storrs, amb el títol «Sortiu a rebre'l», en el qual deia:—

GSAM 161.2«Agafo la ploma amb uns sentiments com mai no havia experimentat abans. Sense cap mena de dubte, al meu parer, el desè dia del setè mes serà testimoni de la revelació del nostre Senyor Jesucrist en els núvols del cel. Estem a pocs dies d'aquest esdeveniment —un moment terrible per als qui no estiguin preparats, però gloriós per als qui estiguin a punt.

GSAM 161.3«“Heus aquí que l'Espòs ve” aquest any; “sortiu a rebre'l”. Hem acabat amb les esglésies nominals i tots els malvats, llevat en la mesura que aquest crit els pugui afectar. La nostra tasca ara és despertar les “verges que van prendre les seves làmpades i van sortir a rebre l'Espòs”. On som ara? “Si la visió tarda, espera-la”. No ha estat aquesta la nostra resposta des del març o l'abril passat? —Sí. Què va passar mentre l'Espòs tardava? —Les verges totes es van endormiscar i van dormir, oi? Les paraules de Crist no han fallat; i “les Escriptures no poden ser trencades”. De res serveix que fingim que hem estat desperts; ens hem estat endormiscant, no pas sobre el fet de la vinguda de Crist, sinó sobre el moment. Vam entrar en el temps de la demora; no sabíem “quant de temps” duraria, i sobre aquest punt ens hem endormiscat. Alguns de nosaltres hem dit mentre dormíem: “No fixis cap altra hora!”, i així vam dormir. Ara el problema és despertar-nos. Senyor, ajuda, perquè vana és l'ajuda de l'home. Parla tu mateix, Senyor. Oh, que el “Pare” ara “donés a conèixer” l'hora.

GSAM 162La Mitjanit del Missatge

GSAM 162.1«Quant de temps durarà el període d'espera? —Mig any. Com ho saps? —Perquè el nostre Senyor diu: “a mitjanit”, mentre el promès trigava. La visió era de “dos mil tres-centes vesprades-matins”, o dies. Una “vesprada”, o nit, és la meitat d'un d'aquests dies profètics i, per tant, són sis mesos. Aquesta és la durada total del període d'espera. El present clam fort del temps va començar cap a mitjan juliol, i s'ha estès amb gran rapidesa i poder, i va acompanyat d'una manifestació de l'Esperit com mai no havia presenciat quan el clam era “1843”. Ara és literalment: “Sortiu a rebre'l”. Hi ha un deixar-ho tot que mai no hauria somiat que es podria veure. Quan aquest crit agafa el cor, els pagesos deixen les seves terres amb les collites. Hi ha un plor fort amb llàgrimes, i una consagració de tot a Déu, com mai no n'he presenciat. Hi ha una confiança en aquesta veritat com mai no es va sentir en el crit anterior, en el mateix grau, i una glòria de plor o de fusió en ella que supera tota comprensió, excepte per a aquells que l'han sentida.

GSAM 162.2«Sobre aquesta veritat present, jo, per gràcia, m'hi arrisco tot i sento que cedir al dubte sobre ella seria ofendre Déu i atraure sobre mi mateix una “destrucció ràpida”. Estic convençut que ara “qui busqui salvar la seva vida”, on aquest crit s'hagi fet de debò, deixant-se portar per un “si no ve”, o per por d'aventurar-se en aquesta veritat, “perdrà la seva vida”. Requereix la mateixa fe que va portar Abraham a oferir Isaac, o Noè a construir l'arca, o Lot a deixar Sodoma, o els fills d'Israel a passar tota la nit esperant la seva sortida d'Egipte, o Daniel a entrar a la cova dels lleons, o els tres hebreus al forn de foc. Ens hem imaginat que entraríem al regne sense una prova de fe com aquesta, però estic convençut que no ho fem. Aquesta darrera veritat comporta una prova d'aquest tipus, i ningú no s'hi aventurarà tret d'aquells que gosin ser considerats ximples, bojos o qualsevol altra cosa que els sodomites antediluvians, una església tèbia o les verges adormides estiguin disposats a llençar-los a sobre. Una vegada més cridaria: “Fugiu per salvar la vida”; “No mireu enrere”; “Recordeu la muller de Lot”».

GSAM 163La roca plana de Storrs

GSAM 163.1Al Midnight Cry del 10 d'octubre de 1844, va aparèixer, de la ploma de George Storrs, el següent, sota el títol «El final», però que els adventistes van anomenar «La roca plana de Storrs»:—

GSAM 163.2«Com serem preparats per a aquell dia?—Creieu la veritat de Déu i aventureu-vos-hi amb una fe ferma que doni glòria a Déu. Hem de tenir el mateix estat d'ànim que tindríem si sabéssim que havíem de morir aquell dia, la mateixa consagració total a Déu i despreniment del món.

GSAM 163.3«No puc il·lustrar millor el que vull dir que suposant una gran roca plana enmig de l'oceà. Un príncep gloriós i poderós fa una promesa que, a una hora determinada, enviarà un esplèndid vaixell de vapor per portar a un país gloriós totes les persones que hi trobi amb la prova que van donar ple crèdit a la seva paraula. Molts s'aventuren cap a la roca. Alguns, quan són a bon port a la roca, tallen la corda, i la seva embarcació amb la qual han vingut s'allunya a la deriva, i ja no la miren més, sinó que esperen l'arribada del vaixell de vapor. No tenen cap dubte de la veracitat de la promesa i ho arrisquen tot per ella. Altres que hi vénen pensen que n'hi ha prou amb estar a la roca. Però volen ser “savis” i no córrer un risc massa gran.

GSAM 164.1«“Segons la teva fe et serà fet” s'havia proclamat abans de l'hora en què s'esperava el vaixell de vapor. Arriba el dia. Els prudents, potser, tenen la intenció de deslligar les seves barques i deixar-les marxar si veuen que arriba el vaixell de vapor. Aquest apareix a la vista; però ara ja és massa tard per deixar anar les barques sense ser descoberts; i, a més, la mateixa prudència dictaria ara que no deixin marxar les barques fins que estiguin segurs que no s'equivoquen amb el vaixell que s'acosta. Ara s'acosta tant que és impossible deslligar-les sense ser descoberts.

GSAM 164.2«El vapor arriba a la roca. “Quina prova teniu que confiàveu cegament en la promesa de l'arribada del vapor?” — “Les nostres barques estan desamarrades i se'ns les ha endut el corrent, de manera que no hauríem pogut arribar a terra de cap manera, i hauríem perit si el vapor no hagués arribat, perquè és una roca per on no passa mai cap altra nau.” “Ja n'hi ha prou”, crida el comandant del vapor; “pugeu a bord; una confiança així no serà defraudada.”

GSAM 164.3«Aquells que havien deixat els seus bots lligats a la roca ara s'amunteguen i s'esforcen per pujar a bord del vapor. El comandant pregunta: “Què signifiquen aquells bots que veig lligats a les roques d'allà, o les cordes dels quals només s'han tallat des que he arribat a la vista?” Ells responen: “Vam pensar que seríem prudents, de manera que si el vapor no arribava, tinguéssim alguna cosa amb què tornar a terra.” “Aleshores, vau proveir-vos per a la carn”, crida el comandant, “vau fer-ho i, per tant, vau dubtar de les meves paraules? Segons la vostra fe us serà fet. Les proves van en contra vostra. Vau preparar-vos per tornar i ara heu de collir el fruit de la vostra incredulitat.” “Per tant, no van poder entrar a causa de la incredulitat.” Oh, terrible estat de desesperació!

GSAM 164.4«Talleu les cordes ara, germans; deixeu que les vostres barques s'allunyin fins a perdre-les de vista; sí, afanyeu-vos abans que “aparegui el senyal del Fill de l'home”. Llavors serà massa tard. Atreviu-vos ara, i atreviu-vos-ho a tot. Oh, el cor em sagna per vosaltres; no perdeu el temps; feu marxar aquella barca, o esteu perduts; perquè “qui intenti salvar la seva vida la perdrà”, així ho diu Jesucrist, nostre Senyor i Jutge. Feu pressa, doncs, us ho suplic una vegada més, oh, feu pressa! Deixeu anar totes les barques amb les quals ara calculeu escapar a terra “si no ve”. Aquest “si” us arruïnarà. Ara és l'última prova i temptació. Feu com el nostre Senyor va fer amb l'última temptació del diable: “Retira't d'aquí, Satanàs”, li va dir. Llavors el diable el va deixar, i “heus aquí que van venir àngels i el van servir”. Així us passarà a vosaltres quan hàgiu aconseguit aquest triomf.»

GSAM 165Treball ràpid del crit de mitjanit

GSAM 165.1Pel que fa a la rapidesa, el poder i l'efecte del missatge del «crit de mitjanit», ens fem una idea correcta a partir de les paraules de N. Southard, editor del diari del qual ja hem citat anteriorment —el Midnight Cry. En el número datat el 31 d'octubre de 1844, diu:—

GSAM 165.2«Al principi, el temps definit va ser generalment rebutjat; però semblava haver-hi un poder irresistible que acompanyava la seva proclamació, que prosternava tothom davant seu. Va arrasar el país amb la velocitat d'un tornado i va arribar a cors de llocs diferents i llunyans gairebé simultàniament, i d'una manera que només es pot explicar suposant que Déu hi era. Va produir arreu la més profunda recerca del cor i humiliació de l'ànima davant l'Alt Cel. Va provocar un desenganxament dels afeccions de les coses d'aquest món, una sanació de controvèrsies i animositats, una confessió d'injustícies, una rendició davant de Déu, i súpliques penedents i contrits a ell per al perdó i l'acceptació. Va causar l'abaixament i la prostració de l'ànima, com mai abans no n'havíem presenciat. Tal com Déu va manar per mitjà de Joel, quan s'acostés el gran dia de Déu, va produir una esquinçament de cors i no de vestits, i un retorn al Senyor amb dejuni, plor i dol. Tal com Déu va dir per boca de Zacaries, un esperit de gràcia i de súplica es va vessar sobre els seus fills; van mirar aquell a qui havien traspassat, i hi va haver un gran dol a la terra, cada família per separat, i les seves dones per separat; i els qui esperaven el Senyor van afligir les seves ànimes davant seu.»

GSAM 166El poble mogut per un poder sobrenatural

GSAM 166.1De nou, d'aquesta commovedora proclamació diu:—

GSAM 166.2«Ens va semblar que havia estat tan independent de l'acció humana que només el podíem considerar un compliment del “crit de mitjanit”, després de la tardança de l'espòs i de l'endormiscament i el son de les verges, quan totes havien de llevar-se i preparar les seves làmpades. I l'última obra sembla que s'ha fet; perquè mai abans no hi havia hagut un moment en què les respectives bandes de l'adveniment estiguessin en un estat de preparació tan bo per a la vinguda del Senyor.»

GSAM 166Disposició dels béns mundans

GSAM 166.3Sota la commovedora proclamació de la doctrina de l'adveniment, molts van disposar dels seus béns mundans, fent servir la seva substància per sostenir els oradors públics en la seva tasca, o repartint els periòdics i fullets impresos, o proveint les necessitats dels necessitosos, donant així al món la millor prova de la seva sinceritat i fermesa; mentre que aquells que s'aferraven als seus béns terrenals i no feien cap sacrifici especial per a l'obra, eren considerats pel món com a persones que no creien realment el que professaven. Com a il·lustració, donaré dos exemples, un de cada bàndol de la qüestió.

GSAM 166Un camp de patates

GSAM 166.4El primer és el d'un creient que vivia a New Ipswich, N.H., anomenat Hastings, que tenia un gran camp de patates esplèndides que va deixar sense collir. Els seus veïns estaven preocupats per elles i van anar a veure'l oferint-se a collir-les i a guardar-les al celler de franc, si els deixava, «perquè», deien, «potser les necessitaràs». «No!», va dir el senyor Hastings, «deixaré que aquest camp de patates prediqui la meva fe en la imminent aparició del Senyor».

GSAM 167.1Aquella tardor, segons es pot llegir al Claremont (N.H.) Eagle, el New York True Sun i diversos altres diaris, la collita de patates va ser gairebé una pèrdua total a causa de la «podridura de la patata». Tal com s'expressava al Sun: «Que dolorós és saber que tota la collita d'aquest preuat tubercle ha estat destruïda per la podridura. Un corresponsal d'un diari de Filadèlfia diu que la collita de patates en aquell estat està arruïnada. L'única regió d'on se senten poques queixes és Maine, però fins i tot allà la collita no ha escapat a la malaltia».

GSAM 167.2Com que la tardor va ser suau i les patates del senyor Hastings es van deixar a terra fins al novembre, cap no es va fer malbé. En conseqüència, va tenir una provisió abundant per a ell i per als seus desafortunats veïns, que l'octubre anterior s'havien preocupat tant pel seu benestar i que, a la primavera, es van veure obligats a comprar-li patates de sembra i van estar contents de pagar-hi un bon preu. Allò que ells suposaven que seria una calamitat tan gran per al senyor Hastings, Déu ho va convertir en una benedicció temporal, i no només per a ell, sinó també per als seus veïns.

GSAM 167Desmentí la seva fe

GSAM 167.3El segon cas va passar al meu propi lloc de residència. Es tractava d'un membre de l'església que tenia molt a dir en l'assemblea sobre la vinguda del Senyor a la tardor de 1844. Era un home de considerables possessions i, entre altres coses, tenia un gran nombre de porcs a l'edat justa per guardar-los per al mercat de la primavera. Un oncle meu, que no tenia cap pretensió religiosa i que es dedicava a la compra i venda de bestiar, va anar a veure aquest suposat adventista per comprar-li els porcs, però va saber per ell que no els volia vendre, ja que els volia guardar fins a la primavera vinent per a «porcs per engreixar». L'oncle va anar a veure el meu avi, que era un creient adventista, i li va dir: «Aquest home no creu en el que professa». «Per què?», va preguntar l'avi. «Perquè», va dir l'oncle, «diu que el Senyor ve i que el món s'acabarà aquesta tardor, però vol guardar-se els seus porcs fins a la primavera que ve. No cal que em parli; no es creu ni una paraula del que diu.»

GSAM 168Mitjans oferts massa tard

GSAM 168.1Hi havia homes que s'havien aferrat als seus mitjans, lluitant tot el temps sota la convicció que els havien de fer servir per avançar l'obra, fins que va ser massa tard per invertir-los. Aquests van acudir als qui s'encarregaven d'imprimir el missatge, insistint-los amb llàgrimes que acceptessin els seus diners, però la resposta va ser: «Sou massa tard! Hem pagat tot el material imprès que puguem possiblement distribuir abans del final. Hem llogat diverses premses mecàniques perquè funcionin de dia i de nit; no volem més diners.» Un testimoni presencial em va declarar que va veure homes deixar milers de dòlars sobre el taulell davant de l'editor de la Voice of Truth i, amb angoixa, suplicar-li que els acceptés i els fes servir. La resposta va ser: «Sou massa tard! Ara no volem els vostres diners! No els podem fer servir!» Llavors van preguntar: «No es podria donar als pobres?». La resposta va ser la mateixa: «Hem proveït les necessitats immediates de tots aquells als quals podem arribar». En una gran angoixa, els homes es van endur els seus diners, declarant que la ira de Déu era sobre ells per la seva manca de fe i per la cobdícia que els havia portat a retenir els mitjans de la causa de Déu quan eren necessaris i s'haurien fet servir de bon grat.

GSAM 168Nomenament de tutors

GSAM 168.2El caràcter i els principis d'aquells que deixaven les seves collites sense segar i les seves botigues desertes, per escampar la pàgina impresa o per parlar i pregar amb la gent de casa en casa, estaven per sobre de tota crítica. La gent no posava en dubte que aquells homes i dones creien cada paraula que deien i, a més, els acompanyava un poder tal que els de cor sincer no podien contradir ni resistir-se a les seves paraules. Milers de persones van ser conduïdes d'aquesta manera a creure la veritat, i van cercar i trobar la misericòrdia de Déu.

GSAM 169.1El pecador escarniador i el cristià mundà, però, van decidir que aquesta tasca de difondre les publicacions adventistes s'havia d'aturar. Aquests homes que agafaven un municipi o un comtat sencer i anaven de casa en casa amb aquesta doctrina adventista, descuidant els seus negocis i les seves famílies, havien de ser uns bojos, van dir, i per tant s'havien de posar tutors sobre ells. Les suposades proves d'una ment poc sòlida que exhibien els creients (que no eren més que treball per a la salvació dels seus semblants, sense cap testimoni que les famílies patissin per haver abandonat els seus negocis) eren una prova insuficient de bogeria; en conseqüència, només unes poques persones van ser posades sota tutela. A jutjar per la facilitat amb què els opositors d'avui dia parlen d'aquest fet, es podria pensar que n'hi va haver molts; tanmateix, en tota la meva tasca com a ministre adventista, que abasta un període de més de cinquanta-sis anys, només m'he trobat amb dos casos de «millerites» que van ser posats sota tutela. No seria fora de lloc fer-ne una breu menció.

GSAM 169El seu propi tutor

GSAM 169.2El primer cas va tenir lloc a l'estat de Nova York, a menys de trenta milles d'on jo vivia. Un home va acceptar la doctrina adventista que tenia un patrimoni d'uns 100.000 dòlars. Va donar aproximadament la meitat d'aquesta suma a la seva esposa i fills, que no compartien la seva fe. La resta la considerava seva per fer-ne l'ús que considerés convenient; i com que una part es va destinar a la causa adventista, els seus fills hi van presentar objeccions i es van consultar amb un jutge, suplicant que es nomenés un tutor per al seu pare. Després que el jutge els hagués explicat els deures i el poder d'un tutor en la gestió dels béns, els va demanar que nomenessin qui volien que ell designés. Després de consultar-se entre ells durant una estona, van decidir que no coneixien cap home a qui gosessin confiar els béns, i van comunicar al jutge que havien escollit el seu pare com a tutor d'ell mateix. El jutge es va girar cap a l'home i li va dir: «Senyor _____, els seus fills l'han escollit a vostè com la persona adequada per gestionar els seus propis béns. Els seus assumptes es troben exactament en la mateixa situació que abans de ser portat davant del tribunal».³

GSAM 170Una situació ridícula

GSAM 170.1L'altre cas va ser el de Stockbridge Howland, de Topsham, Maine. Era un dels millors mecànics de tota aquella zona del país, un mestre treballador en la construcció de molins i ponts. En aquest moviment del «crit de mitjanit», el senyor Howland va recórrer a cavall diversos municipis, repartint periòdics i fullets adventistes de porta en porta, per gran molèstia dels oponents i els burletes, que es queixaven que amb aquest repartiment de fullets descuidava els seus negocis. Així que van aconseguir immediatament el nomenament d'un tutor, que va trobar més feina de la que s'esperava, ja que el senyor Howland li va enviar tots els recaptadors d'impostos i, de fet, tothom qui venia amb comptes a cobrar; «perquè», va dir, «no em consideren competent per fer cap mena de negoci». Poc després, el comtat va voler construir un pont sobre el riu Kennebec, un pont que resistís el torrent d'aigües enfurismades i de gel a la deriva durant les crescudes de primavera. Els comissionats del comtat i els regidors del poble van decidir que Stockbridge Howland era l'home adequat per a la feina. Quan van anar a veure'l amb les especificacions i un contracte perquè construís el pont, ell va dir, irònicament: «Senyors, hauran d'anar al meu tutor. Ja sabeu que no se'm considera competent per a ocupar-me dels meus propis afers, i veniu a buscar-me a mi per construir un pont!» La situació era una mica massa ridícula per a homes assenyats, i la tutela va acabar de sobte. N'hi ha prou de dir que els seus perseguidors més tard van fer les més humils disculpes per la conducta injusta i innecessària que havien tingut.