Capítol 7 — L'avanç ràpid del Missatge

GSAM 126.1«I VAIG veure un altre àngel poderós que baixava del cel, vestit amb un núvol; i un arc de Sant Martí era sobre el seu cap, i la seva cara era com el sol, i els seus peus com pilars de foc; i tenia a la mà un petit llibre obert; i va posar el seu peu dret sobre el mar i l'esquerre sobre la terra, i va cridar amb veu forta, com quan un lleó rugeix: i quan va haver cridat, set trons van fer sentir les seves veus.... I l'àngel que vaig veure que estava dempeus sobre el mar i sobre la terra va alçar la mà al cel, i va jurar per aquell que viu per sempre i sempre, que va crear el cel i les coses que hi ha en ell, i la terra i les coses que hi ha en ella, i el mar i les coses que hi ha en ell, que no hi hauria més temps: però en els dies de la veu de l'àngel setè, quan comenci a tocar la trompeta, el misteri de Déu s'haurà acabat, tal com ho ha declarat als seus servents, els profetes.»¹

GSAM 126Un àngel, símbol dels missatgers humans

GSAM 126.2Com ja s'ha demostrat, l'obra de predicar l'evangeli ha estat confiada a l'home, i el Senyor ha promès la seva benedicció sobre aquest mitjà fins al «final del món».² Per tant, l'àngel que porta aquest missatge deu ser un símbol d'un missatge sobre el temps que s'ha de predicar als habitants de la terra. El missatge es proclama des d'un llibre que està «obert», cosa que implica clarament que abans havia estat tancat. Aquests missatgers són estimats per Déu; perquè l'«arc», un signe de l'aliança de Déu, és sobre ells, i ells estan vestits amb la llum de la glòria de Déu, i declaren el missatge en virtut de l'autoritat del Creador de totes les coses. Allò que aquí es declara és un missatge temporal, abans «segellat», però ara proclamat des d'un llibre «obert».

GSAM 127.1En els capítols anteriors s'ha demostrat que el Senyor va marcar el temps en què s'havia de donar la llum relativa al final del gran període profètic —dos mil tres-cents dies— que condueix al judici investigador; que la predicció que el coneixement s'incrementaria es va complir exactament amb l'aixecament de molts als quals ell va revelar aquella llum; i que també va marcar el moment en què s'havia d'aprendre la «paràbola de la figuera», fent sorgir aleshores i allà els seus mestres per anar i anunciar aquesta paràbola al món. Amb la mateixa precisió ha marcat el punt en què el missatge del temps havia d'arribar al seu crit fort, i així mateix es va complir.

GSAM 127El Crit Fort del Primer Missatge

GSAM 127.2El moment en què s'havia de fer el crit fort d'aquesta proclamació és una qüestió d'interès. Aquí es col·loca entre el so de la sisena i la setena trompeta, cosa que es pot veure no només per la seva posició en el registre de l'Escriptura, sinó també pel mateix missatge, que diu: «En els dies de la veu del setè àngel, quan comenci a sonar, el misteri de Déu s'haurà de consumar, tal com ha declarat als seus servents, els profetes.» Aquesta és una prova concloent que el temps proclamat en aquest missatge s'estén fins al so de la setena trompeta.

GSAM 127El temps del crit fort

GSAM 127.3Quan el setè àngel sona, llegim que «el temple de Déu es va obrir en el cel, i en el seu temple es va veure l'arca del seu pacte».³ En el servei del santuari terrenal, la cambra que contenia l'arca — el lloc santíssim — només s'obria un cop l'any; era el dia de l'expiació, i amb el propòsit d'esborrar els pecats — la purificació del santuari. El temps del qual parlen els profetes, quan aquesta obra de purificació, tal com la va complir Crist, hauria de tenir lloc, és al final dels dos mil tres-cents dies.⁴ També s'afirma que quan el setè àngel sona, veus al cel diuen que ha arribat el temps de jutjar els morts.⁵

GSAM 128.1Aquest símbol profètic de l'Apocalipsi 10 presenta el temps en què aquest missatge ha de ser proclamat «amb veu forta» i, finalment, «com quan un lleó rugeix». El temps en què, segons aquesta profecia, el missatge havia d'augmentar fins al seu «crit fort» va des del final de la sisena trompeta fins al final d'aquest període profètic que condueix a la purificació del santuari, és a dir, fins al final dels dos mil tres-cents dies. Les quatre primeres trompetes es van complir en les guerres dels gots, vàndals, huns, etc., que van dividir l'Occident romà en deu parts o regnes.

GSAM 128La Cinquena Trompeta

GSAM 128.2La cinquena trompeta presenta l'auge de l'islamisme amb el seu núvol d'errors, però especialment el període de «cinc mesos», o cent cinquanta anys literals des del moment en què «van tenir un rei sobre ells». El 27 de juliol de 1299, Osman, el fundador de l'imperi otomà, va envair el territori de Nicomèdia. Des d'aleshores, els otomans van assetjar i «torturar» l'imperi oriental de Roma fins al 27 de juliol de 1449, els cent cinquanta anys del toc de la cinquena trompeta. En aquell temps els turcs van venir amb les seves forces contra la mateixa ciutat de Constantinoble, utilitzant pólvora en la seva guerra; i des d'un canó ponderós, que l'historiador Gibbon diu que necessitava seixanta bous per arrossegar, van disparar grans roques contra les muralles de Constantinoble.

GSAM 128El final de la sisena trompeta

GSAM 128.3Cap a aquesta època va morir Joan Paleòleg, a qui els historiadors consideren l'últim emperador grec. Constantí Decozes era l'hereu legítim del tron, però es diu que la por que tenia d'Amurath, el sultà turc que li feia la guerra, el va portar a demanar-li permís per pujar al tron. Un acte així semblaria gairebé una renúncia del tron als turcs. De fet, poc després els otomans van prendre possessió de la ciutat de Constantinoble i de l'imperi oriental de Roma. Així, (políticament) van «matar» aquell imperi que abans havien «turmentat». Havien de «matar-lo» per «una hora, i un dia, i un mes, i un any».

GSAM 129.1Si prenem això com un temps profètic, un dia per un any, quant de temps seria? El problema és senzill: un any, 360 dies, o anys; un mes, 30 dies, o anys; i un dia, un any, —en total, 391 dies o, literalment, 391 anys. Com que una hora és la vint-i-quatrena part d'un dia, com a símbol, seria mig mes, o quinze dies. El temps total del govern independent musulmà del territori de l'Imperi Romà d'Orient seria, per tant, de 391 anys i 15 dies. Això, sumat al 27 de juliol de 1449, ens porta a l'11 d'agost de 1840, per a la finalització del període d'independència turca, tal com s'exposa sota la sisena trompeta.

GSAM 129El Dr. Josiah Litch prediu la caiguda de l'Imperi Otomà

GSAM 129.2El 1838, el Dr. Josiah Litch, de Filadèlfia (Pennsilvània), després d'haver abraçat la veritat exposada per William Miller, es va unir a la tasca de donar més publicitat al missatge. Va preparar articles per a la premsa sobre el tema de les set trompetes de l'Apocalipsi. Va adoptar la posició rotunda que la sisena trompeta deixaria de sonar i el poder otomà cauria l'11 d'agost de 1840, i que això demostraria al món que un dia en la profecia simbòlica representa un any de temps literal.

GSAM 129.3Alguns dels germans, fins i tot aquells que creien amb ell en aquest punt, tremolaven de por pel resultat «si no succeïa» com ell deia. Això, però, no el va intimidar, sinó que va continuar endavant per fer tot el possible per donar publicitat a les seves opinions sobre la qüestió turca. Els diaris van difondre la seva afirmació sobre el tema. Els clubs d'incrèduls van debatre la qüestió en les seves reunions i deien: «Aquí teniu un home que s'arrisca, i si aquesta qüestió es confirma tal com diu, s'establirà sense cap mena de dubte la seva afirmació que un dia en la profecia simbolitza un any, que dos mil tres-cents dies són tants anys, i que aquests s'acabaran el 1844».

GSAM 130.1La publicació de la conferència del Dr. Litch va causar una gran commoció, i milers de persones van ser així cridades a vigilar la fi de les dificultats que havien sorgit entre Mehemet Ali, el paixà d'Egipte, i el sultà turc. Centenars de persones van dir: «Si aquest assumpte s'acaba tal com ha afirmat el doctor, s'establirà el principi de l'any-dia per interpretar el temps simbòlic, i serem adventistes».

GSAM 130El sultà turc en guerra amb el paixà d'Egipte

GSAM 130.2Durant diversos anys abans de 1840, el sultà havia estat embolicat en una guerra amb Mehemet Ali, el paixà d'Egipte. El 1838, el conflicte entre el sultà i el seu vassall egipci va ser contingut temporalment per la influència dels ambaixadors estrangers. Tanmateix, el 1839 es van reprendre les hostilitats, i es van prosseguir fins que, en una batalla general entre els exèrcits del sultà i de Mehemet, l'exèrcit del sultà va ser completament aniquilat i destruït, i la seva flota capturada per Mehemet i portada a Egipte. Tan completament havia estat reduït el sultà que, quan la guerra va tornar a començar a l'agost, només tenia dos vaixells de línia de primera classe i tres fragates com a tristos vestigis de l'antany poderosa flota turca. Mehemet es va negar rotundament a lliurar aquesta flota i a retornar-la al sultà, i va declarar que si les potències intentaven prendre-l'hi, la cremaria. En aquesta situació es trobaven els afers, quan, el 1840, Anglaterra, Rússia, Àustria i Prússia s'hi van interposar i van decidir una solució del conflicte; ja que era evident que, si se'l deixava fer, Mehemet aviat esdevindria amo del tron del sultà.

GSAM 131Intervenció de les Potències Aliades

GSAM 131.1«El sultà va acceptar aquesta intervenció de les potències aliades i, d'aquesta manera, va cedir voluntàriament la qüestió a les seves mans. Es va celebrar una conferència d'aquestes potències a Londres, amb l'assistència del xeic Effendi Bey Likgis com a plenipotenciari otomà. Es va redactar un ultimàtum per presentar al paixà d'Egipte, pel qual el sultà li oferiria el govern hereditari d'Egipte i tota la part de Síria que s'estén des del golf de Suez fins al llac de Tiberíades, juntament amb la província d'Acre, de per vida; i ell, per la seva banda, hauria d'evacuar totes les altres parts dels dominis del sultà que aleshores ocupava i retornar la flota otomana. En cas que rebutgés aquesta oferta del sultà, les quatre potències s'encarregarien de l'assumpte i emprarien qualsevol altre mitjà que consideressin oportú per fer-lo cedir.

GSAM 131.2«Era evident que tan bon punt aquest ultimàtum arribés a mans de Mehemet Ali, l'assumpte quedaria per sempre fora del control de l'anterior [el sultà], i la disposició dels seus afers passaria, a partir d'aquell moment, a mans de les potències estrangeres.

GSAM 131La profecia complerta—Fi de la independència turca

GSAM 131.3«El sultà va enviar Rifat Bey en un vapor governamental a Alexandria, per comunicar l'ultimàtum al paixà. Aquest el va rebre i se'n va fer càrrec l'onze d'agost de 1840! El mateix dia, el sultà va adreçar una nota als ambaixadors de les quatre potències, preguntant quin pla s'adoptaria en cas que el paixà es negués a complir els termes de l'ultimàtum; a la qual cosa van respondre que ja s'hi havia previst i que no calia que es preocupés per cap contingència que pogués sorgir. Aquest dia s'acabà el període de tres-cents noranta-un anys i quinze dies assignat a la continuïtat del poder otomà; i on era la independència del sultà? —Havia desaparegut!»⁶

GSAM 132.1Des d'aquell dia fins avui, el sultà ha hagut de moure's sota el dictat dels poders i presenciar el desmembrament del seu regne, mentre que, a trossos, se l'han apropiat per al seu ús.

GSAM 132Interès públic per la profecia despertat

GSAM 132.2Aquest sorprenent compliment de la profecia va tenir un efecte enorme en la ment del públic. Va intensificar l'interès de la gent per sentir parlar del tema de les profecies complertes i en compliment. El Dr. Litch va dir que en el termini de pocs mesos després de l'11 d'agost de 1840, havia rebut cartes de més de mil incrèduls prominents, alguns dels quals líders de clubs d'incrèduls, en les quals afirmaven que havien abandonat la batalla contra la Bíblia i l'havien acceptada com la revelació de Déu a l'home. Alguns d'aquests es van convertir plenament a Déu, i un bon nombre d'ells es van convertir en oradors capaços en el gran moviment del segon adveniment. Alguns es van expressar així al Dr. Litch: «Hem dit que els expositors de la profecia citen les pàgines velles i músties de la història per fonamentar les seves afirmacions sobre el compliment profètic; però en aquest cas tenim els fets vius davant dels nostres ulls».

GSAM 132.3Per il·lustrar com, just en el final de la sisena trompeta, el missatge de l'adveniment va començar a anar «amb veu potent», relataré un cas que em va explicar un dels protagonistes d'aquest missatge.

GSAM 132.4L'any 1840, E. C. Williams, un important fabricant de tendes i veles de Rochester, N.Y., va acceptar el missatge i va convidar els pastors Miller i Himes a venir a Rochester per parlar als milers d'aquella ciutat. Aquests van respondre que no tenien els diners necessaris per llogar una sala prou gran per acollir la gent. Ell va respondre: «Tinc una tenda circular de 120 peus de diàmetre. La plantaré, hi posaré seients i me n'encarregaré de franc. Veniu i proclameu el missatge.» «Van venir», em va dir, «i la carpa no va ser ni de bon tros suficient per a tots els qui van venir a escoltar, així que hi vaig afegir una prolongació de quaranta peus, fent una carpa de 160 x 120 peus. Aquesta carpa s'omplia de gent cada dia, i centenars de persones s'amuntegaven a fora, totes desitjoses d'escoltar la paraula.»

GSAM 133Centenes proclamant el missatge

GSAM 133.1Per atendre l'interès creixent, es feien servir grans tendes i, a l'estiu, se celebraven trobades en un bosquet. A l'hivern s'utilitzaven alguns dels edificis religiosos més grans i els salons públics, i tots estaven plens a vessar d'oients interessats. En lloc de continuar el pastor Miller, com abans de 1840, «gairebé sol» declarant el missatge, unes tres-centes persones es van unir a ell per proclamar públicament la fi del període de dos mil tres-cents dies i per donar el crit de: «No hi haurà més temps» i «Ha arribat l'hora del seu judici». Així veiem com, quan va arribar el moment del Senyor perquè el missatge fes el seu avenç mundial, es va complir la seva paraula i milions de persones van sentir el desig d'escoltar la crida.

GSAM 133.2El que era cert del moviment a Amèrica també ho era en altres països. A partir de l'any 1840, en lloc que uns pocs individus escampessin les seves publicacions, desenes de persones van sortir, per dir-ho d'alguna manera, al capdavant per proclamar el crit. A Anglaterra, set-cents ministres només de l'Església d'Anglaterra proclamaven el missatge, per no parlar de les desenes d'altres dedicats al mateix treball. En més de vint de les diferents nacions capdavanteres de la terra, un missatge s'estenia amb un zel que feia que qui el contemplava digués: «Aquesta gent es pren les coses molt seriosament».