Capítol 8 — El sopar de noces de l'Anyell

GSAM 134.1«Un cert home va fer un gran sopar i va convidar-hi molta gent; i va enviar el seu servent a l'hora del sopar per a dir als convidats: Veniu, que tot ja és a punt».¹

GSAM 134.2«Benaurats els qui són cridats al sopar de noces de l'Anyell.»²

GSAM 134.3El sopar és l'últim àpat del dia. En aquesta paràbola hi ha tres crides al sopar. Aquesta paràbola no s'ha de confondre amb les crides al «dinar» de què es parla a Mateu 22:1-7. El «dinar» és el menjar del migdia. En la paràbola sobre les crides a dinar, aprenem que aquells que van fer la crida van ser «tractats amb menyspreu» i assassinats, i que fins i tot el fill del rei va ser matat. El rei que havia fet la crida «va destruir aquells assassins i va cremar la seva ciutat».

GSAM 134.4Aquesta paràbola de les crides a «dinar», que mostra el destí d'aquells que primer van rebutjar aquesta crida, representava adequadament el que realment va sobrevenir a aquells que van rebutjar l'evangeli de Crist i van matar-lo a ell i als seus apòstols. El Senyor va enviar exèrcits contra aquella nació, que «van destruir aquells assassins i van cremar la seva ciutat» —Jerusalem.

GSAM 134La crida a sopar

GSAM 134.5Aquesta crida a sopar de la paràbola es refereix sens dubte al «sopar de noces de l'Anyell». Es pronuncia una benedicció sobre aquells que són cridats a aquest «sopar de noces». Un sopar de noces segueix el casament. El casament de l'Anyell té lloc abans que ell vingui; perquè, com ja hem vist, quan Crist finalment vingui, «tornarà de les noces».³

GSAM 135.1Aquest clam al sopar de noces, doncs, ha de ser el mateix que el missatge del primer àngel de l'Apocalipsi 14 i la proclamació temporal del capítol desè, ja esmentada. Segons el relat de Lluc, aquest primer clam al sopar va «als qui havien estat convidats». Qui eren els qui havien estat convidats?—Aquells que havien sentit i acceptat l'evangeli de Crist. Professen estimar Crist i estimar la seva segona vinguda com la plena realització de la seva esperança. Per què no hauria d'anar primer la crida a ells? Així com era necessari que l'evangeli fos predicat primer als jueus que tenien les Escriptures i afirmaven esperar la vinguda del Messies,⁴ així el missatge de la segona vinguda de Crist es va presentar primer a aquells que afirmaven ser els seus seguidors i estimar la seva manifestació.

GSAM 135La crida als qui havien estat convidats

GSAM 135.2El primer clam al sopar, essent per a aquells que havien estat convidats, havia d'anar adreçat a les esglésies. Ara bé, de fet, la proclamació de la imminent vinguda de Crist, des de l'any 1833 fins a la primavera de 1844, es va fer a les esglésies i, en gran mesura, va ser secundada pels ministres d'aquestes esglésies. La primera publicació de William Miller sobre les seves opinions sobre la imminent vinguda de Crist va ser en un diari baptista de Brandon, Vermont. Les tasques d'ell i dels seus col·laboradors fins a l'abril de 1844 es van dur a terme principalment en edificis eclesiàstics o sales facilitades per les esglésies de l'època.

GSAM 135.3El pastor Himes parla així de les tasques del pastor Miller fins a la primavera de 1844:

GSAM 135.3«Va treballar entre totes les parts i sectes, sense interferir en les seves organitzacions o disciplina, creient que els membres de les diferents comunions podien mantenir la seva condició i, al mateix temps, preparar-se per a l'adveniment del seu Rei».

GSAM 135.4El pastor Himes, en parlar de les seves pròpies obres i de les del pastor Miller, fetes conjuntament, afegeix: «La majoria dels ministres i esglésies que ens van obrir les portes a nosaltres i als nostres germans que proclamaven la doctrina de l'adveniment, van cooperar amb nosaltres fins a l'últim any» —l'any 1844.

GSAM 136Portes obertes per al missatge

GSAM 136.1Pel que fa a la seva obra i la seva naturalesa, Wm. Miller va dir:

GSAM 136.1«S'han obert portes perquè pugui proclamar aquesta doctrina de la segona vinguda de Crist entre gairebé totes les denominacions, de manera que només he pogut atendre una petita part de les crides.... En tots els llocs on he estat, els membres més piadosos, devots i vivents de les esglésies són els que accepten més de bon grat les opinions així proclamades; mentre que el creient mundà, el fariseu, el fanàtic, l'orgullós, el presuntuós i l'egocèntric, es burlen i ridiculitzen la doctrina de la segona vinguda de Crist.»

GSAM 136.2Pel que fa a la naturalesa del missatge de l'adveniment, se'n pot dir el mateix que D'Aubigné va dir de la Reforma: «Es va dur a terme en nom d'un principi espiritual. Havia proclamat com a mestre la paraula de Déu; com a salvació, la fe; com a armes, l'Esperit Sant; i havia rebutjat per aquests mateixos mitjans tots els elements mundans».

GSAM 136Una gran onada de despertaments

GSAM 136.3La naturalesa dels despertaments que van seguir la proclamació del missatge de l'adveniment és descrita així per L. D. Fleming, pastor de l'església cristiana del carrer Casco, de Portland, Maine:—

GSAM 136.4«L'interès despertat per les seves [de Wm. Miller] conferències és del més deliberat i impassible, i tot i que és el més gran despertar que mai he vist, hi ha el menys entusiasme apassionat. Sembla que té més força entre els homes de la comunitat. El que produeix l'efecte és això: el germà Miller simplement agafa l'espasa de l'Esperit, desenfundada i nua, i la posa amb el seu tall afilat sobre el cor nu, i talla! això és tot. Davant el tall d'aquesta poderosa arma, cau la infidelitat i s'esvaeix l'universalisme. Els fonaments falsos desapareixen, i els mercaders de Babel s'estranyen. Em sembla que això deu ser el que més s'assembla als revifaments apostòlics de tot el que els temps moderns han presenciat.»

GSAM 137Una experiència a Richmond, Me.

GSAM 137.1Com a il·lustració de l'obra de revifament que acompanyava la predicació de la doctrina de l'adveniment, citarem un informe d'algú que va participar activament en aquell moviment. En parlar d'una reunió trimestral celebrada a Richmond (Maine), que representava trenta esglésies baptistes de la voluntat lliure, diu:—

GSAM 137.2«Quan vaig entrar al temple, el pastor Rollins, que estava assegut al costat del púlpit, a l'extrem més llunyà de la sala, es va aixecar i va dir: “Germà White, trobarà un seient aquí al meu costat”. Després del sermó, es va donar la llibertat de fer comentaris, i jo vaig parlar amb llibertat sobre la vida cristiana i els triomfs dels justos en el segon adveniment de Crist. Moltes veus van exclamar: “Amén! amén!”, i la majoria d'aquella gran congregació plorava.... Cap al final d'aquella reunió, després d'obtenir el meu consentiment, el pastor Rollins es va aixecar i va dir: “El germà White, que seu a la meva dreta, parlarà aquest vespre a la casa de reunions Reed sobre la segona vinguda del nostre Senyor Jesucrist. Pugeu, germans, i escolteu-ho per vosaltres mateixos. Tenim prou espai per acollir-vos a tots. Veniu, germans, no us farà mal a cap de vosaltres sentir parlar d'aquesta matèria.... Ell sabia molt bé que la majoria dels seus germans deixarien la seva reunió al poble i anirien tres milles a escoltar-me, i que la seva sessió de negocis programada es veuria interrompuda. I així va ser. Tres quarts dels ministres i gairebé tots els delegats van marxar, i la casa de reunions de Reed es va omplir ben aviat. El meu tema era Mateu 24. L'Esperit de Déu em va donar una gran llibertat. L'interès va ser meravellós.

GSAM 137.3«En concloure amb una exhortació als cristians perquè es consagressin plenament i estiguessin preparats, i als pecadors perquè cercassin Crist i s'aprestessin per a la vinguda del Fill de l'home, la potència de Déu va venir sobre mi en tal grau que vaig haver de sostenir-me amb les dues mans agafades al púlpit. Va ser una hora solemne. En contemplar la condició dels pecadors, perduts sense Crist, els vaig cridar entre llàgrimes, repetint diverses vegades: “Veniu a Crist, pecador, i sigueu salvats quan ell aparegui en la seva glòria. Veniu, pobre pecador, abans que sigui massa tard. Veniu, pecador, pobre pecador, veniu.”

GSAM 138.1«El lloc era terriblement solemne. Els ministres i la gent ploraven, alguns en veu alta. Al final de cada crida al pecador, s'escoltava un gemec general per tota l'assemblea. Jo havia estat dempeus explicant el capítol i exhortant durant més de dues hores, i ja em quedava afònic. Vaig deixar de parlar i vaig plorar en veu alta per aquell poble estimat amb una profunditat de sentiment que només pot conèixer aquell a qui Déu ha cridat a predicar la seva veritat als pecadors. Eren les nou, i donar llibertat als altres per parlar hauria suposat continuar l'assemblea fins a mitjanit. El millor era acabar amb el profund sentiment del moment, però no fins que tothom hagués tingut l'oportunitat de votar a favor del Senyor. Llavors vaig demanar a tots els de la congregació que volguessin unir-se a mi en la pregària, i aquells que desitjaven ser presentats al tron de la misericòrdia, per tal que estiguessin preparats per a trobar el Salvador amb joia en la seva segona vinguda, que s'aixequessin. Totes les ànimes d'aquella gran casa, com em van informar més tard persones de diferents parts d'aquesta, es van aixecar. Després d'un breu moment de pregària, la reunió es va acabar.

GSAM 138.2«L'endemà al matí vaig tornar al poble, acompanyat per almenys set vuitens d'aquella reunió trimestral baptista de la Lliure Voluntat. Tothom comentava quina reunió gloriosa havien tingut la nit anterior.

GSAM 138Crides per al Missatge en altres llocs

GSAM 138.3«Durant el descans, els delegats i els ministres em van convidar a reunir-me amb ells per organitzar el moment en què podria fer conferències a les diverses congregacions d'aquella trobada trimestral que tenien edificis de culte espaiosos. Era a mitjans de febrer, i es va decidir que no quedaven més de sis setmanes de neu ferma, la qual cosa donava a la gent una bona oportunitat per assistir a les reunions. Es van seleccionar dotze dels llocs més importants per a les meves tasques en sis setmanes. Havia de fer deu conferències, la qual cosa em portaria a parlar vint vegades per setmana. Això només em deixava mig dia cada setmana, que generalment trobava molt necessari per viatjar quinze o vint milles fins al següent lloc de reunió.»⁵

GSAM 139Centenars de conversions

GSAM 139.1Els revifaments i la conversió de centenars de persones arreu van seguir la predicació de la doctrina de l'adveniment, i això va ser especialment així a mesura que s'acostaven a la fi de l'any jueu de 1843 (21 de març de 1844). Va ser durant aquell hivern que l'autor, al seu poble natal —Victor, N.Y.—, va sentir a parlar per primer cop d'aquell tema i, tot i tenir només dotze anys, va acceptar, en la mesura que ho entenia, la fe en el segon adveniment. La impressió en la gent va ser, de fet, solemne, no només en les reunions, sinó a tot arreu. Victor era aleshores només un poble d'uns dos-cents habitants, però els voltants estaven densament poblats. Com a resultat d'aquella sèrie de reunions celebrades en aquell petit poble, es va informar de cinc-cents conversos.

GSAM 139Testimoni del Methodist Year Book

GSAM 139.2Pel que fa a la gran onada de revifaments que va seguir el rastre de la proclamació de l'adveniment, trobem al Methodist Year Book que «durant els quatre anys de 1840 a 1844, es van produir 256.000 conversions a Amèrica». El que era cert a Amèrica ho era igualment als altres països on es va fer la crida. «Un poder gran acompanyava la predicació, i les ànimes es convertien a tot arreu.» Com que la primera crida al sopar de noces va anar adreçada a les esglésies —«els qui estaven convidats»—, va ser a través d'elles que es va estendre a tots els qui volguessin venir i participar de la salvació que esperava el poble de Déu. Tant si el missatge es predicava, es pregava o es cantava en «melodies d'advent», el gran moviment de l'Esperit de Déu acompanyava l'obra.

GSAM 140Nens predicant a Suècia

GSAM 140.1En aquest sentit, observem com el Senyor va obrar per introduir la proclamació en aquells països on la llei prohibia predicar res que anés en contra de l'«església establerta». Suècia era un d'aquests països. Allà, el Senyor va utilitzar nens petits per introduir l'obra. La primera d'aquestes manifestacions va tenir lloc l'estiu de 1843, a Eksjö, al sud de Suècia. Una nena de només cinc anys, que no havia après mai a llegir ni a cantar, un dia, d'una manera molt solemne, va cantar correctament un llarg himne luterà i, a continuació, amb gran poder, va proclamar «ha arribat l'hora del seu judici» i va exhortar la família a preparar-se per a trobar el Senyor, perquè ell venia aviat. Els no convertits de la família van implorar misericòrdia a Déu i van trobar perdó. Aquest moviment es va estendre de poble en poble, amb altres nens proclamant el missatge. El mateix moviment entre nens es va manifestar fins a cert punt a Noruega i Alemanya.

GSAM 140«Sí! Havia de predicar»

GSAM 140.2El 1896, mentre celebrava reunions en disset llocs diferents de Suècia, vaig passar per diversos indrets on els nens havien predicat el 1843, i vaig tenir l'oportunitat de conversar amb aquells que havien escoltat els sermons i amb homes que havien predicat quan eren nens. Li vaig dir a un d'ells: «Vostè va predicar el missatge de l'adveniment quan era un nen?». Em va respondre: «Predicar! Sí, vaig haver de predicar. No vaig idear res en l'assumpte. Un poder em va envair i vaig pronunciar allò que aquell poder m'obligava a pronunciar.»

GSAM 140Boquist i Walbom a Örebro, Suècia

GSAM 140.3A la província d'Örebro, aquesta obra es va estendre fins que persones més grans es van sentir impulsades a proclamar el missatge. Llavors les autoritats civils, instigades pels sacerdots de l'«església establerta», van arrestar dos nois joves, Walbom, de divuit anys, i Ole Boquist, de quinze anys, dient que en farien un exemple públic. Els van fuetejar l'esquena nua amb branquetes de bedoll i els van tancar a la presó d'Örebro amb les seves ferides sagnants. Quan les ferides es van curar, els van treure de la presó i els van exigir: «Deixareu de predicar aquesta doctrina?». Tot i que els van tornar a colpejar amb branquetes per segona vegada, obrint de nou les seves ferides, l'única resposta que van obtenir va ser: «Predicarem la predicació que el Senyor ens mana». Gràcies a la intercessió d'una distingida feligresa d'Örebro, el rei Òscar I va dir a les autoritats que deixessin anar aquells nois de la presó i que deixessin en pau aquella gent. Així, a Suècia es va aconseguir la victòria de la veritat.

GSAM 141El testimoni de Boquist

GSAM 141.1Al Review and Herald, del 7 d'octubre de 1890, hi ha una narració molt interessant sobre la predicació dels nens, escrita pel mateix O. Boquist. Diu:—

GSAM 141.2«L'any 1843 va tenir lloc un moviment religiós entre la gent de la parròquia de Karlskoga, a la província d'Örebro. Els líders d'aquest moviment eren nens i joves, anomenats “rapare”. Aquests predicaven amb poder diví i proclamaven davant del poble, amb gran decisió, que havia arribat l'hora del judici de Déu.

GSAM 141.3«A la tardor del mateix any, jo, O. Boquist, aleshores de quinze anys, juntament amb un altre jove, Erik Walbom, de divuit anys, vam quedar tan influïts per aquest poder invisible que de cap manera no el podíem resistir. Tan bon punt vam ser posseïts per aquest poder celestial, vam començar a parlar al poble i a proclamar amb veu alta que havia arribat l'hora del judici, remetent-los a Joel 2:28-32 i Apocalipsi 14:6, 7.»

GSAM 141Nens en visió

GSAM 141.4La gent em va informar que aquells que estaven així influïts per aquest poder celestial estaven aliens a tot el que els envoltava. Estaven realment en visió de Déu i parlaven amb un poder que exercia una gran influència convicta. Deien que aquests nens petits, mentre estaven sota aquella influència, parlaven amb la força i la dignitat d'homes i dones fets i drets. Així, els qui ho veien van arribar a la conclusió que era el Senyor qui els feia servir profèticament per pronunciar aquestes veritats solemnes. El redactor continua:—

GSAM 142.1«La gent s'aplegava en gran nombre per escoltar-nos, i les nostres reunions continuaven de dia i de nit, i en va resultar un gran despertar religiós. Joves i grans eren tocats per l'Esperit de Déu, i clamaven al Senyor demanant misericòrdia, confessant els seus pecats davant de Déu i dels homes.

GSAM 142.2«Però quan el sacerdot de l'església se'n va assabentar, es van fer molts esforços per silenciar-nos i així aturar l'excitació religiosa imperant; però tots els esforços van ser inútils. Llavors es va demanar al sheriff que ordenés la nostra detenció, i durant sis setmanes es va dur a terme una recerca infructuosa per trobar-nos al bosc, on havíem fugit en busca de refugi.

GSAM 142.3«Finalment, però, ens van citar per comparèixer davant del pastor de l'església. El nostre nombre havia augmentat de manera que quaranta joves, homes i dones, es van presentar al rectori, on vam ser sotmesos a un llarg judici. A tots, menys a Walbom i a mi, se'ls va permetre tornar a casa; però a nosaltres ens van arrestar i, l'endemà, ens van empresonar a la presó d'Örebro, on ens van posar en una cel·la amb lladres, la número 14, com si haguéssim comès algun gran crim.»

GSAM 142Testimoni de la germana de Boquist

GSAM 142.4El 22 de setembre de 1896, la germana de Boquist, de setanta-dos anys, va assistir a la nostra reunió a Örebro i ens va parlar de l'experiència del seu germà, ja que va presenciar el seu fueteig, empresonament i alliberament. Ens va cantar l'himne que Boquist i Walbom van cantar mentre sortien de la presó cap al pont que travessa el fossat que envolta aquell castell del segle XVI, utilitzat el 1843 com a presó. La força del moviment de 1843 acompanyava el testimoni i el cant de l'himne. Traduït a l'anglès, l'himne diu així:—

GSAM 143Himne cantat per Boquist i Walbom

GSAM 144El noi predicador de Karlskoga

GSAM 144.4Un cavaller d'Örebro em va relatar un fet succeït a Karlskoga, on residia l'any 1843. Va dir:—

GSAM 144.5«Un nen de vuit anys, que mai no havia après a llegir les lletres, va començar a predicar el missatge, citant moltes escriptures. La gent deia: “Aquest nen està ple de la Bíblia.” Aquesta circumstància va ocórrer després que el rei Òscar hagués parlat en favor dels perseguits, de manera que el sacerdot d'aquell lloc no va poder portar el nen davant del tribunal per aturar la seva tasca; però va dir a la gent que portessin el nen davant seu, i ell el desemmascararia i els mostraria la seva ignorància de la Bíblia.

GSAM 144.6«Davant d'una multitud, el sacerdot va obrir el seu llibre d'himnes i va demanar al noi que li llegís. El noi va respondre: “No sé llegir”; però, girant l'esquena al sacerdot, va cantar l'himne sencer correctament, de principi a fi, mentre el sacerdot el mirava al llibre amb estupor. El sacerdot li va dir al noi: “Sembla que ho saps tot”. El noi va respondre: “No. No sempre se'ns permet dir tot el que sabem”.

GSAM 145.1«Llavors el sacerdot va obrir el Nou Testament i li va dir al noi: “Llegeix-me d'aquí”. El noi va respondre: “No sé llegir”. El sacerdot va preguntar: “I què saps tu de la Bíblia?”. Ell va respondre: “Sé on hi ha un text que conté la paraula i catorze vegades”. El sacerdot va dir: “No! No hi ha cap text així a la Bíblia”. El noi va dir: “Em llegiràs, si us plau, Apocalipsi 18:13?”. “Sí”, va dir el sacerdot. Mentre llegia, la gent comptava i, efectivament, la paraula i hi sortia justament catorze vegades, i entre aquestes catorze vegades hi havia la “lligadura de les ànimes dels homes”. La gent va cridar: “Ja ho veieu! El noi sap més de la Bíblia que el sacerdot!”. Molt contrariat, el sacerdot va deixar córrer el tema i, a partir de llavors, va deixar la gent en pau.»

GSAM 145.2Així, de la boca dels nens el Senyor confirma la seva paraula i, d'aquesta manera meravellosa, va portar la seva veritat a les orelles de la gent, les lleis de la qual prohibien la predicació de qualsevol doctrina que no fos la de la «religió establerta».

GSAM 145Dons de l'Esperit relacionats amb el Missatge

GSAM 145.3No va ser només a Suècia que el Senyor, en relació amb el moviment de l'adveniment, va parlar al seu poble a través dels dons del seu Esperit. A Escòcia, a Anglaterra i també a Amèrica, el Senyor ha instruït el seu poble mitjançant revelacions especials.

GSAM 145Les visions de William Foy

GSAM 145.4L'any 1842 vivia a Boston, Massachusetts, un home ben educat anomenat William Foy, que era un orador eloqüent. Era baptista, però es preparava per a rebre l'ordenació com a ministre episcopalià. El Senyor li va concedir graciósament dues visions l'any 1842, una el 18 de gener i l'altra el 4 de febrer. Aquestes visions donaven una prova clara de ser les manifestacions genuïnes de l'Esperit de Déu. El convidaven d'un lloc a l'altre per parlar als púlpits, no només els episcopalians, sinó també els baptistes i altres denominacions. Quan parlava, sempre duia la túnica de clergue, com la que porten els ministres d'aquella església en els seus serveis.

GSAM 146.1Les visions del senyor Foy tractaven de la imminent vinguda de Crist, els viatges del poble de Déu a la ciutat celestial, la terra nova i les glòries de l'estat redimit. Amb un bon domini del llenguatge i una gran capacitat descriptiva, creava sensació allà on anava. Per invitació, anava de ciutat en ciutat per explicar les coses meravelloses que havia vist; i per allotjar les grans multituds que s'aplegaven per escoltar-lo, es llogaven grans sales, on explicava a milers de persones el que se li havia mostrat del món celestial, la bellesa de la Nova Jerusalem i dels exèrcits angelicals. Quan es detenia a parlar de l'amor tendre i compassiu de Crist pels pobres pecadors, exhortava els inconversos a buscar Déu, i desenes de persones responien a les seves tendres pregàries.

GSAM 146Visió dels Tres Graons

GSAM 146.2La seva obra va continuar fins a l'any 1844, a prop del final dels dos mil tres-cents dies. Llavors va ser afavorit amb una altra manifestació de l'Esperit Sant, una tercera visió, una que no va entendre. En aquesta se li va mostrar el camí del poble de Déu fins a la ciutat celestial. Va veure una gran plataforma, o graó, sobre la qual s'aplegava una multitud de gent. De tant en tant, algú caia a través d'aquesta plataforma fins a desaparèixer de la vista, i se li deia: «Ha apostatat». Llavors va veure la gent pujar a un segon graó o plataforma, i alguns d'ells també hi van caure i van desaparèixer. Finalment va aparèixer una tercera plataforma, que s'estenia fins a les portes de la ciutat santa. Una gran companyia es va reunir amb aquells que havien avançat a aquesta plataforma. Com que esperava que el Senyor Jesús arribés en molt poc temps, no va reconèixer el fet que un tercer missatge havia de seguir el primer i el segon missatge de l'Apocalipsi 14. En conseqüència, la visió li va resultar inexplicable i va deixar de parlar en públic. Després del tancament del període profètic, l'any 1845, va sentir algú altre explicar la mateixa visió, amb l'explicació que «el primer i el segon missatge s'havien donat, i que un tercer havia de seguir». Poc després d'això, el senyor Foy es va posar malalt i va morir.

GSAM 147.1Amb aquestes manifestacions del poder de Déu en relació amb la predicació de la seva vinguda «a les portes», i amb l'alegria de milers de persones que s'apartaven del pecat per servir el Senyor i esperar la seva vinguda, la gent va quedar doblement convençuda que aquest era, en efecte, el missatge del Senyor per al món.

GSAM 147.2Però el 21 de març de 1844 va arribar i va passar, i el Senyor no va venir. La convicció dels devots i reflexius, però, era que havien actuat en harmonia amb la voluntat del Senyor, i que al seu temps tot quedaria clar.