Capítol 11 — El missatge del segon àngel

GSAM 171.1«I va seguir un altre àngel, dient: Babilònia ha caigut, ha caigut la gran ciutat, perquè va fer beure a totes les nacions el vi de la ira de la seva fornicació.»¹

GSAM 171.2«Llavors el senyor de la casa, enfadat, digué al seu criat: Ves-te'n de pressa pels carrers i els camins de la ciutat i porta aquí els pobres, els coixos, els mancs i els cecs.»²

GSAM 171.3El Senyor, per mitjà dels seus ministres, havia commogut el món amb el missatge: «Ha arribat l'hora del seu judici», un missatge al qual tots els seus declarats seguidors s'haurien pogut unir si ho haguessin volgut. Aquesta va ser la primera crida al «sopar» de noces. S'havia declarat «als qui havien estat convidats».³ Com que aquest clam va ser rebutjat amb diverses excuses, es va fer una segona crida, corresponent al missatge del segon àngel.⁴ Amb aquesta crida, el Senyor va separar un poble per anar cap al final dels temps amb la llum creixent de la seva veritat.

GSAM 171La Segona Crida al Sopar de noces

GSAM 171.4El segon missatge —el que segueix el clam de l'hora del judici— diu: «Babilònia ha caigut, ha caigut, aquella gran ciutat, perquè ha fet beure a totes les nacions del vi de la ira de la seva fornicació.» I el segon clam al sopar diu: «Sortiu de pressa pels carrers i els carrerons de la ciutat i porteu aquí els pobres, els coixos, els mancs i els cecs.» En cadascuna d'aquestes escriptures, el poble professant del Senyor és anomenat una «ciutat». Amb els seus credos contradictoris i confosos, són anomenats «Babilònia». Mitjançant una altra escriptura que es refereix als darrers temps, veiem que just abans de la vinguda del Senyor, el seu poble és cridat fora de «Babilònia»: «Babilònia la gran ha caigut, ha caigut, i s'ha convertit en la residència dels dimonis, i en la fortalesa de cada esperit immund, i en una gàbia de cada ocell impur i detestable... Sortiu-ne, poble meu, per no participar en els seus pecats, ni rebre de les seves plagues.»⁵

GSAM 172«Recorda com has sentit»

GSAM 172.1En el missatge a l'església de Sardis llegim: «Recorda, doncs, com vas rebre i sentir, i aguanta ferm i penedeix-te. Perquè, si no vetlles, vindré sobre tu com un lladre, i no sabràs a quina hora vindré sobre tu».⁶ Sembla que l'església de Sardis va ser establerta arran de la Reforma, després del període fosc de l'obra de «Jezabel» —l'església apòstata. A l'església de Sardis se li va dir que havia estat una església viva; però quan va sentir i va rebutjar la doctrina de la vinguda del Senyor, es va posar en una situació en què aquell esdeveniment la podia agafar per sorpresa, com un «lladre de nit». Així doncs, com afirma l'apòstol Pau a 1 Tessalònics 5:1-5, aquesta serà la condició d'aquells que criden: «Pau i seguretat», quan la vinguda del Senyor és a prop. Els qui segueixen la llum de la veritat són anomenats «fills del dia», i el Senyor no vindrà sobre ells com un lladre.

GSAM 172.2En aquesta descripció profètica de les set esglésies, veiem que a la caiguda de l'església de Sardis la segueix immediatament la de Filadèlfia, o (com indica la paraula) l'església de l'amor fraternal. Aquests eren, en efecte, els 50.000 creients que, pel missatge del segon àngel, van ser trets de totes les esglésies variades i units sota un sol vincle d'amor fraternal sobre la gran veritat fonamental de l'adveniment imminent de Crist.

GSAM 173Com es va proclamar el segon missatge

GSAM 173.1El Midnight Cry del 12 de setembre de 1844 conté una declaració feta pel pastor J. V. Himes respecte al missatge del segon àngel i les circumstàncies que van portar a la seva proclamació. La seva carta està datada a McConnelsville, Ohio, el 29 d'agost de 1844, i diu:—

GSAM 173.2«Quan vam començar l'obra amb el germà Miller l'any 1840, feia nou anys que ell impartia conferències. Durant aquell temps, va estar gairebé sol. Però els seus esforços havien estat incessants i eficaços per despertar els professants de la religió a la veritable esperança del poble de Déu i a la preparació necessària per a l'adveniment del Senyor; així com per despertar totes les classes de no convertits a la consciència de la seva condició perduda i al deure de penediment immediat i conversió a Déu, com a preparació per a trobar el Nuvi en pau en la seva vinguda. Aquests eren els grans objectius de la seva tasca. No va intentar convertir la gent a cap secta o partit religiós.

GSAM 173.3«Quan vam quedar convençuts de la veritat de l'adveniment imminent i vam abraçar públicament la doctrina, vam mantenir els mateixos punts de vista i vam seguir el mateix rumb entre les diferents sectes on, per la providència de Déu, se'ns va cridar a treballar. Vam dir als ministres i a les esglésies que no era part de la nostra tasca desfer-los, ni dividir-los ni pertorbar-los: teníem un únic objectiu clar, i era donar el “crit”, l'advertiment del judici “a la porta”, i persuadir els nostres semblants que es preparessin per a l'esdeveniment.... El ministeri i els membres que es van beneficiar de la nostra tasca, però que no havien abraçat sincerament la doctrina, van veure que havien de seguir la doctrina, i predicar-la i defensar-la, o que en la crisi que tenien a sobre tindrien dificultats amb els creients decidits i determinats. Per tant, van decidir en contra de la doctrina i van resoldre, alguns d'una manera i d'altres d'una altra, suprimir el tema. Això va posar els nostres germans i germanes entre ells en una posició molt difícil. La majoria d'ells estimaven les seves esglésies i no es podien plantejar marxar. Però quan van ser ridiculitzats, oprimits i, de diverses maneres, privats dels seus privilegis i gaudiments anteriors, i quan se'ls va negar el “menjar a la seva hora”, i la cançó seductora de “pau i seguretat” sonava a les seves orelles de Sàbat en Sàbat, aviat van ser desenganxats de les seves predileccions partidistes, i es van alçar en la majestat de la seva força, es van sacsejar el jou i van alçar el crit, “Sortiu-ne, poble meu.”

GSAM 174En una posició difícil

GSAM 174.1«Aquest estat de coses ens va posar en una posició difícil, (1) perquè érem just al final del nostre temps profètic, en què esperàvem que el Senyor reunís tot el seu poble en un de sol; i (2) sempre havíem predicat una doctrina diferent; i ara que les circumstàncies havien canviat, se'ns consideraria deshonests si ens uníssim al clam de separació i dissolució de les esglésies que ens havien acollit a nosaltres i al nostre missatge. Per tant, vacil·làvem i vam continuar actuant segons la nostra primera postura, fins que l'església i el ministeri van portar l'assumpte tan lluny que ens vam veure obligats, per por de Déu, a adoptar una postura de defensa de la veritat i dels fills de Déu oprimits.

GSAM 174Exemple apostòlic per al nostre rumb

GSAM 174.2«“I va entrar a la sinagoga i va parlar amb valentia durant tres mesos, discutint i persuadint sobre les coses del regne de Déu. Però com que alguns es van endurir, no van creure i parlaven malament d'aquell camí davant de la multitud, ell se'n va apartar i va separar els deixebles, discutint cada dia a l'escola d'un tal Tirannus.”⁷ No va ser fins que “diversos es van endurir” i “van parlar malament d'aquell camí [la vinguda del Senyor] davant de la multitud” que els nostres germans es van veure impulsats a sortir i a separar-se de les esglésies. No podien suportar aquest “mal parlar” dels “mals servents”, i les esglésies que podien seguir el curs d'opressió i de “mal parlar” envers aquells que esperaven la “benaurada esperança” eren, per a ells, ni més ni menys que les filles de la mística Babilònia. Així les van proclamar i van entrar en la llibertat de l'evangeli. I tot i que potser no estiguem tots d'acord sobre què constitueix Babilònia, sí que estem d'acord en la separació immediata i definitiva de tots aquells que s'oposen a la doctrina de la vinguda i el regne de Déu a prop. Creiem que és una qüestió de vida o mort. És mort romandre connectat amb aquells cossos que parlen lleugerament de la vinguda del Senyor o s'hi oposen. És vida sortir de tota tradició humana, fonamentar-se en la paraula de Déu i esperar diàriament l'aparició del Senyor. Per tant, ara diem a tots els qui estan d'alguna manera enredats en el jou de l'esclavitud: “Sortiu d'entre ells i separeu-vos, diu el Senyor, i no toqueu res impur; i jo us acolliré, i seré un Pare per a vosaltres, i sereu fills i filles meus, diu el Senyor, el Totpoderós”».⁸

GSAM 175Oposició inexplicable

GSAM 175.1Wm. Miller parla així del conflicte que existia en aquella època entre les esglésies i els adventistes:—

GSAM 175.2«És del tot antinatural i inexplicable que les esglésies cristianes excloguin aquesta doctrina i els seus membres per aquesta esperança beneïda. Sé que algunes de les esglésies baptistes diuen que no els exclouen per la seva fe, sinó per la seva comunió amb els creients adventistes. Llavors, si no és per la seva fe en un Salvador que ha de venir, per què se m'exclou dels seus púlpits a mi, que mai no he participat en la comunió amb cap altra església que no sigui una baptista? És una excusa falsa. Però aquest no pot ser l'argument dels metodistes i presbiterians, ja que creuen en la comunió mixta. Per què exclouen, doncs? He sentit a dir que n'han exclòs alguns per “cantar” melodies del segon adveniment; d'altres per bogeria, quan tota la bogeria que es va demostrar que tenien va ser que estaven vetllant en espera de Crist. Oh Déu, “perdona'ls, perquè no saben el que fan”».

GSAM 176Storrs sobre l'actitud de les esglésies

GSAM 176.1George Storrs va parlar de l'actitud de les esglésies envers els adventistes, en aquests termes:—

GSAM 176.2«Quina d'elles, en aquest moment, no diu: “M'assec com una reina”? I quina d'elles no es complau amb la idea que algun dia aconseguirà la conquesta del món i que aquest s'haurà de sotmetre a la seva fe? Quina d'elles permetrà que una ànima romangui entre elles en pau, que professa obertament i sense por la seva fe en l'adveniment imminent? No són les condicions per a romandre entre ells sense molèsties que us “abstingueu del tot” d'una expressió pública de fe en la vinguda del Senyor aquest any, siguin quines siguin les vostres conviccions sobre el tema, i per molt important que us sembli cridar: “Tingueu por de Déu i doneu-li glòria, perquè ha arribat l'hora del seu judici”»?

GSAM 176Testimoni de Mansfield

GSAM 176.3L. D. Mansfield, escrivint des d'Oneida, N.Y., el 21 de març de 1844, testifica així:—

GSAM 176.4«Déu està actuant en les ments dels seus estimats fills que esperen el Senyor del cel, i els està conduint no només a fer cas de l'àngel “que tenia l'evangeli etern per predicar, dient: Ha arribat l'hora del seu judici”, sinó a obeir l'ordre posterior: “Sortiu-ne, poble meu!” Estic més plenament convençut que mai que les organitzacions religioses de l'actualitat constitueixen una part no pas petita d'aquella Babilònia que ha de ser abatuda amb violència i no ser trobada mai més.... Em sembla, però, que en algunes de les organitzacions la semblança amb el petit corn és molt remarcable. Alguns exemples il·lustraran la qüestió.

GSAM 176L'esperit de la multitud manifest

GSAM 176.5«Un germà que havia treballat amb molt d'èxit en aquesta regió proclamant la vinguda del Senyor va concertar una conferència en un lloc i una hora determinats. El Senyor va disposar que fos a setze milles del lloc de la trobada, però un ministre _____ era present, al capdavant d'una turba, amb quitrà i plomes, amb la intenció d'aplicar-los a aquell servent del Déu Altíssim. Aquest mateix ministre va començar una sèrie prolongada de reunions poc després, però tot era tan fred i gelat com la glacera del Nord: cap ànima es va despertar ni es va convertir. Finalment, el ministre va dir que creia que hauria de “prendre el seient dels angoixats”.

GSAM 177.1«Un líder de classe d'aquest poble va dir a la seva classe que, des que hem estat celebrant reunions aquí, si algun home entrés a casa seva i digués que creia que Crist vindria aquest any, el faria fora.»

GSAM 177Deure envers les Esglésies

GSAM 177.2En aquest punt introduïm un testimoniatge d'un discurs a la conferència adventista dels creients reunits a Boston, Massachusetts, amb data del 31 de maig de 1844, i signat per Wm. Miller, Elon Galusha, N. N. Whiting, Apollos Hale i J. V. Himes. Diuen:—

GSAM 177.3«Pel que fa al nostre deure envers les esglésies, també hi podem dir una paraula. El perill aquí, com en la majoria dels altres casos, ens sembla que rau en els extrems. La primera forma del perill és la d'admetre que l'autoritat de l'església amb la qual estiguem associats ens imposi el silenci en una qüestió de deure com aquesta. No dubtem que milers de persones s'han condemnat davant de Déu en cedir a les pretensions no bíbliques de les seves esglésies en aquest assumpte; persones que, si haguessin estat decidides i fidels, ara estarien en una situació molt més segura i serien més útils, encara que també se'ls pogués demanar que patissin.

GSAM 177.4«La segona forma de perill és cedir a un esperit de venjança contra les esglésies a causa de la seva injustícia envers nosaltres, i de portar una guerra indiscriminada contra totes aquestes organitzacions. Pel que fa al deure dels adventistes, en relació amb les esglésies amb les quals puguin estar associats, si se'ns demanés que ho féssim, no podríem donar cap instrucció d'aplicació general. Han d'actuar en la por de Déu, segons ho requereixin les circumstàncies del cas.

GSAM 178.1«Tanmateix, hem de ser decidits a complir el nostre deure, a donar testimoni de la veritat en totes les ocasions adequades i oportunes. I si, en seguir aquest camí, ofenim les esglésies i ens amenacen d'expulsar si no callam (tot i que si considerem oportú dissoldre la nostra relació amb l'església amistosament, pot ser el camí millor), complim el nostre deure i, quan siguem expulsats, siguem pacients suportant la injustícia i estiguem disposats amb el nostre Mestre a “sortir fora de la porta, portant el seu estigma”».

GSAM 178.2A partir d'aquestes citacions sobre l'actitud de les esglésies envers aquells que donaven el missatge del segon àngel, es pot veure clarament com, com a primer resultat de donar aquesta segona crida al «sopar», aquells que estaven reunits en una sola cleda espiritual són anomenats els «mancs», «els coixos», i «els cecs», cosa que suggereix clarament el mal tracte que havien rebut dels «cops» dels seus «companys de servei», dels quals havien estat separats.

GSAM 178Un poble separat escollit per rebre noves veritats

GSAM 178.3El propòsit del Senyor es pot discernir clarament en el fet d'establir un poble distint sota la proclamació del missatge del segon àngel —la segona crida al «sopar»— i el «crit de mitjanit». S'havien de cercar i proclamar veritats preuades per als darrers dies, una tasca que no es podia dur a terme en esglésies «lligades a credos», ni més ni menys que com la proclamació de l'evangeli al món no podia ser portada a terme per l'església apostòlica mentre mantenia el vincle amb les sectes jueves. Déu va demanar separació allà,⁹ i també va demanar la separació dels creients de l'adveniment d'aquells que cercarien mantenir-los dins del cercle dels seus credos.

GSAM 179Els «Six Sermons» de Storrs

GSAM 179.1Poc després d'aquesta sortida, observem que la llum va arribar als grups adventistes sobre el tema del càstig futur, tal com s'exposa en el fulletó, «Six Sermons», de George Storrs, que sostenia la posició que l'home per naturalesa és mortal; que els morts estan inconscients entre la mort i la resurrecció; que el càstig final dels impius serà l'extinció total; i que la immortalitat és un do de Déu, que només es rep per la fe en el nostre Senyor Jesucrist.

GSAM 179.2Milers d'adventistes van acceptar aquesta doctrina sobre la naturalesa de l'ésser humà, però no tots. El rebuig d'aquesta doctrina no va provocar cap confusió entre ells, ja que es considerava simplement una qüestió de fe i no una prova de la seva integritat moral; per tant, l'esforç unit per advertir el món de la imminent arribada de Crist no es va veure interromput. No obstant això, va tenir l'efecte d'exacerbar la ira de les esglésies contra ells.

GSAM 179Incapacitat per refutar els «Six Sermons»

GSAM 179.3El ministre metodista de la ciutat on vivia, i que anteriorment havia participat en la predicació de la doctrina de l'adveniment el 1843, va rebre els «Six Sermons», els va llegir i va admetre davant dels membres de la seva església que no era capaç de refutar la doctrina; però en veure que molts dels seus feligresos l'acceptaven, va aconsellar a altres que no llegissin el llibre, ja que «creurien la doctrina si el llegissin». Al mes de setembre de 1844, després que aquest ministre tornés de la conferència anual, es va alçar al seu púlpit i va renunciar públicament a la doctrina de l'adveniment, i va demanar humilment perdó a l'església per haver convidat mai els conferenciants a parlar a l'església.

GSAM 179Jutjat per heretgia

GSAM 179.4Aquesta acció per part del ministre va ser seguida aviat per un intent de processar per heretgia els creients adventistes; però com que se'ls va permetre defensar els seus casos amb la Bíblia, l'església no va obtenir cap victòria. Diversos van ser exclosos d'aquesta església perquè el seu comportament no era conforme a la disciplina, i molts altres van marxar a causa d'aquesta exclusió de membres la fe dels quals no es podia demostrar que fos contrària a les Escriptures. Així, la doctrina adventista va quedar per sempre fora de l'església on centenars de persones havien trobat el Salvador i havien estat feliços en Déu.

GSAM 180.1El que es va fer a la meva ciutat natal també es va dur a terme en centenars d'altres esglésies de tot el país. Aquells que van ser tractats així pels seus antics germans van trobar gran consol en les paraules del profeta Isaïes: «Escolteu la paraula del Senyor, vosaltres que tremoleu davant la seva paraula: Els vostres germans que us odiaven, que us expulsaven pel meu nom, deien: Que el Senyor sigui glorificat; però ell es mostrarà per a la vostra alegria, i ells quedaran avergonyits.»¹⁰

GSAM 180Manifestació de la Ira dels Immorals

GSAM 180.2A mesura que s'acostava el dia en què s'esperava el Senyor, els creients es tornaven més fervorosos en les seves tasques, i els malvats s'indignaven i es burlen amb més ferocitat, com es veurà en la següent declaració feta per l'editor del Midnight Cry del 31 d'octubre de 1844:—

GSAM 180.3«L'efecte que aquest moviment va produir en els malvats també va servir en gran manera per confirmar-nos en la nostra creença que Déu hi era. Quan els fills de Déu es reunien per prosternar-se i humiliar-se davant seu, i per preparar-se per a la seva aparició, com calia que fes una companyia de pecadors que només podien ser salvats per la gràcia, els malvats manifestaven la màxima malícia. Quan no havíem donat cap avís de les nostres reunions sinó en el nostre propi diari, ni havíem convidat el públic a assistir-hi, els fills de Belial s'hi amuntegaven i causaven molta confusió. El dissabte al vespre, dia 12 d'aquest mes [12 d'octubre de 1844], no vam celebrar cap reunió al tabernacle, perquè el sacristà [conserge] pogués tenir l'oportunitat de netejar la casa per al Sàbat [diumenge]. Però la multitud va entrar a la força a la casa i va negar fins i tot aquest privilegi. L'alcalde, però, sense que ningú l'hi demanés, va intervenir immediatament i els va fer fora.

GSAM 181.1«A les nostres reunions el Sàbat següent, un cop ple el tabernacle, una multitud densa va ocupar el carrer davant de l'edifici, molts d'ells enfurismats que algú pogués creure en l'adveniment del Senyor. Al vespre, a causa de l'excitació de la multitud, no es va celebrar cap reunió; tot i així, el carrer ja estava ple de gent ben aviat; però la ràpida intervenció de l'alcalde i la seva eficient policia van desallotjar el carrer, després d'haver enviat alguns a la comissaria. Només podíem comparar la conducta de la multitud amb la que va envoltar la porta de Lot la nit abans de la destrucció de Sodoma.... Aquest moviment per part seva va ser tan sobtat, simultani i extens, que la seva manifestació el primer dia del setè mes jueu ens va reforçar en la nostra opinió que aquest havia de ser el mes.»

GSAM 181Els escarnidors es posen les robes d'ascensió

GSAM 181.2El 22 d'octubre de 1844, el dia en què s'acabaven els dos mil tres-cents dies, a Paris, Maine, mentre els creients estaven reunits a la casa de culte, dedicats a una pregària solemne a Déu, esperant que el Senyor vingués aquell dia, els burletes es van reunir al voltant de la casa, cantant cançons burlesques. Dos d'aquests maleducats es van posar unes llargues túniques blanques, van pujar a la teulada de la casa, van cantar cançons i es van burlar dels qui eren a dins, pregant i esperant que el Senyor vingués.

GSAM 181.3És probable que d'aquesta circumstància s'originessin les falsedats que es van difondre sobre els adventistes que es posaven vestits d'ascensió; perquè, malgrat que els diaris adventistes van oferir recompenses de fins a 500 dòlars per un sol cas autèntic d'un adventista que es posés un vestit d'ascensió el 1844 i esperés així que el Senyor vingués, mai no s'ha presentat cap cas.

GSAM 182La visió de Hazen Foss, 1844

GSAM 182.1Per aquella època vivia a Poland, Maine, un jove anomenat Hazen Foss, que creia fermament que el Senyor vindria el desè dia del setè mes. Era un home d'aparença elegant, de tracte agradable i bastant ben educat. Poques setmanes abans que acabés el «crit de mitjanit», el Senyor se li va acostar i li va donar una visió, en la qual se li va mostrar el viatge del poble adventista a la ciutat de Déu, amb els seus perills. Se li van donar alguns missatges d'advertència que havia de lliurar, i també va tenir una visió de les proves i la persecució que en seguirien si era fidel a relatar el que se li havia mostrat. A ell, com al senyor Foy, se li van mostrar tres passos pels quals el poble de Déu havia d'arribar plenament al camí cap a la ciutat santa. Com que era un ferm creient en la vinguda del Senyor «d'aquí a pocs dies» (com cantaven aleshores), la part de la visió que feia referència als tres passos per accedir al camí li era inexplicable; i, essent per naturalesa d'esperit orgullós, es va fer enrere davant de la creu i es va negar a explicar-ho. La visió es va repetir una segona vegada i, a més, li van dir que si encara es negava a explicar el que li havien mostrat, la càrrega li seria retirada i donada a un dels més febles dels fills del Senyor, algú que relataria fidelment el que Déu revelaria. Ell es va tornar a negar. Llavors se li va donar una tercera visió i se li va dir que ell estava alliberat, i la càrrega s'havia posat sobre un dels més febles dels febles, que compliria la voluntat del Senyor.

GSAM 182Foss no relata la seva visió

GSAM 182.2Això va sorprendre el jove, i va decidir explicar el que se li havia mostrat, i en conseqüència va anunciar la seva cita. La gent es va aplegar per veure i sentir. Va relatar amb cura la seva experiència, com havia refusat explicar el que el Senyor li havia mostrat i les conseqüències de la seva negativa. «Ara», va dir, «explicaré la visió». Però, ai las! Era massa tard: es va quedar davant de la gent mut com una estàtua i, finalment, va dir amb la més profunda angoixa: «No recordo ni una sola paraula de la visió». Es torçava les mans amb angoixa, dient: «Déu ha complert la seva paraula. M'ha pres la visió», i amb gran aflicció va dir: «Sóc un home perdut». A partir d'aleshores va perdre l'esperança en Crist i va caure en un estat de desesperació. No va tornar a assistir mai més a cap reunió adventista i no tenia cap interès personal en la religió. El seu comportament, en molts aspectes, va ser, com a mínim, el d'una persona privada de la influència suau de l'Esperit del Mestre, d'una persona «deixada a les seves pròpies maneres, per ser plena de les seves pròpies obres». En aquesta situació mental va morir el 1893.

GSAM 183La visió de Foss, relatada per un altre

GSAM 183.1Uns tres mesos després de no poder recordar la seva visió, va sentir des d'una habitació contigua una visió que explicava una altra persona. La reunió se celebrava en una casa on ell era. El van instar a anar a la reunió, però es va negar. Va dir que la visió era tan semblant a la que ell havia vist com podia ser que dues persones expliquessin la mateixa cosa. I així es va saber el que ell havia vist però no podia recordar quan intentava explicar-ho. Quan més tard va veure la persona, va dir: «Aquest és l'instrument sobre qui el Senyor ha posat la càrrega».

GSAM 183Desil·lusionat tristament

GSAM 183.2Finalment va arribar el desè dia del setè mes, segons el calendari jueu (22 d'octubre de 1844). Va trobar milers i milers de persones que esperaven la consumació de les seves esperances en aquell moment. No havien previst res de terreny més enllà d'aquesta data. Ni tan sols havien albergat el pensament de «si no arriba», sinó que havien planificat els seus afers mundans com si esperessin que aquell dia posés fi al període de les seves vides naturals. Havien advertit i exhortat els malvats a fugir de la ira venidora, i molts d'ells temien que el missatge pogués ser cert. Havien aconsellat i pregat amb els seus familiars i s'havien acomiadat d'aquells que no havien entregat el seu cor a Déu. En resum, s'havien acomiadat de totes les coses terrenals amb tota la solemnitat de qui es considera a punt d'aparèixer cara a cara davant del Jutge de tota la terra. Així, amb una ansietat gairebé sense respir, es van reunir als seus llocs de culte, esperant, d'un moment a l'altre, sentir «la veu de l'arcàngel i la trompeta de Déu», i veure els cels en flames amb la glòria del seu Rei vinent.

GSAM 184.1Les hores passaven lentament i, quan finalment el sol es va posar sota l'horitzó occidental, s'acabava el desè dia del setè mes del calendari jueu. Les tenebres de la nit van tornar a estendre el seu vel ombrívol sobre el món; però amb aquella foscor va arribar una punyalada de tristesa als cors dels creients de l'adveniment, una tristesa que només troba paral·lel en el dolor dels deixebles del nostre Senyor, mentre tornaven solemnement a casa seva la nit següent a la crucifixió i el sepeli d'aquell a qui, poc abans, havien acompanyat triomfalment a Jerusalem com el seu Rei.