Capítol 12 — La decepció — El llibre amarg

GSAM 185.1«Vaig agafar el petit llibre de la mà de l'àngel i me'l vaig menjar; era dolç a la boca com la mel, però tan bon punt me l'havia menjat, el meu ventre se'm va tornar amarg. I em va dir: Cal que profetitzis de nou davant de molts pobles, nacions, llengües i reis. I se'm va donar una canya semblant a un bastó: i l'àngel es va presentar dient: Alça't i mesura el santuari de Déu, l'altar i els qui hi adoren.»¹

GSAM 185.2En el llenguatge de l'Escriptura, el «menjar» un llibre representa la recepció de la veritat per comunicar-la als altres, com es veu a Ezequiel, on al profeta se li mostra «un rotlle de llibre» i se li va dir: «Menja aquest rotlle i ves a parlar a la casa d'Israel». Després de menjar-se el rotlle, diu: «Llavors me'l vaig menjar, i a la meva boca era dolç com la mel».²

GSAM 185.3El profeta Jeremies fa servir aquesta mateixa figura: «Les teves paraules es van trobar i jo les vaig menjar; i la teva paraula va ser per a mi la joia i l'alegria del meu cor.»³ D'aquest llenguatge aprenem que la «dolçor» del llibre mentre es menja representa l'alegria i la satisfacció que experimenten aquells que així s'alimenten de la paraula del Senyor.

GSAM 185El llibre dolç, després amarg

GSAM 185.4El llibre esmentat a l'Apocalipsi 10, del qual es diu que per a qui el menjava era dolç com la mel, però tan bon punt el va menjar va ser «amarg» (o, com alguns tradueixen, «tan bon punt l'havia digerit, al meu estómac era picra»⁴ ), era aquell llibre del qual l'àngel va anunciar, en nom d'aquell que va fer el cel, la terra i el mar, que «el temps ja no serà més». Menjar aquest llibre, doncs, ha de representar l'acceptació alegre de la proclamació del temps. L'amargor sobtada del mos per a aquells que el menjaren ha de representar el trist contrast en la seva experiència després que el temps del llibre hagi expirat, i es troben profundament decebuts en les seves expectatives.

GSAM 186La proclamació del temps, un mos dolç

GSAM 186.1La proclamació del temps de 1844 va ser, en efecte, una bona notícia per a aquells que creien i que, sens dubte, esperaven tan aviat una alliberació eterna de tots els mals, desventures i penes d'aquest món pecador. El pensament que en poques setmanes serien glorificats, immortalitzats i estarien a la ciutat d'or de Déu, amb el seu Rei, era, en veritat, inspirador per a l'ànima. Com va expressar algú que va viure aquella experiència: «Els qui estimen sincerament Jesús poden apreciar els sentiments d'aquells que van vigilar amb el més intens interès l'arribada del seu Salvador.... Vam acostar-nos a aquesta hora amb una calma solemne. Els veritables creients es van refugiar en una dolça comunió amb Déu, un garantiment de la pau que seria seva en el brillant futur. Els qui van experimentar aquesta esperança i confiança mai no podran oblidar aquelles precioses hores d'espera».

GSAM 186.2La posició especialment difícil d'aquells que, l'onzè dia del setè mes, es trobaven encara en aquest món fosc de prova i temptació, on havien d'afrontar el menyspreu, les burles i les rialles d'aquells als quals, poques hores abans, havien exhortat a preparar-se per a trobar el seu Senyor, troba una il·lustració adient en el cas de Maria, mentre «estava fora del sepulcre plorant;» i quan els àngels se li van acostar amb la pregunta: «Dona, per què plores?», els va dir: «Perquè s'han endut el meu Senyor, i no sé on l'han posat.»⁵

GSAM 187Desencantats, però no desanimats

GSAM 187.1Aquells que van passar per aquesta escena provadora en van dir:

GSAM 187.1«Estàvem perplexos i decebuts, però no vam renunciar a la nostra fe. Vam sentir que havíem complert amb el nostre deure; havíem viscut d'acord amb la nostra preuada fe; estàvem decebuts, però no desanimats. Vam necessitar una paciència il·limitada, perquè els burletes eren molts. Sovint rebíem al·lusions menyspreadores a la nostra decepció anterior. “Encara no heu pujat; quan espereu pujar?”, i sarcasmes similars sovint se'ns vessaven a sobre per part dels nostres coneguts mundans, i fins i tot per part d'alguns cristians declarats que acceptaven la Bíblia, però no n'aprengueren les grans i importants veritats. La mortalitat encara s'aferrava a nosaltres; els efectes de la maledicció eren per tot arreu. Era difícil reprendre les molestes preocupacions de la vida que pensàvem que havien quedat abandonades per sempre.»

GSAM 187Comparació amb els deixebles decebuts

GSAM 187.2Els sentiments d'aquests, comparats amb l'alegria i el goig de poques hores abans, devien ser per a ells com l'amargor punyent de la picra. El món que els envoltava suposava, com sens dubte ho va fer la multitud després de la crucifixió de Crist, que els creients ara renunciarien a la seva fe i s'unirien a les burles per la seva suposada follia. Aviat van aprendre, per a la seva sorpresa, que l'amor per la manifestació del Senyor no s'erradicava fàcilment de les afeccions d'aquells que s'havien consagrat veritablement a Déu.

GSAM 187«No s'assegueren amb els burletes»

GSAM 187.3El camí que van seguir aquests sincers, i els seus sentiments, queden ben definits per les paraules del profeta Jeremies, on diu:

GSAM 187.3«Vaig trobar les teves paraules i les vaig menjar; i la teva paraula va ser per a mi l'alegria i el goig del meu cor; perquè sóc anomenat pel teu nom, oh Senyor, Déu dels exèrcits. No em vaig asseure en l'assemblea dels burletes, ni vaig gaudir: em vaig asseure sol a causa de la teva mà, perquè m'has omplert d'indignació. Per què és perpetu el meu dolor, i la meva ferida incurable, que es nega a sanar? Seràs del tot per a mi com un mentider, i com aigües que s'esvaeixen?»⁶

GSAM 188James White sobre la Desil·lusió

GSAM 188.1Algunes breus citacions d'alguns d'aquests decebuts, però esperançats, donaran una bona idea de la situació. La primera és del pastor James White, que va treballar amb molt d'èxit el 1843 i el 1844. Diu:—

GSAM 188.2«La decepció per l'expiració del temps va ser amarga. Els veritables creients havien renunciat a tot per Crist i havien compartit la seva presència com mai abans. Havien donat, com suposaven, l'últim avís al món i s'havien separat, més o menys, de la multitud incrèdula i burleta. I amb la benedicció divina sobre ells, se sentien més inclinats a associar-se amb el seu Senyor, que esperaven aviat, i amb els àngels sants, que no pas amb aquells dels quals s'havien separat. L'amor de Jesús omplia l'ànima i resplendia en cada rostre, i amb desitjos inexpressibles pregaven: “Vine, Senyor Jesús, i vine aviat”, però no va venir.

GSAM 188.3«Però Déu no va abandonar el seu poble.... I amb una força i un consol especials, passatges com els següents als Hebreus van arribar amb força a les ments i els cors dels provats i esperants: “No rebutgeu, doncs, la vostra confiança, que té una gran recompensa. Perquè necessiteu paciència, perquè, després d'haver fet la voluntat de Déu, rebeu la promesa. Encara una mica de temps, i el qui ha de venir vindrà i no tardarà. Ara, el just viurà per la fe; però si algú es fa enrere, la meva ànima no trobarà plaer en ell. Però nosaltres no som dels qui es fan enrere fins a la perdició, sinó dels qui creuen per a la salvació de l'ànima.”⁷ Els punts d'interès d'aquesta porció de l'Escriptura són aquests:—

GSAM 188.4«1. Els adreçats corren el perill de perdre la confiança en allò en què han actuat correctament.

GSAM 189.1«2. Havien fet la voluntat de Déu i havien estat portats a aquell estat de prova on la paciència era necessària.

GSAM 189.2«3. Els justos en aquest temps havien de viure per la fe, no per dubtar si havien fet la voluntat de Déu, sinó per la fe en allò en què havien fet la voluntat de Déu.

GSAM 189.3«4. Aquells que no aguantarien la prova de la fe, sinó que abandonarien la seva confiança en l'obra en què havien fet la voluntat de Déu i es farien enrere, prendrien el camí directe cap a la perdició.»⁸

GSAM 189De N. Southard, editor del Midnight Cry

GSAM 189.4Al Midnight Cry del 31 d'octubre de 1844, uns deu dies després del final dels dos mil tres-cents dies, es va publicar el següent escrit per l'editor:—

GSAM 189.5«Tenint en compte totes les circumstàncies que acompanyen aquest moviment, els beneïts efectes que ha produït en les ments dels fills de Déu i l'odi i la malícia que els seus enemics han mostrat, l'hem de considerar com el veritable “crit de mitjanit”. I si tenim uns dies per posar a prova la nostra fe, això continua essent d'acord amb la paràbola de les deu verges; perquè quan totes s'havien llevat i havien preparat els seus llums, encara havia de venir un temps en què els llums de les verges nècies s'apagarien. Això no podia ser fins després del pas del desè dia; perquè fins a aquell moment els seus llums continuarien cremant. Per tant, ha de passar aquell dia perquè els insensats abandonin la seva fe, tal com va haver de passar el 1843 perquè arribés el temps d'espera. Una petita demora, per tant, no és cap motiu de decepció, sinó que demostra com d'exacte és Déu en el compliment de la seva paraula. Per tant, retenim ferm la professió de la nostra fe sense vacil·lar; perquè és fidel qui ha promès.»

GSAM 189De Joseph Marsh, editor de la Voice of Truth

GSAM 189.6A la Voice of Truth del 7 de novembre de 1844, llegim:—

GSAM 189.7«Admetem de bon grat que ens hem equivocat en la naturalesa de l'esdeveniment que esperàvem que succeís el desè dia del setè mes; però encara no podem admetre que el nostre gran Summe Sacerdot no complís aquell dia tot el que el tipus ens justificaria a esperar. Ara creiem que sí que ho va fer.»

GSAM 190.1Els adventistes esperaven que el desè dia del setè mes de 1844 s'acabessin els dos mil tres-cents dies, i que en aquell dia Crist completés la seva obra sacerdotal i vingués a la terra a beneir el seu poble. Investigacions posteriors han demostrat que aquell dia va tenir lloc l'inici de la seva obra de purificació del santuari celestial, i no pas la finalització de la seva obra com a sacerdot.⁹ En lloc de considerar l'obra de purificació del santuari com una part de l'obra sacerdotal de Crist, es sostenia que la purificació del santuari consistiria en la purificació de la terra per foc en la vinguda de Crist. Si no tota la terra, almenys la terra de Canaà seria purificada en aquell moment.

GSAM 190El santuari considerat la terra

GSAM 190.2Aquesta idea es fa palesa en un article de Geo. Storrs, al Midnight Cry del 25 d'abril de 1844. Pregunta: «Quin és el santuari que cal netejar? Les meves opinions anteriors eren que era tota la terra. Que és una part de la terra encara ho crec. Però quina part? És la pregunta que intentaré respondre.»

GSAM 190.3Cita la promesa a Abraham, l'establiment de la mateixa per a Isaac i la seva renovació per a Jacob, i després cita el cant de Moisès, compost per Miriam després del pas del Mar Roig, en el qual cantaven: «Els faràs entrar i els plantaràs en el mont de la teva herència, en el lloc, oh Senyor, que has fet per a tu perquè hi habitis, en el santuari, oh Senyor, que les teves mans han establert».¹⁰

GSAM 190.4Si el lector compara atentament el text anterior amb el relat del seu compliment fet pel salmista, veurà que no s'hi afirma que ni tan sols la terra de Palestina sigui el santuari. David diu, quan parla de com el Senyor va conduir els fills d'Israel: «Els va portar fins a la frontera del seu santuari, fins a aquesta muntanya que la seva mà dreta havia comprat».¹¹ En el cant al Mar Roig es diu de la terra de Canaà que era el lloc que ell havia fet per «habitar-hi, en el santuari.» Així, en aquesta citació dels salms, el mont Moriah, on es va construir el santuari, només s'anomena «la frontera del seu santuari». Però en aquest mateix salm es diu: «Va escollir la tribu de Judà, el mont Sió que estimava. I va edificar el seu santuari com palaus alts, com la terra que ha establert per sempre.»¹²

GSAM 191Purificar el Santuari, considerat la purificació de la Terra

GSAM 191.1En l'article esmentat anteriorment, després de citar la suposada prova que la terra, o almenys la terra de Palestina, era el santuari, el pastor continua preguntant: «Com serà purificat el santuari?». Amb les paraules del profeta Miquees, respon: «Perquè, vet aquí que el Senyor surt del seu lloc, baixa i trepitja els llocs alts de la terra. I les muntanyes es fondran sota ell, i les valls s'esberlaran, com la cera davant del foc, i com les aigües que s'aboquen per un lloc costerut.»¹³

GSAM 191.2Amb la idea, àmpliament acceptada en aquella època, que la terra era el santuari, el lector veurà fàcilment per què suposaven, sense cap mena de dubte, que al final dels dos mil tres-cents dies el Senyor vindria i purificaria la terra de la manera descrita per Miquees. En tota l'oposició que es va alçar contra els adventistes, cap adversari ni tan sols va insinuar que la purificació de la terra per foc no era l'esdeveniment que havia de tenir lloc com a purificació del santuari, al final dels dos mil tres-cents dies.

GSAM 191Els apòstols decebuts, però l'Escriptura es va complir

GSAM 191.3Aquesta no és l'única ocasió en què la gent ha fet la voluntat del Senyor, ha complert les Escriptures i, tot i així, ha quedat decebuda en les seves expectatives simplement perquè no entenia la naturalesa de l'esdeveniment que havia de tenir lloc. Així va passar amb els apòstols de Crist. Quan seia sobre el poltre i entrava a Jerusalem, van cridar en recordar les paraules del profeta:¹⁴ «Crida, filla de Jerusalem: vet aquí que el teu rei ve cap a tu; és just i porta la salvació; humil, i muntat sobre un ase, i sobre un poltre, el pollí d'un ase.»¹⁵ Era tan necessari que hi hagués crits en aquella ocasió que, si haguessin callat, fins i tot les pedres haurien cridat.¹⁶ Els deixebles suposaven que Crist, en aquell moment i allà, pujaria al tron de David com a rei temporal («confiàvem que ell era qui havia de redimir Israel»¹⁷ ), i per això van cridar: «Beneït sigui el regne del nostre pare David, que ve en nom del Senyor.»¹⁸ Quants crits hi hauria hagut en aquella ocasió si haguessin entès que, en el termini d'una setmana, Crist estaria mort a la tomba de Josep, envoltat de la guàrdia romana? Quanta «glòria» a Déu i quanta consagració hi hauria hagut entre els adventistes el 1844 si haguessin entès que la purificació del santuari al final de tot el temps profètic ocuparia una sèrie d'anys abans que el Senyor vingués?

GSAM 192Cap error en el càlcul dels 2300 dies

GSAM 192.1Quan aquest poble va revisar acuradament el seu càlcul del període, no hi va trobar cap defecte; però el Senyor no va venir, ni la terra va ser purificada per foc. Què volia dir? De ben segur que sabien que el Senyor havia estat amb ells en el gran moviment; però ara estaven en suspens. La seva confiança en el Senyor era inquebrantable. Sabien que no els abandonaria. La llum vindria d'alguna font. La difícil pregunta que tenien davant s'expressa amb les paraules de Jeremies ja esmentades: «Seràs per a mi del tot com un mentider, i com aigües que s'esgoten?». La fe no alimentava aquest dubte, perquè els van venir al cap les paraules del Senyor per mitjà del profeta Habacuc respecte a la visió: «Al final parlarà, i no mentirà».¹⁹ L'expressió ja citada de l'editor de la Voice of Truth exposa bé la seva posició: «Encara no podem admetre que el nostre gran Summe Sacerdot no complís aquell mateix dia tot el que el tipus ens justificaria esperar».

GSAM 193Llum sobre el Santuari Descoberta

GSAM 193.1Hiram Edson, de Port Gibson, Nova York, em va dir que l'endemà de l'expiració del temps l'any 1844, mentre pregava darrere dels feixos de blat de moro en un camp, l'Esperit de Déu el va envair d'una manera tan poderosa que gairebé va caure a terra, i amb això va venir la impressió: «El santuari que cal purificar és al cel.» Va comunicar aquest pensament a O. R. L. Crosier, i junts van investigar acuradament el tema. A principis de 1846, una exposició elaborada de la qüestió del santuari des d'una perspectiva bíblica, escrita pel senyor Crosier, es va imprimir al Day Star, un diari que aleshores es publicava a Cincinnati, Ohio. En aquell llarg assaig es feia entendre que l'obra de purificació del santuari era l'obra conclusiva de Crist com a nostre gran sacerdot, que començava el 1844 i finalitzava just abans que ell tornés realment en els núvols del cel com a Rei de reis i Senyor de senyors.

GSAM 193Esglésies a la recerca de membres perduts

GSAM 193.2El desè dia del setè mes havia passat, i les esglésies pensaven que els seria fàcil recuperar els membres perduts, que s'havien separat d'elles sota el «crit de mitjanit» i el missatge del segon àngel; però en això van quedar molt decebudes, com es veurà en la resposta següent a les insistències per tornar a les seves organitzacions anteriors, tal com es va publicar al Midnight Cry del 26 de desembre de 1844:—

GSAM 193.3«Però, quins són els fets? Saben molt bé que en la gran massa d'aquestes esglésies els temes destacats són: “la conversió del món”, “el mil·lenni de mil anys” i “el retorn dels jueus a Palestina”, abans de l'adveniment personal del Salvador. Aquells que tornen a seure sota les cançons de bressol d'aquestes doctrines tan poc bíbliques i irracionals ho fan amb els ulls ben oberts; i aquesta actitud per part seva serà, de fet, un “retorn enrere”.

GSAM 194.1«Havent esdevingut “lliures” en un sentit bíblic, és molt més segur “avançar” que “tornar enrere” o “fer-se enrere”, especialment en aquest temps, quan la corona de glòria serà tan aviat concedida als fidels en Crist Jesús».

GSAM 194.2El comportament de les esglésies, que ajornaven la vinguda del Senyor defensant les esmentades doctrines no bíbliques, va suggerir als adventistes aquestes paraules del profeta Ezequiel: «Fill d'home, mira, els de la casa d'Israel diuen: La visió que té és per a molts dies que vindran, i profetitza de temps llunyans.» En el mateix context es troba la resposta que van fer servir els adventistes: «Per tant, digueu-los: Així diu el Senyor Déu: No es retardarà més cap de les meves paraules, sinó que s'acomplirà la paraula que he parlat, diu el Senyor Déu».²⁰

GSAM 194«Has de profetitzar de nou»

GSAM 194.3Aquells que «van menjar» el llibre i van fer la proclamació del «temps» van considerar que la seva obra per al món ja estava feta; d'aquí la declaració que havien d'ensenyar de nou a nacions, llengües i reis. Una altra part de l'obra, fins ara inèdita, s'ha de complir ara: presentar al poble el veritable caràcter del temple de Déu al cel i el seu servei d'altar. El mandat de mesurar el temple²¹ és necessari per obtenir coneixement de la naturalesa de l'esdeveniment que tindrà lloc al final del temps profètic, i així donar explicació de les paraules: «Llavors serà purificat el santuari».

GSAM 194.4Fixeu-vos que l'àngel d'aquesta proclamació del temps venia del cel, i abans que la seva obra estigui acabada, dona una comissió per ensenyar de nou al poble. El missatge, doncs, que ha d'explicar la qüestió del santuari, donar confiança als decebuts i, alhora, proporcionar-los una «canya», o «bastó», o regla, amb la qual el poble de Déu pugui provar la seva posició moral davant seu, ha de portar senyals evidents que és celestial i no d'origen humà.

GSAM 195El prejudici impedeix l'accés al poble

GSAM 195.1El prejudici existent contra la doctrina adventista era una barrera gairebé insalvable per al poble; i intentar ensenyar-los de nou sense una llum clara i positiva sobre la causa de la decepció hauria estat inútil. Els mateixos creients adventistes necessitaven que les seves ànimes fossin inspirades de nou amb una comissió celestial, abans que el poble pogués ser ensenyat correctament; i com es podia aconseguir això? Es podria fer només amb saviesa humana? O bé, aquells que havien experimentat l'obra profunda de l'Esperit de Déu durant el moviment anterior, es conformarien amb un simple raonament humà? Res més que una obra com la del «missatge del tercer àngel»²² podia treure'ls de la seva perplexitat; i això, pas a pas, a mesura que el podien rebre, es va inaugurar degudament, portant proves molt convincents que era d'origen celestial.

GSAM 195Com ovelles sense pastor

GSAM 195.2Aquí hi havia el gran cos de l'adveniment, en un cert sentit, com ovelles sense pastor, milers de les quals només unes setmanes abans s'havien separat de totes les esglésies i creences, sense que cap organització humana fos responsable del seu benestar espiritual. No tenien cap conseller terrenal en qui poguessin confiar; només en Déu posaven la seva confiança.

GSAM 195.3Tanmateix, tenien la certesa d'una cosa, i això per a ells era com una àncora: la proclamació del temps era correcta.²³ Però com a poble es trobaven en una situació en què, si Déu no els guiava i els protegia, corrien el risc d'acceptar explicacions falses o de perdre la «paciència» i renunciar a la fe en la seva experiència passada. Alguns ho van fer; mentre que d'altres, amb l'ull de la fe fixat en aquell a qui les seves ànimes estimaven, preguntaven amb fervor: «Guardià, què de la nit? Guardià, què de la nit? El guardià va dir: Vénen la matinada i també la nit; si voleu preguntar, pregunteu; torneu, veniu».²⁴

GSAM 196J. N. Andrews sobre la decepció

GSAM 196.1El pastor J. N. Andrews, un dels qui va passar per aquesta experiència el 1844, parla així de la decepció:—

GSAM 196.2«Van quedar decebuts aquells que esperaven el Senyor el 1843 i el 1844. Aquest fet és per a molts una raó suficient per rebutjar tot el testimoniatge en aquest cas. Reconeixem la decepció, però no podem reconèixer que això proporcioni una raó justa per negar la mà de Déu en aquesta obra. L'església jueva va quedar decebuda quan, a la fi de l'obra de Joan el Baptista, Jesús es va presentar com el Messies promès. I els deixebles confiats van quedar profundament decebuts quan aquell a qui esperaven que alliberés Israel va ser pres i mort per mans malvades. I després de la seva resurrecció, quan esperaven que restaurés de nou el regne a Israel, no van poder evitar sentir-se decebuts quan van entendre que marxava cap al seu Pare i que ells serien deixats per a un llarg període de tribulació i angoixa. Però la decepció no demostra que Déu no tingui part en la guia del seu poble. Hauria de portar-los a corregir els seus errors, però no hauria de portar-los a abandonar la seva confiança en Déu. Va ser perquè els fills d'Israel es van sentir decebuts al desert que tan sovint van negar la guia divina. Són posats com a advertiment per a nosaltres, perquè no caiguem en el mateix exemple d'incredulitat.»²⁵

GSAM 196La veritat té un baptisme d'impopularitat

GSAM 196.3Sembla que el pla del Senyor és col·locar veritats importants en un canal impopular on serà una creu²⁶ acceptar-les i obeir-les. Això és especialment cert en aquests darrers dies. Pere, parlant d'aquell temps quan el final de totes les coses estarà «a prop», i quan el «judici» «començarà per la casa de Déu», diu: «Benvolguts, no us estranyeu de la prova de foc que us posa a prova, com si us passés alguna cosa estranya: sinó que us alegreu, ja que participeu en els patiments de Crist, perquè, quan la seva glòria es reveli, també us alegreu amb una gran joia. Si sou injuriats pel nom de Crist, feliços sou; perquè l'esperit de glòria i de Déu reposa sobre vosaltres: per part d'ells és blasfemat, però per part vostra és glorificat.»²⁷

GSAM 197.1Quan la veritat ha rebut el seu baptisme d'impopularitat, acceptar-la requereix més gràcia que simplement seguir la fe de les masses. Els hipòcrites i simuladors no hi veuen cap gran incentiu per acceptar una veritat que requereix acció, com remar riu amunt «contra el vent i la marea». Així, la veritat esdevé una prova per als lleials, els de cor honest, sincers i de consciència.

GSAM 197.2Ja hem demostrat anteriorment que la profecia del moviment de l'adveniment preveia una decepció. Aquesta va arribar; i així, en la providència de Déu, l'acceptació d'aquell missatge va tenir la seva creu.